Abans de poder parlar de les idees que Antonio Baños ens presenta en el seu
primer llibre en català “La rebel·lió
catalana” crec que és imprescindible donar una pinzellada sobre l’ideari de
l’autor i com ell s’auto-presenta en les primeres pagines.
L’Antonio Baños és un home de mitjana edat, mig de Nou
Barris, mig de Sant Andreu, un català dels de tota la vida, és a dir, amb els
quatre avis de fora i que havia cregut des de sempre en la idea del federalisme
considerant Catalunya la “querida” d’Espanya fins que va caure en que feia el
ridícul i de la nit al dia va canviar a ser independent, el més curiós és que
van ser personatges com Aznar, Pedro Jota i Ansón qui el van empènyer cap a la
sedició. En aquell moment va entendre que era necessari el divorci de ... i no
anar encontra de...
Us oferim el glossari i el 1r capítol per que pugueu
veure el to, part humorístic i part sentimental, en que l’autor intenta
expressar allò que sent, allò que llegeix a la premsa tant d’aquí com a la
mad-press, i sobretot fets històrics que s’han anat recopilant des de totes
bandes per fonamentar les idees.
Aquest llibre vol mostrar la importància de la societat i
de les idees per poder avançar, ens vol mostrar la història com l’art de
l’explicació dels fets passats amb intenció de donar sentit al present i
fonamentar una bona base pel futur. Ens donarà un vano de fets històrics que es
remunten als primers Imperis i als primers Regnes, el lector podrà estar
d’acord amb moltes idees i amb d’altres no, ja que com queda pales en tot el
llibre l’autor fa reflexions i en cap moment intenta ser alliçonador.
Reconec que aquest llibre és força incendiari, sobretot
en el moment en que ens trobem, on es confon moltes vegades la política amb els
calers, però certament té raó quan exposa que a vegades hem de tenir clar que
no tots els afers que impliquen temes de diners tenen a veure amb el món de
l’economia. Sovint, les idees i les conviccions són les que mouen els doblers
de manera més arriscada i aquest fet ho ha tingut en compte el segell labutxaca.
Cada capítol és introduït amb títol propi i amb una
sentencia en boca d’uns o d’altres que donen peu al autor a fer la seva
reflexió sobre el tema. Tracta aspectes econòmics, del barça com a eina
política, de l’estelada a la Diada del 2012, la necessitat de tenir capacitat
per fer coses i de la necessitat d’una Constitució capaç d’evolucionar.
En cap moment té una mala paraula ni pels ERC (Espanyols
residents a Catalunya) ni pels Espanyols com a ciutadans i societat, el
problema recau en l’Estat i els que remenen les cireres al seu gust i plaer.
Molts pensaran que un llibre d’aquestes característiques deu ser molt avorrit i
feixuc, però tot al contrari, està plegat d’anècdotes, el joc dialèctic és
brillant i la dinàmica en general marcada pels capítols curts crea un efecte
addictiu.
M’agradaria acabar amb una frase del llibre “La independència és una collonada de la qual cap poble vol prescindir”. Així s’hauria de fer cas a Thomas Jefferson, pare de la Constitució dels E.U.A quan deia “ Déu, ens guardi de passar més de vint anys sense una revolució”.
Per tant la rebel·lió catalana, bé ho sabem, pot acabar
en un no-res, però tenim l’obligació de fer-la i, si és possible, fer-la com
ens agrada: maca i alegre. Perquè com deia molt bé la Mary Sampere, de la comèdia
a la tragèdia només és qüestió d’un compàs.
