dijous, 21 de novembre de 2019

El silenci del camí


No deixo d’aprendre títol rere títol sobre mi mateixa i sobre el món que m’envolta gràcies al petits però profunds llibres de la col·lecció emocions de l’Editorial Comanegra.

Sembla mentida com per mitjà d’una breu historia podem, si volem, reflexionar sobre la nostra vida, sobre allò que ens commou o ens molesta, no pretenen ser alliçonadors però si llegiu amb el cor entre les seves línies hi trobareu grans secrets.

Avui l’Araceli Gutiérrez ens presenta El silenci del camí, un títol molt encertat ja que amb la seva historia farem el camí de Sant Jaume i parada rere parada descobrirem molt de la nostra protagonista i la seva vida, una historia que no us deixarà indiferents i que a l’hora us alleugerarà la motxilla que tots portem amb pedres de totes mides i moltes d’elles són en realitat fútils.

La Blanca era fins al moment, esposa, mare, treballadora d’èxit, totes li ponien però el que ella no veia era que la rutina i la monotonia estaven acabant poc a poc amb tot. Un dia l’Arturo, ara el seu ex, li va dir que ja no podia més i que la deixava, aquest punt d’inflexió la va fer trontollar, un tsunami emocional li creixia al pit i s’estava desbordant cap en fora, el seu fill Sergio la culpava a ella i ella no sabia com explicar-li... tot això i una mica més que descobrireu a van portar a la consulta de la Lia una terapeuta molt especial.

Així que el seu repte fou fer el camí de Sant Jaume, tota sola, ella i els seus pensaments, sentiments, preocupacions i un destí que l’esperava.

L’autora amb capítols força curts ens explicarà com la Blanca anirà entenent la seva vida, cada un d’ells ens ve introduït per l’essència mateixa del text, així que les parades que anirem fent seran: “Deixa pel camí allò que ja no et serveix”, “Atenta als senyals”, “La vida no és una carrera”, “La muntanya russa de la vida”, “Queixa’t, però només el temps necessari. Després passa a l’acció” i “Quan hi veus clar”.

Cada pas del camí ens apropa a un futur que podem anar construint a partir de nosaltres mateixos i alhora ens podem anar reconstruint per arribar a ser la millor versió de nosaltres.
La prosa és directa, els personatges són el reflex de que volen mostrar, el tempo és sostingut per donar-nos temps a pensar i els diàlegs donen molta fluïdesa al text.

Com sempre m’agrada acabar amb el subtítol, ja que acostuma a se un recull del que l’autor ens ha volgut transmetre.

“Segueix els senyals del creixement interior”