El món de Bridget Jones

Molts de vosaltres ja coneixeu la Bridget, alguns haureu llegit les seves intimitats de la ma de Helen Fielding i d’altres l’haureu descobert a la gran pantalla. No entrarem en la discussió de si és millor el llibre o la pel·lícula, però, sense llibre no hi hauria pel·lícula i les adaptacions són exactament adaptacions, molta teca queda perduda entre les pàgines de les novel·les.

Edicions 62 ha recreat l’estil més british de la Bridget, aprofitant la publicació de la seva ultima aventura a “Boja per ell”, han reeditat els títols anteriors “El diari de Bridget Jones” i “Bridget Jones perd el seny”, creant una col·lecció senzilla, elegant i actual del que molts lectors consideren un clàssic modern.

El món de la Bridget és una referencia a l’obra de Jane Austen “Orgull i prejudici”, on les diferencies dels seus personatges actuen precisament com imants amb pols oposats, per molt que hi hagi dificultats, per moltes ficades de pota, per molts errors, complicacions i mal entesos, no poden deixar d’atreure’s l’un a l’altre. 

La Bridget ha entrat a la trentena, la seva vida és caòtica, beu com una cosaca, fuma com un carreter, és addicta als llibres d’autoajuda i les pujades i baixades de la madame antipatique, alies la bascula, la porten de corcoll. Ella només vol que l’estimin, que la seva vida sigui de color de rosa, però siguem sincers, la vida no és mai senzilla i això fa que sigui tan fàcil identificar-nos amb ella, almenys una mica.

La seva historia és còmica vista des de fora i frustrant per la protagonista, a “El diari de Bridget Jones”, coneixem el seu petit món, el seu pis desorganitzat, la seva mare (Déu meu), el tros de pa del seu pare, els seus amics: en Tom, la Jude, la Shazza i la Talitha entre d’altres, i com no dos galans, en Daniel i en Mark. 

En Daniel és el cap de la Bridget, és un sortit impressionable per les calcetes de les dones, però que presta atenció a la Bridget i aquesta se n’enamora, d’altra banda en Mark, seria el príncep blau modern, una mica posat, d’acord força, més tibat que un mànec d’escombra, que amaga un cor generós i uns ulls que veuen més enllà. I amb una única frase ens va enamorar ja que ell l’estima tal i com és.

A “Bridget Jones perd el seny” la ironia ja és present en el títol, dir que la Bridget ha perdut quelcom que sembla inexistent en ella és tota una declaració d’intencions. La Bridget a trobat l’amor en els braços d’en Mark, però creieu que tot seran flors i violes?, exactament, parlem de la Bridget i les seves petites peculiaritats. Vol iniciar una nova carrera, però esta preparada per donar un gir al seu món o les seves revolucions l’expulsaran del paradís? 

La ploma de Helen Fielding destil·la humor, ironia, delicadesa i en certs moments una mica de mala llet. Les seves novel·les parteixen d’una idea comercial, però aquest fet no li resta autenticitat ni vitalitat en cap aspecte. 

Certament tracta de les relacions humanes, de l’acceptació de cada un de nosaltres quan ens veiem al mirall, de la importància que la nostra societat li dóna a l’aspecte exterior, a la igualtat entre els dos sexes, als problemes dels joves, de la economia, però sobretot de l’amistat, de la família i de l’amor.

Una novel·la que podria ser un dels llibres d’autoajuda de la Bridget, on una dona plena de manies i defectes pot arribar a aconseguir allò que vol, tota una declaració de principis, i no exclameu “què” o en Mark Darcy us reprendrà amb un “perdó”.

Aconsegueix una gran proximitat amb els lectors gràcies a l’estructura de diari, allò que en teoria ella vol amagar al món nosaltres ho llegim de la seva ploma.  

Si voleu saber com continua la història de la Bridget no us podeu perdre “Bridget Jones. Boja per ell”, demà us oferirem la nostra opinió al respecte, però us diré un petit secret... bé, millor serà que ho descobriu vosaltres mateixos. 

Encara que la trama dista molt de la pel·lícula que demà s'estrena als cinemes.

 

Jo, jo, jo ... i Shakespeare

“Ser o no ser, aquesta és la qüestió”

Avui tinc el gran plaer de presentar-vos una nova novel·la d’un dels més autor preferits, David Safier qui arriba amb la seva ironia i el seu saber fer a les nostres mans gràcies a Empúries i labutxaca.

Si ja ens va captivar amb les seves novel·les anteriors com “Maleït Karma”, “Jesús m’estima”, “Una família feliç”, “Mu!”, “28 Dies” i “Més Maleït Karma” avui ens seduirà amb Jo, jo, jo... i Shakespeare.

Una d’aquelles novel·les amb les que passareu una molt bona estona i que un cop acabeu us quedarà a la pell el tatuatge profund de dues idees cabdals com el fet que per estimar algú i ser estimat primer ens hem d’estimar nosaltres, tal i com som, amb els nostres defectes i les nostres virtuts i saber que les nostres imperfeccions ens fan únics de la mateixa manera que les imperfeccions dels altres poden arribar a ser adorables.

La filosofia del autor la podem resumir en les seves pròpies paraules "Somriure mai és suficient, en temps de crisi com els que vivim, però facilita les coses i ajuda a superar les pors que sovint ens impedeixen actuar", quanta raó que té.

En aquesta aventura coneixerem la Rosa, una jove que no té sort amb l'amor, troba molt a faltar el seu antic company, en Jan, i la seva vida li sembla avorridíssima.

Convençuda que en Jan és l'amor de la seva vida, la Rosa decideix posar remei a la seva infelicitat i es deixa hipnotitzar per un mag que al·lega que pot fer viatjar la gent en el temps. 

Aviat es trobarà reencarnada en un cavaller que s'està batent en duel. Som a l'any 1594 i aquest cavaller es diu William Shakespeare. 

I la Rosa no se'n podrà alliberar i tornar al present fins que no descobreixi què és l'amor de veritat, i només compta amb l'ajuda d'un Shakespeare enamoradís i inconstant. 

Entre discussió i discussió, compartint el mateix cos, s'adonaran que abans de poder estimar ningú han d'aprendre a estimar-se a ells mateixos. Ja és prou difícil que un home i una dona comparteixin la vida, però quan, a més, han de compartir el cos, tot plegat es complica molt.

Una excel·lent visió de l’amor des de la perspectiva femenina i la masculina, en David Safier dona veu a un del millor dramaturgs tràgics de la historia, és impossible no trobar algú que no conegui en Romeu i la seva Julieta o l’Otel·lo i la Desdemona. Un joc agosarat i de ment ràpida que farà les delícies de tots aquells que la llegeixin.

Us imagineu poder compartir cos i ment amb alguna personalitat del passat? Qui triaríeu? Molts amants de les lletres triarien Shakespeare, potser si tenen sort entre les planes d’aquesta petita joia d’alegria i de lliçó descobriran el cor d’un home i no un personatge de grandesa literària.

M’agradaria tant poder compartir amb vosaltres l’ingeni dels diàlegs entre tots dos personatges, però hauria de copiar gairebé tot el llibre i no fa el cas.

Així que només citaré unes paraules:

“Però la nostra primavera durarà,

Guardarà les rialles com una recompensa,

I de tenir-te en l’ombra la mort no es vanarà

Quan les ànimes eternes el temps puguin vèncer,

Mentre els homes respirin i els ulls puguin mirar,

Viurà la nostra ànima que mai més morirà.”

Un dissabte amb els amics

labutxaca ens regala una novel·la d’ Andrea Camilleri però aquesta vegada fora de la col·lecció del seu estimat Comissari Montalbano del que ja hem gaudit amb títols com La forma de l'aigua, El lladre de pastissets, El gos de terracota, La veu del violí, L'excursió a Tíndari, L'olor de la nit, Un gir decisiu, La paciència de l'aranya, La lluna de paper, Foguerada d'agost, Les ales de l'esfinx, La pista de sorra, El camp del terrissaire, L'edat del dubte i La dansa de la gavina.

Grans novel·les que ens mostren uns llibres que es poden llegir de manera saltejada però que alhora formen una col·lecció impagable per als amants de la bona novel·la negra tradicional i elegant.

Per als que sigueu més mandrosos podeu començar gaudint de la sèrie televisiva que la RAI ha produït sota el nom de "Il Commissario Montalbano", on podem gaudir d’alguna de les aventures més sonades i emblemàtiques d’en Montalbano i els seus companys. 

En aquest cas us presentem Un dissabte, amb els amics. Reconec que em va fer por llençar-me a un títol de l’autor sense el seu protagonista talismà però es nota que no és la primera vegada que vola en solitari en noves aventures.

M’ha sorprès en positiu, es una novel·la que subjectivament comparo amb La divina comèdia i amb la llei del Karma doncs els seus protagonistes es veuen afectatats pel seu passat i la manera en que ja d’adults poden mirar enrere per tal de tirar endavant amb els seus projectes vitals.

En Matteo, en Gianni, la Giulia, l’Anna, en Fabio, L’Andrea i la Renata amb les seves diferents personalitats ens mostraran el lligam etern que tenim amb la triada passat, present i futur i com aquesta condiciona tota la nostra vida.

Un moment vital de fer balanç, que l’has encertat i ho has fet tot bé doncs segueix així, ets un privilegiat; ara, com l’hagis errat i no puguis viure amb el pes de l’equivocació hauràs de retrocedir caselles per tal de fer-te amic del teu passat i tornar a posar-te en marxa.

Els humans fem errors per naturalesa però... què amaguen aquests amics? Quin secret tenen? Com podran fer front al seu futur?

Totes les respostes estan en aquesta trepidant i profunda historia amb el segell sincer, directe i àcid de l’autor.

En el vostre lloc no la deixaria escapar no sigui que feu l’error i d’aquí a uns anys us ho retraieu a vosaltres mateixos! 

Deixeu-vos embolcallar per aquests diversos amics i sumeu-vos a la trobada, hi ha una cadira buida que us espera. Us hi animeu? En Matteo, en Gianni, la Giulia, l’Anna, en Fabio, L’Andrea, la Renata i sobretot, l’autor us hi esperen! És una cita ineludible!

El cos humà

El cos humà, és una novel·la que reflexiona sobre l’amor, la guerra i el poder transformador que ambdós termes antònims tenen sobre l’ésser humà. 

Paolo Giordano ens torna a acaronar l’ànima desprès del seu exitós “La soledat dels nombres primers” amb  una historia que avalua com un nano (encara no el podem anomenar home) viu la seva experiència a l’Afganistan.

Una anada i tornada als seus afectes, als seus records i a la seva vida que no serà mai la mateixa encara que tingui la sort de tornar amb vida a casa seva.

Una visió transformadora, canviarà d’hàbits, de costums alimentaris, d’horaris i sobretot investigarà aquella solitud tan colpidora que estableix un diàleg entre la incertesa i la memòria.

El sergent Antonio René comanda un escamot de nois molt joves. L'últim a arribar, en Ietri, tan sols té vint anys i se sent totalment inexpert. Per a gairebé tots ells, la missió a l'Afganistan és la primera gran prova de la seva vida. La seva destinació, una base d'operacions al mig del desert, és un dels llocs més perillosos de tota l'àrea en conflicte. Esgotats per la calor, el brogit i la por, de dia els soldats reconstrueixen la vida que coneixen, visiten el metge i procuren distreure's. 

De nit, però, els records irrompen i els nois, enmig d'un silenci absolut, senten les pulsacions dels seus propis cors, els sorolls dels òrgans: l'activitat incessant del cos humà... Fins que arriba el dia en què s'han d'endinsar en territori enemic i de sobte es veuen forçats a passar comptes amb tot allò que han deixat en suspens. Quan tornin a casa, ja hauran sobrepassat irreversiblement la línia que separa la joventut de l'edat adulta. 

Mai podran oblidar allò que han sentit i han vist, aquells companys que han perdut i la duresa de la vida que han conegut.

Reconstruir les seves vides esdevindrà una feina massa complicada si no compten amb l’afecte i l’amor incondicional dels seus éssers més propers.

Edicions 62 i labutxaca ens apropen un meravellós text on la visió de la guerra esta molt ben documentada i ens podem apropar als sentiments, paisatges i olors en els que els personatges viuen envolcallats.

Pensem que amb la Segona Guerra Mundial o amb la Guerra Civil Espanyola els grans conflictes ja van acabar però hem de tenir present aquests territoris on dia a dia han de fer recompte de caiguts, de morts defensant banderes o ideals.

Al parlar de guerra pensem en armes però l’arma principal és el cos humà dels soldats combatents que es juguen allò més valuós que tenen. 

Quin munt de vides i famílies destrossades.

Aquest llibre, també ens mostra l’altra cara, no podem anomenar-la positiva però la més amable, el companyerisme i la germanor, la protecció entre els companys i l’amor que s’obre pas fins i tot en els territoris més hostils.

Molt recomanable  per pensar i gaudir d’una lectura que no deixa indiferent. 

Una novel·la que estirarà els fils de la teva ànima sense cap pietat.

Entrevista Xavier Bosch

Avui estem molt contents i volem celebrar la literatura compartint la darrera novel·la d’en Xavier Bosch, amic de la casa i autor de la trilogia de novel·les del periodista i investigador Dani Santana: Se sabrà tot (Premi Sant Jordi 2009 i llibre més venut del 2010), Homes d’honor (2012) i Eufòria (2014).

 

Fa un gir a la seva prosa i ens recomana Algú com tu, una novel·la on l’amor més pur i alhora passional marcarà la vida dels nostres protagonistes d’una manera profunda i transgressora per les seves maneres de concebre i sentir la vida.

 

En aquesta novel·la guanyadora del Premi Ramón Llull d’enguany descobrirem l’affair del Jean-Pierre, un galerista d’art lliure d’esperit que és tot el contrari de la Paulina Homs, una dona tradicional i de vida tranquil·la que només es preocupa pel benestar de la família i aquells que l’envolten.

Serà un xoc de trens, dos mons oposats que obren la finestra per deixar traspassar la llum i la pau d’un cor que batega al mateix ritme i mogut per la mateixa passió. 

Un gran relat d’amor que es construeix a partir dels bocinets de historia i les cartes que la Gina troba i s’entossudeix a unir com si es tractés d’un trencaclosques. 

Amb aquesta novel·la que ens ha ofert Planeta reconec que m’ha emocionat i ha traspassat els fils de la meva emotivitat, és d’aquells llibres que t’agrada llegir sense que et mirin per poder deixar anar la teva imaginació i si ha de caure una llàgrima, doncs que caigui amb llibertat.

Alliberador, preciós, sensible, subtil, sense caure als clixés... què més es pot demanar?

Donem-li el torn de paraula i que ell mateix es presenti:

A part de crear grans formats audiovisuals com l’APM, El món a Rac 1 o El gran dictat i estar al capdavant del diari Avui i del programa Àgora de TV3 veiem que segueix repartint el seu temps entre la seva tasca a l’Ara amb el món de la narrativa. Vostè es considera més escriptor o més periodista? Jo em considero periodista. L’excitació addictiva que sento quan una font m’explica alguna cosa em recorda que sóc tafaner de mena. La necessitat vital d’explicar-ho als meus conciutadans, m’ho torna a recordar... Però al capdavall, quan m’ho passo millor és, sol, al despatx, creant històries de ficció que, a sobre, tenen repercussió i sembla que majoritàriament agraden. No sé que sóc, però sóc un afortunat.

Com ha estat publicar una novel·la sense el seu personatge talismà, en Dani Santana? Li ha fet una certa por o creu que el seu públic és fidel a les seves produccions? Mai cap por. Només faltaria que els escriptors també tinguéssim por a l’hora d’escriure. Prou complicada que és la vida. Volia, precisament, fugir del Santana. Si cal, ja tornarem a treballar plegats esbrinant algun cas truculent d’ara i aquí. Però volia deixar-lo descansar, demostrar-me que no volia ser un autor d’un sol personatge i, sobretot, sorprendre als lectors. Sorprendre és la paraula clau.

L’esperit detectivesc d’en Dani segueix viu a la novel·la? Creu que a la Gina l’ha dotat del sentit curiós del periodista o ha estat un factor involuntari? Volia, de totes totes, que Algú com tu fos tingués, també, una vessant de misteri. Aquí no s’investiguen crims sinó algun fet amagat, sentimental, que trasbalsa la vida de la filla que investiga els cinc dies de la seva mare a París un  parell d’anys abans de morir jove.

 

Per nosaltres és tota una genialitat crear una historia arran d’unes cartes. Com ha estat el procés? Les va esbossar per poder fer la novel·la o les anava modificant al llarg del procés narratiu per tal que tot sortís rodó? La primera carta la vaig escriure bastant aviat tot i que, a la novel·la no arriba fins a l’últim terç. Saber com escrivia el Jean-Pierre em donava el to del personatge i, també, em permetia decidir coses que els dos enamorats feien junts a París. Eren pistes, itineraris que em van servir per anar-hi teixint la història al damunt.

 

Vostè és força actiu a les xarxes socials com twitter on comparteix amb els lectors part de la seva trajectòria. Com imagina aquesta novel·la en temps de twitts i wassaps en lloc de les romàntiques cartes? Sens dubte, seria una novel·la diferent i una relació amorosa diferent. Ara mateix no me la puc imaginar. L’any 81 a París es pagava amb francs francesos i no hi havia internet, ni telèfon mòbil ni cap altre giny d’aquests que han canviat la comunicació de dalt a baix. 

Creu que a la quotidianitat també hi ha amors que amb tan sols quatre dies et canvien tota la vida? Dante va veure Beatriu un sol dia, no es van dirigir la paraula, i va quedar tan enamorat que va escriure la Divina Comèdia. Et sembla poc?

 

Què en pensa de l’amor? Que és la gran il·lusió. La palanca que mou el món. La certesa en un temps de massa incerteses. L’amor és la resposta, diu algú dins la novel·la.

 

Quan el vàrem entrevistar per “Eufòria” ens va dir: “A l’última fira de Frankfurt, en un simposi d’editors, van debatre sobre la literatura en temps de crisi. I van concloure que hi ha dues menes  de literatura que funciona en aquests moments. D’una banda, la literatura rosa, que ajuda a evadir però que jo, de moment, no la sé conrear. I, de l’altra, la literatura de denuncia. Em fa l’efecte que Eufòria té aquesta virtut, que és una novel·la que sacseja i provoca, per les trames que denuncia.” Aquesta novel·la la cataloga com a rosa? No. Les etiquetes sovint tenen una funció reduccionista i, sovint, pejorativa. No tinc res contra les novel·les de gènere, però poder-les fer has de saber les fórmules d’aquell gènere determinat. Jo no he escrit ni novel·les negres ni novel·la rosa. En cada moment he explicat la història que em venia de gust. Una trama que s’aguantés per sí sola, que mirés d’atrapar el lector i que fos rodona per sí mateixa. Els colors són adjectius, en aquest cas, que em semblen prou balders.

 

Sovint convidem als lectors a llegir les novel·les amb una determinada música i creiem que des del punt de vista de la Paulina seria el mític “Rien de rien” de la meravellosa Edith Piaf i potser “La vie en rose” d’ella mateixa per emmarcar els dies en que els joves es varen trobar. Vostè quines suggeriria? Recomano, igual que fa el Jean-Pierre amb la Paulina, “La Bella molinera” de Schubert, les 20 cançons d’amor que van derivant cap al dolor. La veu d’un baríton i un piano. Hi ha alguna cosa millor al paradís. 

Com es planteja la diada de Sant Jordi d’enguany? De la millor manera possible. Anant d’una paradeta a una altra, atenent els lectors que vulguin fer confiança a aquesta història de dues dones, dues ciutats i dos moments. Dedicant-los el llibre a la persona estimada i veient la il·lusió que tots portem als ulls en el millor dia de l’any. 

Per finalitzar, ens agradaria que ens respongués el que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la respons?

Mataries per una bona frase? No la respondré si no és en presència del meu advocat.

Moltíssimes gràcies pel seu temps i li desitgem de tot cor que aquesta novel·la li reporti una gran satisfacció i un gran èxit.