dimecres, 9 de novembre del 2016

Entrevista Lluís Prats



Acabo de tancar el llibre Merrick on s’explica La veritable i meravellosa historia de l’home elefant i realment no sé que escriure. 

És un sentiment positiu doncs quedar-se en blanc perquè en realitat tens massa coses positives a dir és el millor que et pot passar després d’una lectura.

Aquest cop en Lluís Prats s’ha passat i ha teixit una biografia que és extremadament sensible i curosa que aconsegueix deixar-nos bocabadats i amb el cor en un puny. De ben segur que els lectors al acabar la narració desitjaríem dir-li unes paraules al Joseph o simplement fondre’ns en una emotiva abraçada.


De la mà de Columna l’autor li fa un homenatge espectacular que crec hauria de ser de lectura obligatòria per tal que tots els humans siguem conscients d’allò important de la vida i aprenguem a tractar-nos entre nosaltres sense tantes tonteries.

Potser és un cas extrem i únic però ens pot ensenyar massa.

Vinga va, en Merrick us espera a les llibreries! Però de moment donem la paraula al seu autor.

Quan vas descobrir que el món de les lletres t’estava esperant? De petit m’agradava llegir. Marxava a un altre món. M’abstreia molt. Una cosa porta a l’altra. 

Quins són els teus inspiradors o referents literaris? Molts. Però n’hi ha un de molt important, sempre m’ha captivat la prosa poètica de Juan Ramon Jiménez.

Què et va incitar a escriure sobre la vida d’en Joseph Carey Merrick? Sempre m’ha agradat recrear la història de fets o persones que valen la pena. Que deixen empremta, que et deixen frepat. Merrick com ho va ser Hachiko, era un repte: com construir una història que en principi pot resultar desagradable en una cosa poètica i heroica, en una cosa bonica.

Com ha estat el procés de documentació? Llarg i feixuc. Hi ha tres assajos històrics sobre Merrick, una obra de teatre que va estar un èxit al West End i a Broadway protagonitzada per Bradley Cooper,  i un assaig sobre la seva psicologia que intenta explicar com ho va suportar tot. A més calia investigar l’Anglaterra victoriana que intento reproduir en la novel·la i el món dels circs d’excentricitats o rareses que eren tan populars en aquells anys.

El teu llibre és extremadament emotiu. Que creus que costa més de guarir? El cos o la ment? Crec que el que costa més de guarir és la tristesa perquè és un pou de parets fredes i lliscants. I la tristesa és una malaltia de l’ànima.

Creus que és a partir de la duresa i de les adversitats de la vida que ens adonem d’allò positiu que tenim en el nostre dia a dia? Les adversitats són inevitables, no les escollim, sí que escollir com ens hi enfrontem. 

La gent que plora en silenci i pateix en soledat com en Joseph són els veritables herois de la nostra quotidianitat i el nostre entorn? D’herois i heroïnes n’hi ha que ploren i d’altres que no. Les millors històries no les coneixem perquè passen dins de les cases.

Creus que seria possible un món sense patiment o bé l’hem de suportar per adonar-nos de la contraposició entre la vida i la mort, allò positiu i allò negatiu? Em temo que no hi ha alternativa, viure és patir i morir. 

Què creus que passaria si ara, al 2016 hi hagués un nen o home elefant? Hem evolucionat o encara seria tractat d’una manera tan segregada? Cada nen que és maltractat pels seus companys, pels seus pares, a l’escola o a casa és un petit “home elefant”. Hi ha poques coses més execrables que ferir un infant.

L’amor de mare ho cura tot?  Els psicòlegs diuen que un nen que se sent estimat en l’etapa més important de la vida que diuen és la que va fins als quatre anys, està gairebé preparat per a tot. Sí, crec que l’amor d’una mare pot guarir moltes ferides. 

Hi ha hagut algun fragment que t’ha costat més escriure? El de la seva mort i el de les breus converses que manté amb la seva mare. I sobretot trobar el to de la novel·la perquè malgrat era un persona grotesca a la vista, m’interessava plasmar la seva ànima.

Si ara poguessis parlar amb el jove Joseph què li diries. Gràcies per l’exemple de coratge i de bonhomia que ens has deixat. Es bonic que històries com la teva no quedin en l’oblit.

Des d’aquí creiem que la teva obra fa molta més justícia que la pel·lícula de David Lynch i altres escrits que s’han editat. Què creus que diferencia el teu llibre de les altres produccions entorn a aquest personatge? La pel·lícula de Lynch ha d’explicar la seva vida en una hora i mitja. Jo he disposat de més temps i potser he fet una tasca de documentació més exhaustiva. Però sobre tot és la primera novel·la que s’escriu sobre ell. No n’hi havia cap.


Ara que no ens veu ningú, tens algun projecte nou en ment? Ara mateix la quarta novel·la d’una sèrie infantil: Penny Berry.

Per finalitzar, ens agradaria que ens respongués el que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la respons?

Me l’han fet poques vegades... Ets feliç? Ho procuro.



Moltíssimes gràcies pel teu temps i sobretot per les teves lletres.

Et desitgem un merescut èxit!

Àngela Sànchez Vicente

La Petitta Llibreria