Entrevista a Roger Bastida

Haig de reconèixer que sóc una apassionada de les obres literàries d’en Roger Bastida. 

Si vàreu gaudir descobrint un gran amor rere la pintura a la Barcelona pretèrita gràcies a La mirada de la sargantana i vàreu saltar la foguera de la seguretat cap a temps convulsos entre les planes de La llarga revetlla segur esteu esperant la darrera obra que neix de la seva ploma.

La seva dedicació a l’hora de documentar-se, la capacitat de crear ambients i telons de fons creïbles i cinematogràfics aprofitant la bellesa del propi moment és un dels punts forts que fan que la trama que desenvolupa a un ritme suau i pausat sigui esplèndida i amb uns protagonistes que esdevenen propers i és molt fàcil agafar-los estima.

A Sota l’ombra de la Washingtònia tornem a fer un viatge en l’espai i el temps per situar-nos a la Barcelona dels anys 20.

Una ciutat que batega al ritme de la cultura, l’expansió, l’arquitectura i les arts en general de la mà de la burgesia de les grans famílies que esdevenen influents.

És un cant a la vida i a la veritat.

Gràcies a Columna descobrireu el pes d’un cognom!

Tenint ja dues obres prèvies al mercat com vius aquest nou llançament? Qualsevol llançament editorial és motiu d’alegria. Pensa que els autors passem molt de temps escrivint i donant forma a les idees que tenim al cap. Suposo que també hi ha un punt de nervis, pel nivell d’exposició d’una cosa tan íntima com és una novel·la.

Com afrontes “la pàgina en blanc” avui en dia? És més fàcil tenint dues obres a les espatlles amb la corresponent experiència que et varen donar? No sabria què dir-te. Escriuré i publicaré mentre tingui alguna cosa interessant a dir. Tan bon punt la font s’assequi, deixaré d’escriure. El que em ve de gust, últimament, és jugar una mica, deixar-me anar. La pàgina en blanc sempre fa respecte, però encara tinc dues o tres idees al tinter que espero poder posar per escrit.  

Què creus que tenen en comú les teves tres històries? Sens dubte, totes tres volen ser recreacions més o menys fidels dels estils de vida de principis de segle passat. D’altra banda, totes tres juguen amb les cartes de la veritat, de la versemblança, de fer dubtar al lector sobre la plausibilitat d’allò que estan llegint.

Creus que en tens alguna que sigui la teva preferida? Això sempre és complicat de respondre... suposo que cada treball literari té parts que t’encanten i parts que t’horroritzen.

A la darrera entrevista et vàrem proposar que imaginessis que podies fer un viatge en el temps i l’espai per tal d’oferir un àpat amb grans escriptors i qui serien els convidaries. Avui et preguntem amb qui faries aquest àpat d’entre els personatges de les teves obres. Amb la Montserrat Casas de “La mirada de la sargantana”, la Mimi de “La llarga revetlla” i la Magdalena de “Sota l’ombra de la washingtònia”. De segur que soparíem estupendament bé, que és del que es tracta.

Quin és el pes real d’un cognom? Fins on ens pot condicionar haver nascut en una família determinada? El pes d’un cognom és totalment determinant, per bé i per mal, en la vida d’una persona. L’entorn on hem nascut ens reparteix les cartes amb les que jugarem la partida de la vida. Estem molt condicionats per la nostra família. 

Creus que totes les famílies tenen secrets o són dignes d’una novel·la? No, no totes les famílies tenen secrets. Hi ha famílies ben avorrides. Però totes les famílies són dignes de protagonitzar una novel·la. Tot depèn de com s’expliqui la història, més que de la pròpia història.  

Els teus protagonistes fugen dels perills de Barcelona però... No creus que els acaben perseguint d’una altre manera? Es pot fugir totalment del perill en èpoques convulses? Qui busca, troba. I els de “Sota l’ombra de la washingtònia” són perills buscats. Les èpoques convulses tenen un interès enorme, a nivell literari.

Va ser fàcil narrar l’evolució de la Cecília? Et vas inspirar en alguna dona del teu entorn? Suposo que tots els escriptors partim de coses que hem viscut per bastir els nostres personatges. Als meus llibres hi ha una mica de mi, però també de la meva família i els meus amics. 

Com  imagines la Diada de Sant Jordi d’enguany? Caurà en diumenge, i això no és habitual. Serà una jornada maquíssima, de segur.

Per a tu quina és la millor compensació: l’èxit de vendes, l’acceptació de la crítica o el reconeixement del teu públic? A una de les presentacions de “La llarga revetlla” se’m va atansar un noi per dir-me que la meva novel·la li havia estat de gran ajuda, que s’havia sentit molt identificat amb la història dels protagonistes. Si l’heu llegida ja sabeu per on vaig... 

Un llibre que t’hagi inspirat és...  “También esto pasará”, de la Milena Busquets.

Per acabar ens agradaria que ens responguessis a la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai  t’han fet i creus essencial respondre? Ens la pots respondre?

 Una colònia, un plat, una textura, una cançó i una pel·lícula.  Una fragància oriental; la fideuà amb allioli; el nas d’un gos; qualsevol peça de son cubà; “Io sono l’amore”.  

 

Et desitgem tot l’èxit que mereixes amb aquesta nova aventura!

Àngela Sánchez Vicente

La Petita Llibreria

 

Entrevista Anna Gurguí

Avui us presentem una lectura que cal llegir amb el cor obert i les emocions a flor de pell... no hi ha més remei...  És una obra tan humana, sincera, profunda, reflexiva, intimista i alhora amb una gran evolució i creixement que aconsegueix tocar la fibra i fer que ens replantegem la vida en si.

A L’últim agost a Barcelona coneixerem a la Gala i l’acompanyarem a la seva metamorfosi.

Ella ha perdut, està perdent i s’està perdent... Només cal que trobi la brúixola adequada i es trobi a ella mateixa i faci les paus amb el passat encara que mai mes pugui ser la mateixa. 

En aquesta obra que brolla de la ploma sensible i esperançadora de l’Anna Gurguí ens trobem amb una obra que reflexiona sobre una de les preguntes més importants que sempre tenen alerta als humans.

La finitud inquieta i alhora turmenta. Com s’ha de reaccionar? O més ben dit, Com es pot reaccionar? Només si llegiu la novel·la que ens ofereix Columna ho descobrireu.

Quan vas sentir que el món de les lletres t’estava esperant? Quan em vaig adonar que comunicava millor els meus sentiments de forma escrita que verbal. I que em podia imaginar mil històries escrivint, i que aquelles històries que escrivia eren reals dins de les meves llibretes. 

Com a lectora, estudiosa de les lletres, escriptora i fundadora d’una agencia literària quina és la qualitat que més aprecies en un escriptor? I la que menys? La que més aprecio és que l’autor m’atrapi amb la seva veu, em sacsegi d’alguna manera. I la que menys, que un escriptor tingui un ego de superioritat.

Un llibre que t’hagi inspirat és... Molts però per el moment que estic vivint, sent mare de dos fills petits, El nudo materno de Jane Lazarre.

Si poguessis fer un viatge en el temps i l’espai i fer un sopar literari amb grans autors de tots els temps, a qui convidaries? A molts però per com em van marcar quan els vaig estudiar i llegir, crec que a Primo Levi, Baudelaire i Simone de Beauvoire.

Com va néixer la idea d’escriure sobre el dol? Em vaig adonar que fugir del dol només et crea més dolor. I que ens ensenyen poc a enfrontar-nos a les pèrdues, a les morts, a les malalties, i nosaltres també fugim d’això, preferim no parlar d’aquests temes, ens han educat així, i crec que hauríem de fer un canvi, i ensenyar molt més a les escoles a com gestionar el dol i les pèrdues. I parlar amb els nostres fills d’aquests temes sense pors, que sàpiguen que això passa i passarà. 

Creus que encara ara a la societat actual la mort i tot el que l’envolta és com un tabú que no volem veure ni conèixer? Totalment. Sí que és veritat que poc a poc, veig que es va parlant més però com he dit abans crec que s’hauria de fer molta més feina, i entendre que la mort es part de la vida. Tot allò desconegut sempre fa por. Un contrast clar és Mèxic allà fan pedagogia de la mort, la mort no és un antònim de la vida.

Creus que els humans, en general, creixem o ens replantegem la vida quan se’ns posa la mort al davant? Sempre quan hi ha una mort d’algun conegut o familiar, sempre ens fa replantejar-nos coses, o quan ens donen la notícia que tenim una malaltia, el teu cap fa un clic. 

Sé que és dur però creus que es pitjor perdre la vida que havia somiat o l’amor del passat que sempre recordarà? Per mi és pitjor perdre la vida que havia somiat, l’amor del passat és una cosa que almenys has pogut viure.

La pèrdua del Joan la treballa com un dol més? Creus que és comparable una pèrdua que es tria amb la pèrdua final de la vida? No, no és comparable. Una pèrdua que tries, has pogut decidir, has tingut la llibertat de decidir per molt mal que et faci, la mort d’algú que estimes és un cop sec, que mai voldries viure.

L’acompanyament final que fa la Gala a l’Hug és generosa i desinteressada. Com es tracta la malaltia a la societat actual? Ens impliquem massa o fugim del problema si no ens toca massa d’a prop? Suposo que depèn de cadascú i de les nostres vivències. A vegades ens pensem que no sabrem que dir-li aquella persona que s’està morint o està malalta. La millor opció es acompanyar, ajudar, i si no saps que dir, no diguis res, però estigues allà, al seu costat, escoltant música, llegint un llibre o en silenci. Crec que és vital la companyia en aquella moments.  

Li has atorgat a la Gala alguna característica teva? Sí, la seva addicció al cafè, i suposo que fer-se la forta davant dels altres, quan potser per dins estàs trencada.

Sempre hi ha una escletxa d’esperança? Sempre s’ha de tenir.

Creus que seria bo que, ja des de les escoles i en edats primerenques, es treballes molt més la intel·ligència emocional per tal de fer front a la vida? Totalment, però no només des de les escoles per mi els primers responsables som les mares i els pares hem d’educar a través de la comunicació, estar amb els nostres fills, passar moments amb ells de qualitat, jugar amb ells, parlar amb ells. Hi ha molts nens que es senten sols i això fa que molts  des de petits ja tinguin un buit emocional difícil de solucionar.

Si poguessis posar un fil musical a aquesta novel.la quina creus que seria la seva cançó? Per si demà no surt el sol de Joan Dausà.

A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui escriuen els seus llibres. Creus que els escriptors de veritat com tu, aquells que en lloc de sang tenen tinta, s’han de justificar massa sobre la feina que fan? No ho penso, crec que sí que ens costa més donar-nos a conèixer a nivell de mitjans però també penso que quan un llibre funciona tot flueix.

Creus que ser escriptor avui en dia és més fàcil perquè gràcies a les xarxes socials hi ha més interacció amb els lectors? No crec que sigui més fàcil, el que sí que gràcies a les xarxes i a internet hi ha més oferta i més varietat. I que les xarxes ajuden molt més a dóna visibilitat a noves veus i a nous talents.

Per a tu quina és la millor compensació: l’èxit de vendes, l’acceptació de la crítica o el reconeixement del teu públic? El reconeixement del públic.

Si et prohibissin escriure o vincular-te a la literatura... a què et dedicaries? Actriu de teatre. 

Per acabar ens agradaria que ens responguessis a la pregunta de la casa: Quina és la pregunta que mai no t’han fet i creus essencial respondre? Ens la respons?

Creus que per ser escriptor/a has de tenir només talent? Hi ha un professor que em va dir un dia que un escriptor ha de tenir un 50% de talent i la resta del % ha de ser constància, esforç i sacrifici. Pots tenir talent però si no tens la resta difícilment arribis a res. 

Moltíssimes gràcies pel teu temps. Et desitgem l’èxit que mereixes!

Àngela Sánchez Vicente

La petita Llibreria

Entrevista Montse Barderi

Sempre ens ha agradat molt iniciar els mesos freds amb recomanacions literàries molt potents per tal d’encarar la rutina familiar i laboral amb un bon llibre a prop per dedicar-nos moments necessaris de desconnexió.

Aquest cop us recomanem un llibre en concret i, per si us agrada tant com ens ha agradat a nosaltres, us posem a l’abast els títols més destacats de la Montse Barderi. 

Amb la obra que avui us recomanen, La vida autèntica, ens ha tornat a demostrar la seva grandesa.

Una obra essencial que planteja els fonaments de la naturalesa humana i dels sentiments més purs de la mà de Columna Edicions.

Quan vas sentir que el món de les lletres t’estava esperant?  La gràcia d’escriure és que ets autàrtica, com qui li agrada tocar un instrument, ho fas per tu i vas fent. Sé que volia escriure però em costava molt autoanomenar-me escriptora. Ningú pràcticament sabia que escrivia, així que per veure què tal ho feia em vaig presentar al premi Ramon Llull i en vaig quedar finalista, això no hauria significat res però va ser el cop de sort que em va permetre conèixer la meva editora, Glòria Gasch, i iniciar un camí amb ella que ha continuat fins avui 

Quina és la qualitat que més aprecies en un escriptor? I la que menys? L’honestedat, hi ha una honestedat també a l’hora d’escriure, realitzar una feina honesta, sincera, d’oferir un llibre tan ben treballat i sentit com sigui possible. I la que menys m’interessa és la vanitat, la competència, l’enveja. Crec que escriure és un camí de vida i ens hauria de fer millors persones. Jo intento ser a casa llibre una mica millor, crec que no faig llibres sinó que em faig a través dels llibres. Aquesta és la meva pretensió i el meu somni.

Si poguessis fer un viatge en el temps i l’espai i fer un sopar literari amb grans autors, a qui convidaries? A mi m’agraden més els sopars d’un en un per poder parlar seriosament amb la persona amb qui estic. D’entrada diria la Yourcenar, perquè l’he llegida molt però immediatament em sentiria molt malament per no dominar més el francès. Quina ràbia! També m’agradaria molt amb la Carme Riera, ha tingut en mi un pes molt important per l’impacte de la seva prosa però sempre que he compartit espais amb ella no li he dit res, per respecte i timidesa. 

Com ha estat l’experiència d’escriure sobre el propi món literari a través de l’historia de la Roxana? Molt bonica, he fet una cosa que feia temps que tenia ganes de fer, que és agafar coneixement  d’estètica, de teoria literària o filosofia i passar-ho per una pàtina literària. Molt engrescador per mi.

Creus que els protagonistes masculins li acaben cedint tot el pes de la novel·la a ella? No, crec Oliver té un pes molt importat, de fet protagonitza l’escena més essencial:  adonar-se que no és triat, saber que no ha estat volgut i malgrat tot anar al seu costat, el salt de fe de l’amor quan totes les evidències van en contra. El llibre parla també que l’amor no és una suma de bones raons.

Sense desvetllar el final del llibre veiem com l’autora s’enamora d’un cos i d’una mentalitat que corresponen a dos homes diferents. Què creus que pesa més a les històries d’amor? Depèn molt de la persona i de l’edat, jo crec que hi ha d’haver química però la química sense ànima s’esbrava ràpid. L’ànima sense química és germanor, l’ànima i la química ho té tot.

Realment pot existir el debat de “home guapo” versus “home amb un interior ric”?  Si, pot existir, crec que existeix en el moment que jutgem tant a les persones per la imatge. És una època molt visual i on la paraula perd pes.

Què t’encisa a tu de cada un d’ells? Què t’ha agradat escriure sobre ells? El Pere no m’interessa gaire, és un triomfador, empresari amb culte al cos, que creu estar enamorat de la Roxana perquè projecta coses i se les creu. L’Oliver m’interessa per aquelles ganes d’anar per ell, d’anar a la seva i en el fons no poder-ho fer, sap qui és la Roxana però davant de la frase “la dona que estimo em necessita” sempre actuarà per ètica, no pot estar per sobre la seva bondat. I la Roxana m’interessa sobretot perquè és algú que ho té tot molt clar, és molt autònoma i resolutiva. De fet la Roxana sense ser la meva editora és un homenatge a ella en les millors parts de la Roxana.

Quin pes té l’aparença al món actual? En què hem de millorar com a societat? Hem de millorar culturalment, és essencial, amb cultura, és a dir amb lectura, teatre, bon cinema, poesia, pensament... tenim una gran xarxa neuronal per anar pel món i no estar tan a l’abast de les xarxes, internet i les plataformes televisives. No ho fem bé, no podem deixar els joves sols a les xarxes, ells són nadius digitals però es mereixien el nostre acompanyament. El que vull dir és que per exemple el nou metaverso de facebook no em fa cap por per a les persones cultivades però pot ser desastrós en persones sense eines culturals, ens convertim en éssers banals, superficials i consumistes sense la columna vertebral de la cultura.

Els ideals personals poden acabar amb més d’una història d’amor? Bé, depèn dels ideals. Si jo tinc l’ideal que em tractin de manera justa i si pot ser amorosa i generosa, si ensopego amb algú maltractador, egoista i tirànic doncs els meus ideals irrenunciables faran que s’acabi la història d’amor. Si el meu ideal és que em truqui més però a la persona no li agrada gaire el telèfon però estem bé, aleshores soc jo qui he de rebaixar els meus ideals. Jo els ideals els pujo o els baixo sense problemes. Sé mirar la persona per sobre els ideals i sé no renunciar als ideals irrenunciables.

Creus que els homes senten amb tanta intensitat con les dones? No soc molt de parlar dels homes o les dones en general, crec que tots podem ser molt complexos, molt sensibles i molt imbècils. Però sí que és cert que la dona ha estat educada per fer de l’amor la seva principal fita vital, així que és possible que pateixi més. Però crec com Beauvoir que una dona no neix sinó que es fa i que ser dona avui significa ser qui vulguis ser, si vols renunciar a l’amor romàntic també és possible, dones lliures, emancipades i empoderades.

Si poguessis posar un fil musical a aquesta novel·la quina creus que seria la seva cançó?

A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui escriuen els seus llibres. Creus que els escriptors de veritat com tu, aquells que en lloc de sang tenen tinta, s’han de justificar massa sobre la feina que fan? Gràcies per la floreta, agraïda. Jo no sento que m’hagi de justificar massa, sento que tinc la sort de publicar, tinc la sort que algú em va mirar i va creure en mi (Glòria Gasch), que faig camí. L’única cosa que lamento és no poder viure de l’escriptura, tots els llibres que no faré, tots els llibres que no he pogut llegir per culpa de treballar des de tant jove. Lamento el tros de vida de mi que no serà per l’escriptura i la lectura. 

Creus que ser escriptor avui en dia és més fàcil perquè gràcies a les xarxes socials hi ha més interacció amb els lectors? No ho sé, jo vaig començar a publicar que les xarxes no sé si existien. Pel que fa a mi m’encanta la interacció amb els lectors, i qualsevol diàleg, carta, instagram live, etc, hi estic sempre oberta. Per mi és un regal. No ho visc com a promoció, sinó com a comunicació, per mi és un luxe vital aquests encontres o entrevistes com aquesta. Jo sempre estic a punt per trobar-me amb la gent que em llegeix, és que m’encanta, no són ganes de fer-me notar, és que realment m’agrada molt compartir i estar a prop de tothom qui vulgui estar amb mi.  

Tens algun nou projecte que ja va prenent forma? Sí, una cosa coral molt maca que sabreu aviat però la propera novel·la trigarà força a arribar, alguns anyets.

Per a tu quina és la millor compensació: l’èxit de vendes, l’acceptació de la crítica o el reconeixement del teu públic? Tot és important i no ho negaré. Agrada vendre perquè vol dir que puc seguir escrivint, si els meus llibres no venen no sé fins a quin punt podria publicar. La crítica no sé el que és, hi ha molt poca crítica, trobo a faltar autoritats femenines fent crítica literària. I el reconeixement del meu públic entenc que són lectors que els ha agradat el que fas i ho compateixen amb mi i això és molt gratificant com ja he dit abans. En el fons el que vols és tot allò que t’ajudi a seguir sent tu i a poder seguir escrivint.

Si et prohibissin escriure... a què et dedicaries? A cuidar animals, estimo molt els animals, portar una protectora d’animals, educar-los, fer programes amb animals i presons, animals i persones malaltes, lluitar perquè a les residències deixin tenir animals. Treballar pels animals m’agradaria molt. Crec que seria molt bona entrenadora canina, per ajudar gossos amb males experiències, tinc un do pels animals i m’omplen molt.

Per acabar ens agradaria que ens responguessis a la pregunta de la casa: Quina és la pregunta que mai no t’han fet i creus essencial respondre? Ens la respons?

Això m’encanta i ho feia jo també a les entrevistes que feia. El que voldria que em preguntessis no  sé si t’ho podria contestar,  serien coses íntimes, contradictòries. Mira, sí, a què tens por? Què has après?  Tinc por a la mort, a conduir per l’autopista, a entrar al quiròfan. Em sap greu saber que cada cop estaré pitjor físicament – pel simple pas del temps - , em fa por la solitud de la vellesa antiga, els vells en geriàtrics sols, trobar-me vella i sola i sense poder llegir, sense una autonomia bàsica, i saber que irremeiablement això, un dia o un altre arribarà, m’agradaria morir amb amor i no amb un desesperat silenci. Em fa molta pena la solitud de la gent gran, les vides terribles de molta gent gran que no arriben als mitjans. Estic aprenent a acceptar les regles del joc de viure, a mirar de no pensar en el futur que ja sé com acaba i trobar-hi sentit al present. He après sobretot que el que m’interessa de qualsevol vivència és la dignitat. La dignitat per a mi en aquest moment de la meva vida està agafant molt pes, la dignitat té a veure amb fer amb convenciment, no rebaixar-te per propòsits indignes, ser honesta, ser de veritat. No em queda tan tram de vida per endavant per no mirar de portar a terme tot el que he aprés en la primera part de la meva existència, una primera part, per cert, bastant més llarga que la segona. 

 Moltíssimes gràcies pel teu temps. Et desitgem l’èxit que mereixes!

 Àngela Sànchez Vicente

Entrevista Tània Juste

Avui ens retrobem amb una de les plomes femenines que més apreciem i valorem per la seva qualitat estilística, per les seves protagonistes encisadores, les seves trames teixides amb delicadesa i detall i els seus escenaris històrics descrits amb tanta rigorositat.

Si, us estem parlant de la Tània Juste de la que hem gaudit obres com “Els anys robats”, “L’hospital dels pobres”, “Temps de família”, “Passatge al nou món” i “A flor de pell” i ara ens presenta una nova obra que conserva el seu segell propi i la qualitat que la caracteritzen. 

Amb Amor a l’art viatjarem a la Barcelona franquista dels anys setanta i alhora farem forces escapades cap al París d’inicis del segle XX.

Dues dones amb temperaments diferents però captivadors ens mostraran el poder dels somnis i la vocació i la importància d’estimar la vida.

Gràcies a Columna descobrireu en una obra bonica de veritat i altament adictiva totes les respostes alhora que descobrireu una novel·la vital i plena de sentiments.

Una obra narrada en dos temps que ens mostra el paper de la dona en diferents èpoques i contextos.

Res és atzarós en aquesta obra i tot l’enriqueix. El Premi Prudenci Bertrana ha estat més que merescut.

No la deixeu escapar!

Felicitats per una obra més que sumes a la teva bibliografia. Què creus que les pot definir a totes en conjunt? Moltes gràcies! És un honor formar part d’aquesta llista d’autors i autores que admiro i llegeixo que van guanyar el Bertrana. Diria que el conjunt de les meves novel·les configuren un mapa vivencial del que soc, del que estimo i del que em porta a reflexionar al llarg dels anys.

Què sents quan una obra teva guanya un premi com el Prudenci Bertrana d’enguany? Una satisfacció enorme i, més encara, quan vaig assabentar-me que el jurat l’havia triat per unanimitat. Un plaer immens pensar que aquesta novel·la tan personal, que tracta de reivindicar les dones artistes silenciades en el món de l’art, pot arribar a molts lectors i lectores.

Quina és la qualitat que més aprecies en un escriptor? I la que menys? Tinc bons amics escriptors i escriptores i el que més ens uneix és la passió pel nostre ofici i el fet de ser uns lectors empedreïts. L’aspecte que menys m’agrada de determinats escriptors o escriptores és la supèrbia, aquells que opinen i rebutgen sense ni tan sols haver llegit.

Fa uns anys et preguntàvem “si poguessis fer un viatge en el temps i l’espai i fer un sopar literari amb grans autors, a qui convidaries?” però creiem que amb aquesta obra en la que l’art brolla et proposem que el sopar literari el facis amb grans pintors. A qui convidaries? Podria tenir la temptació de convidar-hi a artistes que admiro com Picasso i Modigliani, però triaria fer una taula de dones artistes, com la Marie Laurencin, l’Olga Sacharoff, la Jeanne Hébuterne, la Gertrude Stein, la Berenice Abbott i moltes altres amb les quals he conviscut durant els mesos de recerca i d’escriptura. Seria una nit que no voldria que acabés mai. 

I si el sopar fos amb protagonistes de les teves obres com creus que aniria? A qui convidaries? En deixaries a algun al marge? Ui! Quina imatge més potent! Personatges diversos de les meves novel·les compartint un sopar. Ja ho veig! I també sé quins farien amistat i quins no. No en deixaria cap al marge, fins i tot voldria que alguna d’elles fes la seva aparició estel·lar.

Quina història t’ha agradat més construir, la de l’Olivia o la de la Valèira? L’una complementa l’altra. Amb l’Olivia he rememorat moltes sensacions de quan estudiava la carrera d’Història de l’art i em vaig trobar amb aquest gran interrogant que es troba ella: On són les dones artistes en la història de l’art? Per què se’n troben tan poques en els llibres d’art? Pel que fa a la Valèria, comprenc la passió que la mou i moltes de les situacions amb les quals es troba en el seu camí cap a les seves aspiracions artístiques. 

Què creus que hagués estat de la vida de l’Olivia sense els aprenentatges que li regala la Valèria? La Valèria li serveix de mirall: en la recerca que l’Olivia duu a terme, en el rescat peça per peça d’aquesta pintora oblidada, fa un exercici d’autoconeixement i prendrà les seves pròpies decisions. Per tant, la Valèria és crucial en la seva vida.

Els ideals personals poden acabar amb més d’una història d’amor? Si és així, considero que no era la història d’amor adequada. Si decidim compartir la nostra vida i aventures amb algú, penso que hi ha ingredients que no poden faltar, com el respecte mutu, la generositat, la felicitat compartida pels èxits i aspiracions de l’altre i, per descomptat, l’amor!

Què t’encisa de la pintura i les belles arts? Per a mi és un refugi, un món al qual puc acudir cada cop que necessito silenci per escoltar-me i remoure aspectes des de dintre. Davant d’un dels meus quadres favorits, en qualsevol lloc del món, puc experimentar moments d’extrema felicitat. 

Creus que l’art és una gran font didàctica molt més enllà que el que estilísticament s’analitza? L’art és un diàleg meravellós per a aquells que volen escoltar, compartir i experimentar. I alhora pot ser una eina fantàstica per remoure consciències, per posar sobre la taula i denunciar determinats temes sobre els quals caldria reflexionar i fins i tot combatre.

En aquesta obra ambdues dones són captivadores però potser la Valèria té una valentia que sobta per l’època i l’Olivia sembla més conformista. Quina creus que ha estat l’evolució del rol de la dona a la història?  No hi ha una evolució lineal. Cadascuna, des de la seva època i les seves circumstàncies, ha triat un camí o un altre, han pres decisions.  Algunes dones s’han rebel·lat contra les cotilles de la societat patriarcal de la seva època i han estat pioneres en determinats aspectes de l’emancipació femenina, mentre que d’altres s’hi van adaptar. I això traspassa èpoques i generacions, cadascuna fa la seva tria.

Perquè s’han silenciat tants noms de dona a la història? Perquè el relat de la història de l’art ha estat confeccionat majoritàriament per homes i per una societat patriarcal que potenciava aquest fet. Per sort, això està canviant.

A part del retrat de la Valèria Sans, si penses en els protagonistes els podries associar a alguna obra pictòrica? Tinc les meves obres favorites de cada artista que apareix a Amor a l’art. Seria llarg escriure’n la llista, però en la lectura del llibre en trobareu algunes mencionades. Us convido a buscar-les i a fruir-ne com jo. 

Si poguessis posar un fil musical a aquesta novel·la quina creus que seria la seva cançó? Potser la cançó que connecta totes dues èpoques en un moment determinat de la novel·la, que no explicaré quin és, una cançó de Charles Aznavour que es titula La bohème. Una cançó molt estimada per mi perquè el meu pare me la cantava amb la guitarra i l’accent francès meravellós del nen que, en ple franquisme, van enviar al Liceu Francès.

A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui escriuen els seus llibres. Creus que els escriptors de veritat com tu, aquells que en lloc de sang tenen tinta, s’han de justificar massa sobre la feina que fan? Jo no em justifico, tan sols escric i m’esforço per fer-ho bé, per ser honesta amb aquest ofici que vaig triar per vocació, per passió i sense el qual no sabria viure.

Creus que ser escriptor avui en dia és més fàcil perquè gràcies a les xarxes socials hi ha més interacció amb els lectors? Les xarxes socials són meravelloses en alguns sentits: t’acosten als lectors i a les lectores, et permeten difondre les teves obres i també et donen l’oportunitat de fer grans descobertes. Però, alhora, ens treuen massa temps i concentració i això pot esdevenir una trampa si no aprens a dosificar-te. Jo, quan escric, necessito cert silenci mediàtic, mentre que en altres moments m’encanta el diàleg constant.

Tens algun nou projecte que ja va prenent forma? Doncs sí, ja tinc una nova novel·la que em ronda pel cap i poc a poc va prenent forma. A l’any nou li demano temps per escriure-la i poder-la compartir amb tots vosaltres.

Si et prohibissin escriure... a què et dedicaries? A ser infeliç. Em saltaria la prohibició.

Per acabar ens agradaria que ens responguessis de nou a la pregunta de la casa: Quina és la pregunta que mai no t’han fet i creus essencial respondre? Ens la respons?

La que mai li han fet a cap autor i sí que li han fet a cada autora que conec. En el seu cas, seria:

Escrius literatura masculina? Escrius per a homes?  Us imagineu la cara de sorprès de l’autor? Doncs les dones autores hi estem molt acostumades a haver de respondre això: escric per a dones i per a homes, escric per a tot aquell o aquella que se senti cridat a llegir-me i a connectar amb el meu món. 

Moltíssimes gràcies pel teu temps. Et desitgem l’èxit que mereixes!

Àngela Sànchez Vicente