dimarts, 19 de febrer de 2019

Entrevista Santi Baró

Avui us presentem una obra impressionant que sorgeix de la ploma del gran Santi Baró.  



A La filla de la tempesta coneixerem a la Mariana, una noia nascuda a Córdoba que arriba a Catalunya als anys seixanta amb el boom de la immigració i una maleta plena de somnis i il·lusions. 

El treball a Andalusia i les condicions de vida són molt precàries i per aquest motiu un allau de trens verds esperança arriben a Catalunya amb ganes de progressar i la ciutat amb el boom industrial vol oferir als seus un futur més digne. Però les decisions no són fàcils i molt menys emprendre un viatge cap allò desconegut.

Com afrontaran aquest nou cop del destí i de les forces de la naturalesa? Prefereixo que ho descobriu vosaltres mateixos desgranat aquesta impressionant aventura que ens ofereix Edicions 62.

És un gran homenatge al fenomen migratori més important de la Península Ibèrica tractant-lo molt més enllà que des de l’estadística i el nombre de personen que venen. És una novel·la de sentiments i analitza molt profundament les emocions del moment de la partida, de l’arribada, del misteri i dels interrogants més humans.

És un gran tribut a tots els homes i les dones que van deixar casa seva per oferir un futur digne a les seves famílies i ningú millor que la Mariana per tal de mostrar-nos aquest moment.

Us asseguro que no us en penedireu doncs a més de gaudir d’una gran narració gaudireu d’una gran reflexió sobre la naturalesa humana i sobre un període històric del que es parla ben poc.

Però el millor és que donem la paraula al seu autor: 

Quan va descobrir que el món de les lletres l’estava esperant? Crec que no m’ha arribat a esperar, que sempre hi ha sigut, ja de ben petit escrivia tot allò que em passava pel cap i jugava a ser escriptor.

Quina és la qualitat que més aprecia en un escriptor? I quina és la que menys li agrada? La imaginació, sens dubte, ara mateix que dirigeixo allò que en diuen “coach” literari que dir-ho així fa més chic, és a dir faig de guia per autors de primeres novel·les, és allò que més trobo a faltar i, de fet, el fet diferencial a arribar a publicar o no, tenir o inventar-se una historia. D’altra banda no sabria dir-te què no m’agrada dels escriptors generalitzant. 

Què és imprescindible a l’hora d’escriure per a vostè? Saber transmetre emocions i, per poder-ho fer, tenir-ne. Crec que és molt difícil, per no dir impossible, escriure des de la insensibilitat.

Què li agradaria saber fer millor? Descriure físicament, a vegades llegeixo autors que amb quatre ratlles et dibuixen una catedral, un dormitori, un paisatge, com si el tinguessis al davant i jo no ho sé fer com ells.

Com li agrada relaxar-te? Pescant a mosca al riu o al mar. És la meva religió. Si no sabeu del què parlo escriviu a l’amic google “pesca a mosca”. 

Ens podria dir un personatge històric o actual al que admiri? Dir-ne un se’m fa difícil i si només n’he de dir un et parlaré de Federico Garcia Lorca. El millor poeta del món, un home profund i sensible i la vergonya més gran del feixisme espanyol.

Un llibre que l’hagi inspirat és... Martin Eden, de Jack London

Quina seria la seva frase per penjar a la paret? No seria, la tinc penjada a la paret i ara mateix vaig a copiar-la... “... el meu desig d’escriure és allò que hi ha de més vital en mi...” de fet, no és una frase, és tot un paràgraf de Martin Eden que tinc penjat a la paret, només he copiat la última frase.

Creu que ser escriptor avui en dia és més fàcil doncs gràcies a les xarxes socials hi ha més interacció amb els lectors? No sé si més fàcil, però sí més agraït.

Per a vostè la paraula “escriptor/a” es refereix més a una professió o a una vocació? Jo sempre he defensat i defenso que els que fabriquem la matèria primera de la que es nodreix una empresa tan important com l’editorial hem de ser professionals.

Imagini que pot fer un viatge en el temps i l’espai per tal de compartir un àpat amb grans escriptors. A qui convidaria? Oh, ja ho he dit abans... Donaria el que fos per seure a taula amb Lorca i si pogués portar més convidats, vindrien Calders, Miguel Delibes, Jack London, Hemingway i Mark Twain.

Vostè escriu tant per nanos, adolescents i públic adult. Quin públic és més difícil? Quin públic és més exigent? El juvenil, sens dubte, guanyar-te’l i que no deixin la novel·la costa molt, tenen massa opcions i si no els atrapes t’abandonen i se’n van a les xarxes.

Quin fou el detonat que el va impulsar a escriure aquesta novel·la? L’experiència personal dels meus pares que eren de Terrassa i van viure la catàstrofe de a prop.  
 
Amb la seva obra tenim a l’abast molta documentació sobre el fenomen migratori espanyol més important. Com va ser el procés de documentació? Va ser, de fet, quan va créixer l’argument, quan es va covar l’obra, hi va haver una part més mecànica i d’altre emotiva. L’emotiva van ser el grapat d’entrevistes que vaig fer a emigrants d’aquella època que van agafar “El catalán”. La mecànica, gràcies a l’arxiu històric de Terrassa que em va permetre consultar l’expedient judicial, els atestats de la guàrdia civil, els planells del barri suburbial i l’esgarrifós material fotogràfic. 

Quines emocions creu que imperen en el fenomen migratori? Una persona que ha de deixar la seva casa i la seva terra per aconseguir fugir de la misèria i unes condicions de vida infrahumanes no ho pot fer de cap altra manera que des de la tristesa i el desconsol. 

Com creu que hauria estat la història la Mariana i la seva família si no hagués vingut cap a Catalunya? Haurien tirat endavant, sens dubte, com la immensa majoria d’andalusos que van optar per seguir sota la tirania dels terratinents abans d’embarcar-se en l’aventura de la emigració. Haurien continuat explotats i maltractats i els recursos culturals i educatius els hagueren arribat unes generacions més tard, però haurien tirat endavant com ha tirat endavant Andalusia.

La seva novel·la és memòria d’una societat i la memòria ve a ser passat que vol seguir essent present. Vostè viu de passat, de present, de futur o de la conjunció de tots tres temps? Jo visc del present i m’alimento del passat que m’ha format emotivament per ser la persona que soc. El futur no existeix fins que hi arribes i quan hi arribes deixa de ser-ho i esdevé present. 

Creu que aquesta obra té un alt contingut didàctic? Se’m va molt difícil trobar un contingut didàctic a la meva obra, detesto les obres que intenten alliçonar, jo només m’invento una historia i l’explico.

Quina creu que podria ser la banda sonora d’aquesta novel·la? Jo escric amb música, no puc fer-ho sense. Per tant la banda sonora de la Filla de la Tempesta és la música que m’ha acompanyat entretant l’escrivia... Amy Winehouse, Alicia Keys i Edith Piaff. 


A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui escriuen els seus llibres. Creu que els escriptors de veritat com vostè, aquells que en lloc de sang tenen tinta, s’han de justificar massa sobre la feina que fan? Uf, aquesta pregunta, per contestar-la, necessitaria escriure una altra novel·la, intentant resumir la qüestió et diria que no és que ens haguem de justificar, no és això, el problema es que no trobem cap aparador per mostrar el nostre talent perquè està ocupat per allò que la gent compra.

Si li prohibissin escriure... a què es dedicaria? jajajaja, em donaria de baixa de la societat, em faria una cabana dalt del bosc i  viuria de la caça i de la pesca. No pensis... És molt seductor.

Per finalitzar, ens agradaria formular-li la pregunta de la casa: Quina és aquella pregunta que mai li han fet? Ens la pot contestar?

Tens por a fracassar? És allò que més m’aterra i, sobretot, amb aquesta novel·la. És la més bona que he escrit. És de les més bones que he llegit. Si no arribo a la gent l’opció de la cabana guanyarà molts punts.



Moltíssimes gràcies pel seu temps. Li desitgem l’èxit que mereix!

La Petita Llibreria

Àngela Sánchez Vicente

dilluns, 18 de febrer de 2019

La filla de la tempesta

Per Àngela Sánchez Vicente

Avui us presentem una obra impressionant que sorgeix de la ploma del gran Santi Baró. Ja ens va convèncer amb novel·les juvenils com “Fario” i ara ens ha encantat amb aquesta obra adreçada al públic adult.

A La filla de la tempesta coneixerem a la Mariana, una noia nascuda a Córdoba que arriba a Catalunya als anys seixanta en el boom de la immigració i una maleta plena de somnis i il·lusions.

El treball a Andalusia i les condicions de vida són molt precàries i per aquest motiu un allau de trens verds esperança arriben a Catalunya amb ganes de progressar i amb el boom industrial oferir als seus un millor futur més digne.

Però les decisions no són fàcils i molt menys emprendre un viatge cap allò desconegut.

La noia és molt espavilada i ben aviat aconsegueix una feina a una fabrica i el seu pare compra una parcel·la a una barriada gairebé deserta.

Per fi sembla que les coses comencen a rutllar bé i aconsegueixen estabilitat, moltes amistats i un gran acolliment a la terra catalana però una tempesta els sorprendrà i s’endurà els seus somnis aigua avall.

Sembla mentida com a vegades el destí o la casualitat es confabulen per no deixar aixecar cap!

Com afrontaran aquest nou cop del destí i de les forces de la naturalesa?

Prefereixo que ho descobriu vosaltres mateixos desgranat aquesta impressionant aventura que ens ofereix Edicions 62.

Una historia en la qual Andalusia i Catalunya apareixen retratades molt fidelment en el marc històric de la Espanya de la repressió i els resquicis de la post guerra.

Clars i obscurs entre les cases humils de les barriades perifèriques i la riquesa de les cases benestants d’on destaca el verd de l’esperança dels trens.

És un gran homenatge al fenomen migratori més important de la Península Ibèrica tractant-lo molt més enllà que des de l’estadística i el nombre de personen que venen.

És una novel·la de sentiments que analitza molt profundament les emocions del moment de la partida, de l’arribada, del misteri i dels interrogants més humans.

És un gran tribut a tots els homes i les dones que van deixar casa seva per oferir un futur digne a les seves famílies i ningú millor que la Mariana per tal de mostrar-nos aquest moment.

La voleu conèixer? La voleu acompanyar?

Us asseguro que no us en penedireu doncs a més de gaudir d’una gran narració gaudireu d’una gran reflexió sobre la naturalesa humana i sobre un període històric del que es parla ben poc.


diumenge, 17 de febrer de 2019

L’assassí que estimava els llibres

Tenim entre mans una novel·la que sota el tint de negre es presenta com una obra molt colorista que ens vol obrir la ment i reflexionar sobre el valor de la cultura i la lectura d’avui en dia.

No negarem que la trama principal de L’assassí que estimava els llibres és l’assassinat d’un crític literari amb l’obra “L’assassinat entès com una de les belles arts” ben a prop seu.

Però més enllà del seu caire detectivesc és una clara declaració d’intencions per tal que reflexionen sobre el paper de la cultura en el nostre context social.

És conegut que el mestre de les lletres Martí Domínguez és reconegut per obres de grans pensadors i personatges com Goethe, Voltaire, Buffon i un llarg etcètera i alhora també destina bona part de la seva tinta a presentar-nos escenaris en un temps real històric com a les muntanyes de Maestrat i l’Alcalatén.

Sempre amb una gran tasca de documentació ens apropa fets i personatges per tal de fer-nos-els més familiars i propers d’una manera àgil, amena i molt interessant.

Ara toca una critica sobre nosaltres mateixos. No som erudits i potser ni ho pretenem però cal mirar enrere per aprendre i als costats per comprendre el món i viure amb una mica més de pau i coneixement sobre allò que ens passa.

L’assassinat és l’excusa perfecta per tal que els personatges ens mostrin la naturalesa humana i el teixit social d’avui en dia.

Enveges, traïcions, egòlatres i presumptuosos es donen cita en aquesta novel·la que és una obra mestra i és una manera perfecta de conèixer el treball de l’autor.

En Martí Domínguez fa molt temps que és un indispensable a les nostres prestatgeries però per qui encara l’ha de descobrir és una carta de presentació perfecta.

Amb els ingredients justos i necessaris coneixerem el segell particular de l’autor i tindrem la necessitat d’investigar sobre la seva bibliografia anterior.

De la mà de labutxaca i la seva nova aposta literària situarem el món de les lletres valencianes en el nostre mapa i ens aproparem a un autor que val la pena seguir d’a prop.

Us resistireu a aquest misteri ple de critica?

Crec que és un bon pla, desgranar-lo, reflexionar i crear un nou horitzó.
 
Vinga va! Anem a la caça de l’assassí i de tots aquells que trepitgen la cultura!