dimarts, 30 de gener de 2018

Entrevista Jordi Puntí



Un dels grans mestres de les lletres catalanes torna amb una nova obra! Si, us parlem d’en Jordi Puntí! A part dels seus contes i la seva gran novel·la “Maletes perdudes” ens encanten els seus articles i escrits autobiogràfics.


El seu segell d’identitat continua intacte a Això no és Amèrica, un recull de contes que ha revisat per oferir-nos el bo i millor de la seva producció a través d’uns personatges singulars que ens conviden a reflexionar i a sentir.
Amb el fil conductor de la música del gran David Bowie i especialment de la seva cançó “This is not America” ens mostra que els miracles no existeixen, que a vegades les coses no van bé i la sort no acompanya però que sempre cal resistir.
Sempre hi haurà dies millors, persones a les que els hi vagi millor però... no cal veure totes les histories per valorar la grandesa de l’ésser humà?
Tot dia té la seva nit, cada moneda té la seva cara i la seva creu i al cap i a la fi a la societat hi ha gent de tota mena per donar-nos exemple.
És esfereïdor com tracta a la societat i ens procura obrir els ulls a través d’uns contes breus carregats de veritat i situacions que d’una manera semblant es pot donar a qualsevol fill de veí.
Si voleu conèixer la naturalesa del ésser humà us recomano que deixeu que aquest gran autor us presenti als seus personatges.
Gràcies a Empúries podeu anar al seu encontre! No us el perdeu!

Amb una amplia bibliografia a les seves espatlles d’altíssima qualitat ens preguntem: Quan va descobrir que el món de les lletres l’esperava? Bé, no crec que el món de les lletres m’estigués esperant, com diu la pregunta, sinó que més aviat vaig ser jo que vaig decidir que en volia formar part. A partir dels primers contes que vaig escriure, doncs, d’una manera força tímida, vaig intentar obrir-me pas. Tampoc no es pot dir que la cosa anés d’un dia per l’altre, sinó que va ser un aprenentatge i, com deu passar amb molts escriptors, l’aprenentatge comença a través de la lectura. Després de molts anys de llegir, de llegir molt i de llegir apassionadament, un bon dia em vaig adonar que tenia ganes de passar a l’altra cantó del mirall i posar-me a escriure. Gairebé com una manera de continuar llegint. 
Esdevenir escriptor va ser un procés natural, una necessitat d’expressió? Què el va motivar? Bé, en part crec que ho he respost a la pregunta anterior. La necessitat, a partir d’un moment, d’escriure allò que t’agradaria llegir, és a dir, a partir de les lectures que has fet, de la vida pròpia i de les experiències, tens ganes d’explicar algunes coses que potser t’hauria agradat llegir. Això és tant un procés natural com una necessitat d’expressió. Són totes dues coses.

Imagini que pogués fer un viatge en l’espai i en el temps i compartir un àpat amb escriptors de renom. Qui serien els seus convidats? Ai, aquesta és difícil. La resposta òbvia seria Charles Dickens, Homer, Shakespeare, grans autors, per poder saber realment com pensaven. Més recents, també podria dir Nabokov ja que la seva manera d’escriure em sembla molt particular, tot i que potser seria un sopar tens. O Dorothy Parker, i segurament beuríem més que no menjaríem.

A què és dedicaria si li prohibissin escriure? Crec que si et prohibeixen d’escriure el que has de fer és escriure encara amb més vehemència, lluitant per denunciar la situació i aconseguir que et deixin escriure lliurement.

Creu que rere cada persona es pot amagar un bon conte? Per descomptat, jo crec que no només un, sinó que molts i moltes històries. Crec absolutament i de manera convençuda en la força de la narració i en el fet de que tots portem a dins moltes històries per explicar. Només cal saber-les treure.

Ens ha encantat que el fil conductor dels contes sigui el significat de la cançó “This is not America” d’en David Bowie. Com va sorgir la idea? La idea va sorgir precisament perquè em vaig adonar que la majoria de contes d’aquest recull, per no dir tots, tenien molta música: hi apareixien cançons que tenien importància dins la història; no eren anecdòtiques, sinó que donaven gruix a la narració o bé fins i tot la transformaven. I per tant em semblava important que el títol del llibre fes referència a una cançó. Vaig dedicar-me a pensar, a buscar-ne alguna que, traduïda al català, pogués funcionar com a títol. La que vaig triar finalment, “This is not America”, m’agrada molt des de fa anys, i vaig pensar que podria ser un bon títol: amb un punt enigmàtic i alhora com un homenatge a Bowie.



Com veu vostè la societat? Creu que realment és entre humans que ens humanitzem? Home, jo crec que si, essencialment és entre humans, és a traves de les relacions personals, a través de la convivència diària entre persones que entenem que significa què vol dir ser humans. També és veritat que a la primera part de la pregunta, com veig la societat, només puc respondre-la de manera pessimista i negativa. Veig una societat que no m’agrada precisament perquè vivim en un procés de deshumanització que prové de molts llocs i punts diferents, començant per nosaltres mateixos quan intentem donar una visió millorada de les nostres vides a les xarxes socials, ja sigui Facebook, Instagram... Però continuant també, i sobretot, per la presencia exagerada de les màquines a les nostres vides. Ens hem acostumat que ens ho facin tot i, per tant, ens relacionem cada cop menys amb les altres persones.

Creu que al món hi ha veritables herois sense capa? I tant, per descomptat. De fet, només hi ha herois sense capa i són aquests herois diaris, quotidians. Jo crec que tots tenim una part d’heroi en la nostra vida i que ho fem sense adonar-nos-en, són coses que a vegades potser ens costarien i en canvi les fem de manera natural. I llavors, per descomptat, hi ha aquella gent, per sort, que fa de contrapès a aquesta societat despersonalitzada i deshumanitzada que dèiem fa un moment, i que amb la seva interferència i amb la seva actuació equilibren aquesta societat: per exemple, les persones que dediquen la seva vida a ajudar als altres, als refugiats, els que viuen en la pobresa, els desnonats...   

És conscient del poder de la seva obra per ajudar-nos a reflexionar sobre la naturalesa humana? Sóc conscient que el poder de la meva obra és molt petit i no deixa de ser una nota a peu de pàgina. Tant de bo que els contes que escric i la manera d’escriure’ls ajudin a canviar alguna cosa, i a fer-nos pensar com som, a humanitzar-nos, però en tot cas tinc molt clar que això no deixa de ser un gra de sorra. Aquest sentiment ha d’arribar des d’altre vies, i més aviat veig que els contes, les narracions, les novel·les o la ficció en general són un refugi que ens permet allunyar-nos d’aquesta deshumanització.

Té algun conte preferit d’entre aquest recull? La veritat és que no. Ara que ja fa uns mesos que es va publicar, m’adono que les preferències dels lectors són molt diverses i, per tant, no hi ha unanimitat. Jo em llevo al matí i hi ha dies que m’agrada més un conte, i dies que me n’agrada més un d’altre, em costa molt triar.

Creu que la societat actual està perdent els valors a causa de tanta xarxa social i la necessitat contínua d’aprovació? Tal com hem comentat abans, crec que sí, és així. Les xarxes socials tenen un costat positiu que ens apropa a persones que estan molt lluny, d’alguna manera ens universalitza i ens igualen a tothom, podríem dir que dins de les xarxes socials no hi ha classes socials, i per tant tots partim d’unes idees que són molt semblants. En canvi, la contrapartida és que ens fan perdre peu en la vida quotidiana i en la manera de ser respecte a les altres persones que tenim al voltant, de carn i ossos.


Quin consell en general li donaria vostè als seus personatges? Això és molt difícil, ja que voldria dir que considerem els meus personatges reals i que m’escoltaran, que són uns éssers vius fora de la meva ment i del paper en què he escrit sobre ells, i jo no ho veig així. Els meus personatges surten de mi i per tant no tenen vida pròpia, tenen la vida que jo els he donat i que podria fer-los canviar quan volgués.
Si ho mirem des de fora, amb la perspectiva que són personatges solitaris i que busquen un lloc al món, els aconsellaria d’una manera general seria que perseveressin, que fossin tal com són i que al final del conte potser trobaran una sortida positiva al que els passa. 

Ens pot avançar alguna píndola del que serà la seva propera novel·la basada en la figura de Xavier Cugat? Puc avançar molt poc, puc dir que és una novel·la i no una biografia. Una història basada en una vida que a mi m’atrau, una vida moguda, d’una persona que se’n va anar fora, que va viure gran part de tot el que li va passar a fora de Catalunya, i que va tornar al final. Cugat va tenir una vida ja per si mateix molt literària, amb moltes històries per explicar que, si proves de narrar-les com un fet real, poden semblar inversemblants. En canvi en el territori de la ficció són molt versemblants, atractives i realistes.

A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui escriuen els seus llibres. Creu que els escriptors de veritat com vostè, aquells que en lloc de sang tenen tinta, s’han de justificar massa sobre la feina que fan? Pregunta complicada. El problema és que ens hàgim de justificar, jo intento no justificar i intento a més a més que s’entengui que la mirada sobre la literatura i sobre la creació és sobretot una mirada estètica i artística. És a dir, com a qualsevol altre art, l’escriptor de ficció que vol fer literatura té una posició davant la vida ètica i estètica. Sovint aquests autors mediàtics no la tenen, és a dir, simplement fan el llibre com un encàrrec. No diuen “escric un llibre”, sinó “faig un llibre”, que ja és un detall important que els delata. Per ells escriure és una faceta més en una vida on n’hi ha moltes, i on el resultat final no és tant aconseguir un èxit personal en la creació, sinó aconseguir sobretot un èxit comercial i de ressò públic. El que volen és tenir una presència en els mitjans de comunicació que els ajudi a prolongar una carrera que és en si mediàtica i basada en la fama.

En canvi, quan ets un escriptor literari, tot això t’importa ben poc i el que vols és escriure i trobar lectors, no pas guanyar diners o trobar la fama, sinó que els lectors i la seva activitat diària és el que dona sentit a tot el que fas.

Per acabar, ens agradaria que ens respongués al que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai li han fet i creu important? Ens la pot respondre?


No t’ho sé dir, la veritat. Ara no hi caic.

Tenint en compte que aquesta entrevista ha sigut enregistrada i l’autor no ha tingut gaire temps per pensar i donar-hi voltes, ha tingut la generositat de encara que ell mateix considera que potser no és important s’ha llençat a la piscina...

Li agrada pintar? És un bon pintor? M’agrada de tant en tant intentar dibuixar, però m’adono que no sóc gaire bon dibuixant. De tota manera la pregunta en si té sentit ja que sóc un escriptor molt visual, que m’agrada molt funcionar i escriure a partir d’imatges, d’escenes... i que molt sovint quan escric el que faig és evolucionar l’escriptura cap a la creació d’una imatge, un fet molt pictòric i fílmic. També m’hauries pogut preguntar si m’agradaria ser director de cinema o guionista, per exemple.



Des d’aquí el volem felicitar pel merescut premi alhora que li agraïm el temps que ens ha dedicat. 

Moltíssimes gràcies per la seva generositat i per la seva obra! Aquí ja té una legió de seguidors que esperem noticies seves en breu.

Salutacions i èxits,

La Petita Llibreria

Àngela Sánchez Vicente