dijous, 14 de novembre de 2019

Ganivet


En Jo Nesbo ens presenta la seva darrera novel·la Ganivet, la dotzena entrega de la sèrie d’en Harry Hole publicada per Proa.

Abans de donar la meva opinió us ofereixo les paraules del propi autor sobre aquesta “He fet patir en Harry abans, però no he estat mai tan cruel amb ell com aquesta vegada”, si amb aquesta sentència no caieu en la temptació és que no coneixeu la seva obra.

 El gran mestre del noir nòrdic torna a les nostres mans canviant la perspectiva i l’objectivitat del lector, fins ara en Harry era el policia, l’investigador, un personatge a qui acompanyàvem de la mà a la recerca d’un culpable des de la llunyania, però aquesta vegada el pobre Harry és el centre de la investigació, s’enfrontarà als seus dimonis, caurà en la seva autodestrucció amb la beguda i sentirà el gust amarg o no tan amarg de la venjança en la seva sang.

Aquesta novel·la intenta tancar un cercle que va començar amb la primera entrega i aprofita per rescatar molts personatges ja coneguts per entrellaçar trames i lligar-ne definitivament algunes.

En Harry es troba en hores baixes, la Rakel, el seu amor, l’ha deixat, torna a treballar a la policia però poc més que rere un escriptori i amb la paperassa i el primer criminal que va engarjolar es troba en llibertat després de passar vint anys a la garjola, un home que no s’ha reformat, que sent les mateixes ànsies que abans i a més recorda perfectament qui va tancar la reixa de la presó i es va desfer de la clau.

Un home capaç de fer bullir la sang amb la seva crueltat i que es transforma en un repte personal pel nostre Harry. Svein Finne, àlies «El promès», és un violador perillós i peculiar; li diuen «el promès» perquè viola les víctimes amb la intenció de deixar-les embarassades i no les mata.

Aquesta novel·la ens presenta un Harry ressacós, amb la roba i les mans tacades de sang i amb la memòria enterbolida, no recorda que ha passat ni que ha fet, però en el fons sap que no ha sigut res de bo.

A cada novel·la que l’autor ens presenta es supera a si mateix, els seus girs argumentals mantenen el lector en tensió, va aprofundint en la construcció i evolució del nostre protagonista, la seva prosa és clara, pulcra i concisa sense oblidar-nos e les seves descripcions fotogràfiques de la ciutat d’Oslo i dels boscos noruecs, la seva humitat, la seva olor i els seus sons són molt vívids.

Estem acostumats a una violència brutal, a la sang i fetge del gènere negre però aquesta vegada la seva violència és molt psicològica, claustrofòbica, opressiva i alhora molt controlada.

Les aventures i desventures d’aquest inspector de policia fan que les planes volin entre les nostres mans, altament addictiva el lector no pot parar de llegir i buscar entre línies allò que creu que se li escapa.

Un cop acabada la seva lectura només se m’acut esperar la propera i creuar els dits per que no sigui la darrera. 

Un autor que sap aconseguir fidelitat entre els seus lectors demostra ser un gran escriptor.