En el corazón de los fiordos

Una historia amb arrels ben profundes, una família separada per la guerra, unes dones que no es donen mai per vençudes.  Aquest seria el prefaci adequat per parlar de “En el corazón de los fiordos”.

A primera vista el llibre atrau per la portada idíl·lica d’un paisatge noruec, unes muntanyes nevades, un llac cristal·lí i unes casetes de fusta de tons rogencs. El seu gruix pot tirar a alguns lectors en rere, però us asseguro que a mesura que la historia, pas a pas, va apropant els camins de la Mari i la Lisa fins a un desenllaç ple de llàgrimes amargues pel passat i de somriures tendres per un nou futur.

La història va saltant de la vida de la Lisa, una jove i professional fotògrafa alemanya que rep una carta inesperada l’any 2010 després de la mort dels seus pares, una carta que conté un antic medalló, amb la foto d'una parella en temps de guerra, i una carta de la seva mare.

Aquesta foto groguenca la portarà a viatjar al tranquil poble de Nordfjordeid, a Noruega, i serà l'única pista que tindrà la Lisa per rastrejar i descobrir qui van ser realment els seus avantpassats.

Lisa penetrarà en la vida dels fiords i descobrirà en ells no només el veritable amor sinó també el veritable origen de la seva mare, la qual cosa li permetrà aclarir els secrets que porten dècades adormits en la història de la seva família, les ombres d'aquell passat que arribar i van arribar a cobrir el seu present.

D’altra banda trobem la historia de la Mari una jove atrapada per les circumstàncies en l’època nazi, una noia que és repudiada pel seu pare i que lluitarà tota la vida contra l’adversitat.

Amb aquest títol no esperava tant com he rebut al llegir-lo, podreu aprendre moltes coses sobre les tradicions i festes de Noruega, sobre l’esperit de lluita d’una família, però sobretot descobrireu que sota el fred nord glaçat de Noruega s’amaguen uns cors càlids.

La seva prosa és força dinàmica, encara que hi ha algun passatge que es fa una mica pesat i perd un punt de dinamisme. El pitjor pel meu gust és el seu final, no el de la història sinó el seu plantejament. L’autora es recrea molt durant tota la novel·la en els detalls, en els sons, en els sentiments, en l’ambient, però de sobte el final és una mica precipitat, queden pendent aspectes o detalls que s’haurien pogut reflexar en les seves planes. Potser es que m’ha deixat amb ganes de més.

Els seus personatges són tridimensionals, tenen caràcters forts, amaguen secrets i confonen emocions i sentiments. Però el millor de tot és la seva ànsia de curiositat, de necessitat de descobrir el que s’amaga sota les arrels i com el passat ha marcat el cor de molts d’ells.

Una història que entendrirà el cor més congelat, molt recomanable no tan sols per la història sinó per descobrir un país poc tractat en la narrativa actual. No la deixeu escapar.

Tusen takk!