divendres, 11 de gener de 2019

La felicitat dels dies tristos


Avui us porto un nou títol de la col·lecció emocions de l’Editorial Comanegra, una col·lecció que és de les meves preferides, cada autor em sorprèn amb la seva prosa i amb la seva capacitat de dir molt en poques paraules.

Avui li toca el torn a Jorge Bucay, un autor molt versat en ajudar pel mitjà de la paraula, de donar petites pautes per portar millor el dia a dia i en certa manera per aportar pau al lector.

La felicitat dels dies tristos és un títol que en certa manera em donava molt respecte, una contraposició en si mateix ja que costa molt comprendre com d’un dia trist és pot treure quelcom alegre.

Avui ens presenta un conte que va sorgir en un taller de creativitat i que temps més tard va rescatar per ajudar un pacient.

En aquest conte coneixerem tres generacions de dones, l’àvia, la mare i la Marina, aquesta última dona veu a la narració i va desentrellant el motiu de distanciament entre una àvia absent a la seva vida i una mare que intenta apropar-s’hi però que no ho té gens fàcil.

L’àvia viu al poble però la salut no l’acompanya així que va a viure una temporada amb la Marina i la seva mare, l’experiència no serà gens fàcil per cap d’elles, l’àvia sembla que tingui el cor de pedra o directament no en tingui, però la Marina descobrirà que tot és un gran escut que la seva àvia a construït al voltant del seu cor per no sentir ni patir. 

En el passat va patir molt i ara sembla que no vulgui estimar a ningú, però el cor innocent d’una nena podrà obrir el d’una dona marcada pel dolor més intens.

Una prosa molt fluida, amb diàlegs àgils i ràpids, amb un vocabulari que s’escau a cada generació i alhora va creant pont entre elles facilitant-ne la comunicació. No sabem el nom de l’àvia ni el de la mare, són dues figures representatives tant pel seu paper, la seva edat i el rol que els toca jugar, només la Marina, una criatura amb esperança al cor té el seu propi nom i la seva identitat.

Com em passa sempre que agafo un llibre d’aquesta col·lecció m’agrada deixar pel final el subtítol, ja que diu més del que sembla. En aquest cas: “Descobrir els teus veritables sentiments és la clau per a ser més feliç” i jo afegiria que també per fer més feliços als altres.

El dolor i la pena poden no arribar a cicatritzar mai però hem d’intentar (sona molt fàcil i en realitat és molt difícil) no tancar-nos a aquells que ens estimen per por de perdre’ls ja que si ho fem, en certa manera ja els haurem perdut.