diumenge, 30 de novembre del 2014

La dona de gris



El jove però rigorós segell Llibres del delicte ens presenta La dona de gris, una novel·la signada per Anna Maria Villalonga, nom de respecte i qualitat dins del món dels negrots catalans.


Els lectors s’endinsaran en una novel·la on es conjuren la rutina i un fet desencadenant que canviarà la vida d’un somiatruites.


El nostre narrador és un home madur, desencantat de la vida que la veu passar dia a dia i no sap com viure-la. Sempre s’ha refugiat entre llibres i pel·lícules, però aviat s’adona que la vida és quelcom més, que hi ha un món fora les quatre parets de casa seva i que per poder entrar al món no té més remei que donar el primer pas.


Mentre pren un te en una cafeteria una dona vestia de gris perd el fulard i ell en un exercici de bona educació la segueix per retornar-li, però de camí descobreix que aquell episodi pot ser el començament d’una aventura al més pur estil del cinema clàssic o de les pel·lícules de detectius, així és que decideix descobrir qui és aquella dona.


Per mitjà del despertar de nou a la vida descobrim la vida de la dona gris, la Glòria, una dona amb una vida més negre que gris, la seva vida és monòtona i força avorrida fins que un dia tot canvia.


Quin és el motiu d’aquest canvi? Qui n’és el responsable? Qui li pot explicar?


El nostre amic anirà estirant del fil, mica en mica, i ens mostrarà la vida del fill de la Glòria, la seva curiositat desembocarà en un final funest, però diuen que la justícia és cega i a vegades s’hi arriba per camins poc transitats o escales desgastades.


La novel·la en si és massa profunda, massa real en molts aspectes i massa curta. 


L’Anna Maria té el poder d’atrapar el lector, la seva prosa és dinàmica i els girs argumentals no deixen que abandonis la història. L’he llegit d’una tirada i m’he quedat amb ganes de saber com viurà a partir d’ara el nostre amic i la senyoria Celia.


La dona de gris, és un reflex de part de la nostra societat, persones grises que fan la seva vida però que passen desapercebudes per la gran majoria, gent de la que poques coses es diuen i moltes es callen. La Glòria es transforma en víctima i botxí, una dona que decideix per si mateixa.


Podria enumerar molts motius pels quals us recomano aquesta novel·la, primer de tot sóc una ferma seguidora de Llibres del delicte i si ells ho publiquen ja té el seu punt, si em fixo en l’autora, només puc dir que és de les poques persones que en poques paraules és capaç de fer posar la pell de gallina i copsar tota l’atenció del lector i si oblido tot el que he dit abans la història per si mateixa es mereix un reconeixement.


Una novel·la negra amb una gran dosis de realitat i una increïble profunditat en la descripció del caràcter dels personatges i amb molta riquesa cultural cinematogràfica i literària.


M’ha agradat tant que he acabat veient “La ventana indiscreta” d’Alfred Hitchcock, si la llegiu ja ho entendreu!

dissabte, 29 de novembre del 2014

La Sociedad Literaria Ojos de Liebre



Hoy os presentamos un título imprescindible para los amantes de la buena lectura, del aroma de los libros antiguos despuntados y con alguna mancha testimonio de muchas relecturas y de la pasión por las letras a la vez que una atmosfera de madera que chirria y esconde ese halo de misterio y oscuridad que solo se puede iluminar al abrir un libro y zambullirse en su lectura.

En ese vaivén de páginas amarillentas encontramos La Sociedad literaria Ojos de Liebre, una sociedad a la que con solo conocer el nombre ya quieres entrar, pero hay mucho misterio y peligro en ella.

Entonces ¿Queremos ser miembros o no?

Durante más de treinta años muy pocos han sido los elegidos para formar parte de este único y exclusivo círculo creado por la escritora Laura Nieves.

Su sucesora, Ella Milana, nuestra nueva amiga y protagonista, se dejará la piel y la voz intentando descifrar el porqué de la desaparición de Laura y el mutismo que rodea el asunto a la vez que descubrirá que en los libros hay fragmentos que aparecen y desaparecen o se alteran. 

¿Quién está detrás de la desaparición de Laura? ¿Por qué y quién cambia el contenido de los libros? ¿Tienen relación los dos hechos?

La fuerza de la protagonista y la pluma ágil y adictiva del autor Pasi Ilmari Jääskeläinen nos mostrarán un mundo misterioso y fantástico del que es difícil huir pero a la vez abre la puerta al debate sobre la propia lectura.

Con tantos frentes abiertos y poca gente que la crea ¿podrá Ella averiguar que ha pasado con Laura? Apostemos por un si!

De la mano de Duomo tenemos un pase vip para entrar a la sociedad secreta y creo que es una cita que no se puede rechazar. 

El coctel entre el misterio que roza el thriller y el mundo fantástico que se esconde en los libros mágicos se convierte en una combinación ganadora.

Fresco, innovador, ágil, cálido, amable, tenaz, valioso, poderoso… esta novela es tan brutal como una lluvia de misiles. 

No hay mejor plan para una tarde de este otoño gris y ocre que encontrarse con el autor, su producción y una buena taza de chocolate caliente con unas gotitas de licor.

divendres, 28 de novembre del 2014

Entrevista Eduard Márquez



Ahir us vàrem presentar amb goig l’últim del mestre de les lletres catalanes Eduard Márquez.


Conegut pels seus llibres de poesia, narracions per a nens, reculls de contes i novel·les, que ostenta el Premi Octavi Pellissa 2005, el Premi de la Crítica Catalana 2006 i el Premi Qwerty 2007 a més de ser finalista del Premi llibreter 2004 i el Premi Crexells 2012.

Amb Vint-i-nou contes menys ens ofereix una porta a un món que ens traspassarà la pell i s’instal·larà a la nostra ànima. 

D’allò humà a allò més diví, una davallada als inferns per lluitar amb els propis dimonis i ressorgir-ne re fundat o de la mateixa manera. No diuen que “Homo homini lupus”... doncs de la mà d’Empúries podeu auto analitzar-vos, veure la societat d’una manera més crítica i estar més alerta a allò que ens envolta.

Creiem que el millor és que ell mateix es presenti de viva veu, li donem el torn de paraula.

Quan vas descobrir que el món de les lletres t’estava esperant? Esperant segur que no. Però sempre he volgut ser escriptor. Recordo que, de nen, acabava de llegir un llibre i pensava: “Això és el que vull fer”. Però m’hi vaig posar d’adolescent, per allò d’escriure poemes sobre les penes d’amor i sobre els primers entrebancs existencials (qui sóc?, què pinto aquí?, per on he de tirar?).
Quins són els teus inspiradors o referents literaris? Els meus autors de capçalera canvien molt sovint. Depèn de l’època i del moment. Rellegeixo molt i poso a prova constantment les meves fidelitats. No obstant això, els autors als quals sóc més fidel són poetes: Leopardi, Hölderlin, Larkin, Lowell, Yeats, Andrade, Ungaretti, Jiménez, Cernuda, Vinyoli…

 
En quin gènere et sent més còmode escrivint? Poesia, contes o novel·les? No és una qüestió de comoditat, sinó de necessitat. És a dir, què necessita allò que vols explicar. En els últims anys, he escrit narrativa amb un estil i amb un llenguatge que deu molt a la poesia. Perquè la poesia, al capdavall, és una manera d’entendre la llengua i de tractar-la, una manera de triar les paraules, una manera de treballar la musicalitat, el ritme, l’eufonia... I això és pot fer en vers i en prosa. Però ara m’agradaria mirar-m’ho des d’una altra perspectiva. Encara no sé quina...
 

 Quin públic és més fidel i agraït? Els nens o els adults? No faig diferències. En general, últimament sí percebo que s’està perdent una mica l’impuls  de sortir corrent a buscar tots els llibres d’un autor  quan agrada una de les seves obres. Una manera de llegir que ha estat sempre la meva favorita. Quan descobreixo un autor i m’agrada, ho he de llegir tot. Així ha estat sempre. Des de ben jove. Ara cada vegada em trobo més lectors que diuen haver gaudit d’un dels meus llibres, però això ja no és suficient perquè se sentin impulsats a llegir els altres. És curiós... Massa oferta? Poc temps? Augment de la dispersió? No ho sé...

De les teves obres tens alguna que sigui la teva protegida o aquella de la que n’estàs més orgullós? Impossible triar.

Creus en “allò bo ve en envasos petits”?  Creativament parlant, fins fa poc n’estava convençut. Ara també ho vull veure d’una altra manera.

Creus que els teus relats tenen un poder sacsejador de consciències? No ho sé. Però, d’entrada, no és la meva intenció. Em conformo si inquieten, emocionen, intriguen, diverteixen, sorprenen...

Creus que és a partir de la duresa i de les adversitats de la vida que ens adonem d’allò positiu que tenim en el nostre dia a dia? A vegades sí. Però tampoc no cal abusar-ne. Els bons moments també poden ser molt útils per aprendre a treure el màxim rendiment del que ens envolta.

A quines persones de la contemporaneïtat t’agradaria que arribés un exemplar d’aquesta obra? Prefereixo deixar-ho en mans de l’atzar.

I si poguessis fer un viatge en el temps i l’espai amb qui compartiries un àpat literari? Arthur Cravan.


Ara que no ens veu ningú, tens algun projecte nou en ment? Estic buscant la manera de tirar endavant una novel·la que m’obligui a utilitzar plantejaments lingüístics, estilístics i narratius que no hagi treballat fins ara.

Per finalitzar, ens agradaria que ens responguessis el que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la respons? La veritat és que no hi he pensat mai. Però dubto que hi hagi preguntes importants. Ni respostes. I menys parlant de literatura.


Moltíssimes gràcies pel teu temps i et desitgem de tot cor que aquesta obra et reporti una gran satisfacció i un gran èxit.

dijous, 27 de novembre del 2014

Vint-i-nou contes menys



Avui us presentem amb goig l’últim del mestre de les lletres catalanes Eduard Márquez.

Conegut pels seus llibres de poesia, narracions per nens, reculls de contes i novel·les, que ostenta el Premi Octavi Pellissa 2005, el Premi de la Crítica Catalana 2006 i el Premi Qwerty 2007 a més de ser finalista del Premi llibreter 2004 i el Premi Creixells 2012.

Crec que el més important de l’autor és la seva immensa capacitat comunicativa i la seva versatilitat a l’hora d’adreçar-se a diferents públics i amb propostes diferents, a quina millor que l’altre. A nosaltres i a la seva legió d’incondicionals lectors ens ha encisat amb la seva ploma àgil, analítica, crítica, fantàstica, realista i àcida.

Amb Vint-i-nou contes menys ens ofereix una porta a un món que ens traspassarà la pell i s’instal·larà a la nostra ànima. 

Amb la seva revisió i auto valoració ens serveix en una safata de plata el bo i millor de les seves lletres sempre atrapat entre el realisme extrem del seu negre sobre blanc i el món somiat i idíl·lic que gesta. El seu poder rau aquí, de situacions futures o imaginaries ens fa una radiografia de l’avui i l’aquí que ens deixa espatarrats i ens sacseja la consciencia amb una bona bufetada de realitat.

Vivim de somnis o som esclaus del nostre entorn?

Els seus protagonistes a vegades s’estanquen a la passivitat però d’altres mostren l’actitud de canvi i evolució ¿No és això totalment típic dels humans? Els homes som plens de llums i ombres, necessitem de les unes perquè les altres llueixis però cal saber distingir molt bé què o qui guanya en aquesta batalla final.

D’allò humà a allò més diví, una davallada als inferns per lluitar amb els propis dimonis i ressorgir-ne re fundat o de la mateixa manera. No diuen que “Homo homini lupus”... doncs de la mà d’Empúries podeu auto analitzar-vos, veure la societat d’una manera més crítica i estar més alerta a allò que ens envolta.

Amb un format ordenat i amb narracions breus és ideal per aquells que ens costa endinsar-nos en grans lectures d’infinites pàgines, a més l’autor ratifica la veracitat de “lo bo ve en envasos petits” i “lo bo si és breu és dos cops bo”.

Jo en el vostre lloc no dubtaria ni un sol minut a anar-lo a buscar i resseguir la bibliografia de l’autor. 

Si a més voleu conèixer a la persona demà mateix podreu gaudir de l’entrevista que tan gentilment ens ha cedit.