dilluns, 10 de juny de 2019

Pes mort


Avui us presentem el títol número quaranta tres de Crims.cat, una novel·la que a la seva contraportada es defineix com a dramèdia, un punt mig entre el drama i la comèdia, encara que jo la definiria més aviat com ridículament enginyosa.

Vaig descobrir a Lluís Llort amb “Herències col·laterals” i des de llavors he seguit la seva narrativa, me l’he retrobat en més d’un recull de relats negres com “La reina de diamants” o “Barcelona: viatge a la perifèria criminal” però avui m’ha sorprès amb Pes mort.

Aquesta historia flueix entre les seves planes, no es nota forçada, el pes recau en els diàlegs i en la situació que envolta els nostres cinc protagonistes.

En un bar de l’Eixample succeeix quelcom complicat que els portarà a una bogeria il·lògica i col·lectiva. Els seus propietaris, Josep i Teresa, el cambrer Llorenç, la cuinera Cris i un client habitual, en Cisco que pateix obesitat mòrbida són cinc ànimes que porten un pes a la consciència.

Aquest fet succeeix l’agost del 2018, vaga de taxis, onada de calor, narcopisos, top manta, l’especulació del totxo... tots aquest fets marcaran en certa manera als protagonistes a mostrar-nos una cara poc amable de la humanitat marcada pels prejudicis, la solitud, l’avarícia, les relacions personals, les rutines...

L’autor juga amb un humor molt negre per arrencar al lector més d’un somriure i alhora li dona un gir argumental que el fa reflexionar i alhora l’incomoda al dir més d’una veritat.

Les seves descripcions detallades ens conviden a un thriller ràpid en una novel·la curta on la proximitat geogràfica i el fet de presentar-nos un personatges de classe mitjà els fa molt propers.

Una novel·la molt ben tramada ja que us farà ballar el cap i dubtareu si esteu llegint una historia de situacions on la lògica ha desaparegut per complert i el llunàtic és el rei o si realment rere una crítica social s’amaga quelcom tan profund que ja les arrels arriben al cor de la ciutat.

No podeu deixar escapar la oportunitat de llegir-la, us prometo que no és cap pes mort, no podreu deixar de llegir-la i us deixarà un regust agredolç però gens desagradable al paladar.

Ja ho diuen, al pot petit hi ha la bona confitura i a vegades amb les paraules justes n’hi ha més que suficient. Aquesta historia no necessita floritures, és el que és.