Una educació

Per Maria Valle Viña

 

Feia molt de temps que no tenia entre les meves mans un llibre que em sorprengués tant, us parlo del llibre “Una educació” de Tara Westover, que ens apropa l’editorial Més llibres. 

En aquest llibre la Tara ens explica les seves memòries en un relat magnífic, pròxim, desgarrador i sincer. 

Tara Westover va créixer a les muntanyes occidentals dels Estats Units. Va ser criada en una família de mormons fonamentalistes que vivia preparant-se per a la fi del món. De nena mai va trepitjar un metge, no disposava de certificat de naixement i la primera vegada que va trepitjar una classe tenia disset anys. 

El que si va aprendre, amb els seus sis germans va ser a domar cavalls, a recollir herbes per al negoci de la seva mare com a llevadora i a remenar deixalles per trobar metalls per vendre’ls. Westover va tenir una infància feliç però dura, de vegades brutal. 

Al llibre “Una educació” explica com l'educació la va convertir en una altra persona. Un canvi que li va costar a bona part de la seva família, però del què no se’n penedeix.

Després de la seva primera trobada amb l’ensenyament, en una dècada es va graduar magna cum laude a la Brigham Young University, va obtenir una beca per anar a Cambridge, va ser professora visitant a Harvard i va tornar a Cambridge on es va doctorar en Història el 2014. 

“Una educació” és el difícil camí de tot aquest aprenentatge, que la va acabar portant de les muntanyes d’Idaho a les millors universitats del món. Quan llegim a Westover ens trobem una història de superació, de transformació, de canvi. Com diu ella mateixa al seu llibre: “Podríem anomenar-ho transformació, metamorfosi, falsedat, traïció. Jo en dic educació”.

Escapisme

Avui us volem presentar un home amb lletres a la sang tant en la seva vessant d’editor a “Llibres del delicte” com a escriptor amb novel·les com: “Independència d’interessos”, “Els silencis dels pactes”, el seu relat a “La reina de diamants”, “Contra l’aparador i “Temps de rates” amb la qual va guanyar el VIII Premi Crims de Tinta.

Els amants de la novel·la negra segur que ja sabeu que estic parlant de Marc Moreno, un home lluitador, emprenedor, apassionat amb allò que fa, capaç de descobrir bona literatura a primer cop d’ull, generós i si m’ho permet, una gran persona amb totes les lletres.

Escapisme és la seva darrera novel·la publicada per Més llibres, un títol molt adequat per resumir el que aquesta trama fosca i amb ànima negra ens vol transmetre.

Abans d’entrar a la trama voldria comentar la portada, una imatge que s’adequa molt bé al seu títol, un home jove, lligat, atrapat, encadenat, sense escapatòria... però el que m’ha cridat més l’atenció és com se li ha eliminat el rostre, la identitat, el seny, com si s’hagués volgut portar a l’anonimat de molts joves que per desgràcia es podrien veure reflectits en el nostre protagonista.

L’Aitor és un personatge egoista, sense estudis ni aspiracions, un jove que veu passar els dies al carrer amb els amics, o el que ell creu que són amics, mentre la seva vida és un desastre absolut, però ja li està bé. És un personatge en una espiral tràgica i  asfixiat per la vida. En resum i com diu l’autor és un “loser”.

El seu pare els va abandonar fa molts anys, era drogoaddicte, el seu germà “el conejo” és un bala que només apareix per casa per demanar diners a la seva mare i aquesta no pot estar per ell ja que ha de treballar netejant cases. Una família absolutament desestructurada on realment ningú sembla estimar a ningú.

Tot anirà a pitjor quan la mare cau, o no, per un balcó mentre feia una neteja, a partir d’aquest moment l’Aitor començarà a pensar que fer si la mare es morta, encara que sembla tot un milhomes no pot ni entrar a l’habitació de l’hospital per saber com està. 

A partir d’aquest moment sentirà que està realment sol i que vol quelcom més, intentarà solucionar la seva vida amb uns plans absurds i rocambolescos que el portaran a un desenllaç poc esperat.

Tota aquesta situació succeeix a la Verneda, un barri que es transforma en protagonista de la mateixa manera que el lapsus temporal que ens emmarca en els atemptats de les Rambles de  Barcelona.

Fins aquí el que us explicaré de la trama, totes les respostes a les preguntes que queden a l’aire les trobareu entre les seves planes.

M’agrada el narrador omniscient, el vocabulari de carrer adaptat a la situació, el retrat dels personatges i dels llocs del barri, la crítica social d’un barri i d’una joventut perduda al carrer i la relació familiar.

La prosa és addictiva, manté un tempo pausat fins que l’Aitor comença a pensar i a tenir idees més o menys encertades on el tempo accelera una mica i el lector passarà de la tragèdia a somriure una mica, no està acostumat a gastar cervell.

Que dura i cruel és la solitud, però potser el seu final sigui inesperat.

Només us puc recomanar que el llegiu. M’ha captivat. No tot el negre ens porta a la sang i fetge, hi ha el negre de l’ànima que pot ser molt més violent.