divendres, 1 de febrer de 2019

La balada del Max i l’Amelie


Avui tinc el gran plaer de presentar-vos la darrera novel·la d’un dels més autor preferits, David Safier torna amb la seva ironia i el seu saber fer a les nostres mans gràcies a Empúries.

Si ja ens va captivar amb les seves novel·les anteriors com “Maleït Karma”, “Jesús m’estima”, “Una família feliç”, “Mu!”, “28 Dies”, “Més Maleït Karma” i “Jo, jo, jo... i Shakespeare ara torna amb La balada del Max i l’Amelie.

El destí o les estrelles es conjuren perquè en Max i la Cicatriu es coneguin. La cicatriu és una gossa que viu en un abocador a Nàpols, és un animal salvatge que ha de lluitar fins i tot amb els seus germans per poder portar-se quelcom a la boca.

En Max és un gos de casa, viu amb una família humana que el cuida i el protegeix però s’ha perdut i arriba a l’abocador. Allà tots dos començaran un viatge a la recerca de la família humana i encara que ens sembli l’inici d’una bonica historia aquesta va començar fa molt i molt de temps.

A partir d’aquest moment la Cicatriu serà l’Amelie, nom amb la que la menciona en Max, passaran moments molt difícils en el seu viatge, una historia dramàtica que l’autor suavitza amb un humor senzill i gens recargolat.

Dos personatges de mons diferents que juntament amb un tercer amb ganes de venjança ens explicaran una historia crua, intensa, dura, reflexiva, romàntica i que al llegir entre línies el lector farà el seu propi viatge.

En aquest cas l’autor li dona el seu toc personal amb la fantasia dotant als dos animals amb uns somnis estranys que els transporten en el temps, més allà en el passat on les seves vides ja es van anar creuant.

Les novel·les de David Safier són molt metafòriques, diu el que pensa però juga amb els personatges, aparta la humanitat de l’home i li dona en aquest cas a dos gossos que busquen una llar, una família... desitjos molt humans.

Amb aquesta dinàmica pot donar molt dramatisme a l’obra sense caure en el parany d’apartar-ne el lector qui amb la lectura vol fer fugir les cabòries, més aviat el convida a caure en el parany de no poder deixar de llegir. Crec que fins i tot hi ha algun moment que t’oblides que els personatges no són humans.

La seva prosa sempre és delicada, manté un tempo àgil i les descripcions són molt acurades però no s’hi entretén massa, deixa caure el pes de la historia en els personatges i els seus pensaments.

Estem davant d’una historia d’amor que no entén de distancies ni de temps.

Aquí us en deixo un fragment.