Les tenebres i l’alba

Avui us vull presentar una novel·la que se m’ha fet curta tot i tenir més de nou-centes planes, el motiu podria ser que m’agrada la prosa del seu autor Ken Follett o que la trama s’ho mereix. En aquest cas haig de dir confessar que són els dos motius molt vàlids.

Amb una portada fosca i una portalada arquitectònica l’autor ens comença a donar pistes del viatge que estem a punt de començar i ens convida a cercar la mar en un vaixell víking, tots els elements d’aquesta portada són el reflex en certa manera del personatges principals de Les tenebres i l’alba, la preqüela de “Els pilars de la terra”. Voldria destacar els mapes de les terres que coneixerem de la seva mà en el interior de les tapes i l’elegància i sobrietat d’una tapa dura amb una cinta negra de punt de llibre, un element poc agraït però que li dona quelcom més al volum que tenim entre les mans.

No podem negar que el treball de documentació de la obra que ens presenta, cultura, tradicions, descripcions és impressionant però el millor de tot és que no en fa un abús sinó que crea el marc perfecte per mostrar-nos temes com la injustícia, l’ambició, la traïció, la esclavitud, la guerra, l’amor impossible, els somnis trencats, els nous començaments i la societat estamental amb els seus privilegis pels nobles, la lluita del clero i la vida del poble.

Aquesta societat de finals del segle X i principis del XI, intenta ressorgir d’una època fosca i així ens la presenta en tres protagonistes. L’Edgar és un jove que ha decidit marxar amb la dona que estima ja que ella està casada, però el destí s’interposarà i el nostre jove constructor de vaixells haurà de marxar amb la família a la recerca d’una nova llar.

La Ragna és la filla d’un comte normand que s’enamora d’en Wilwulf un noble anglès amb qui es casarà deixant la seva llar per anar i marxant a unes terres desconegudes i amb més mentides que veritats. No podem oblidar que els anglesos estaven en guerra amb els víkings i els gal·lesos.

I el nostre tercer protagonista és l’Alfred un monjo que es revela contra les injustícies encarà que les seves paraules i accions es tornin en contra seva.

Els seus camins confluiran, però l’autor ens mostra en els seus quaranta-tres capítols diferenciats el camí de l’Edgar i el de la Ragna, però no ens podem oblidar d’un secundaris impressionants.

En aquest punt he de confessar que la construcció dels personatges és molt realista, amb virtuts i defectes, són molt humans, imperfectes i fins i tot en cert punt els porta a un extrem on el lector arribarà a apreciar-ne molt a alguns i a odiar-ne a d’altres amb visceralitat.

Poc puc dir de la prosa de l’autor, els seus diàlegs són dinàmics, el tempo es sostingut i les descripcions detallades però mesurades. La lectura no es fa gens pesada, les planes volen entre les mans del lector mentre construeixen una nova vil·la o el que serà el nou Kingsbridge.

Necessitaria moltes planes i molt temps poder-vos desgranar la historia que Rosa dels Vents ens ha presenta, així que el més encertat és convidar-vos a llegir-lo per vosaltres mateixos.

Aquí us en deixo les seves primeres planes i la presentació de la novel·la pel propi autor, ningú millor que ell mateix per dir el just i necessari.

El jardín de las mujeres Verelli

Hoy nos reencontramos con la aclamadísima autora Carla Montero quien tras el éxito de “La tabla esmeralda”, “Una dama en juego”, “La piel dorada” o “El invierno en tu rostro” se ha convertido en una de las autoras de referencia en el panorama de la literatura española actual.

Con su fuerza vital, la capacidad para crear personajes con una gran psicología y ganas de progreso junto a su capacidad descriptiva de espacios y situaciones crea unas tramas con una dimensión inmensa que enganchan desde las primeras páginas.

En El Jardín de las mujeres Verelli conoceremos a Gianna, una chica que se ha criado con su abuela en la trastienda de La cucina dei Fiore, un restaurante italiano de referencia en Barcelona.

La noche que muere su abuela encuentra la llave de un molino situado en un pequeño pueblo del norte de Italia y el diario incompleto de su bisabuela Anice.

Gianna decide volver a poner su vida en punto cero y buscarse nuevamente a si misma siguiendo los pasos de su abuela y de su bisabuela en tierras italianas.

Sus raíces y la intriga por la vida de Anice se convertirán en su objetivo.

De este modo conoceremos la mágica unión de su bisabuela con la naturaleza, de un amor truncado por la guerra y el misterio por el cual tuvo que abandonar todo aquello que quería y le importaba.

En esta obra acompañaremos a la joven Gianna al descubrimiento del amor, de la amistad, de sus raíces y del coraje de llevar como apellido Varelli.

A veces estamos a kilómetros de nuestro destino pero tenemos que recorrer metro a metro para entender la vida y el propio camino.

Esta obra es un canto a la familia, a la dedicación, a la valentía y a las pasiones que mueven el mundo.

¿Queréis acompañar a Gianna en este viaje sorprendente?

Gracias a Debolsillo podréis disfrutar de esta aventura.

¿A qué esperáis?

Preciosos paisajes, amores increíbles y las mujeres Varelli os esperan.

 

El jardín de las brujas

Hoy os quiero presentar una novela de aquellas que me enamoro con su portada y su título. Una portada dominada por los colores de la naturaleza, un jardín, una construcción que se alza imponente al final de un camino… una mujer de espaldas que camina hacia adentro del jardín tapada con una capa oscura mezclándose con el propio ambiente y a su vez ocultándose a plena vista.

El jardín de las brujas es mucho más de lo que esperaba, no había leído nada anteriormente de Clara Tahoces y me alegra mucho haberla descubierto con una historia tan personal aunque tenga tintes de fantasía, estoy deseando leer sus obras anteriores.

Esta historia tiene una base muy importante de documentación, un hilo que la autora ha ido estirando y desenmarañando con un trabajo minucioso y de aquellos que no se hacen en un día, ni en un mes, ni en un año… casi podríamos decir que es el trabajo de una vida o de varias, ya lo descubriréis.

Nuestra protagonista es Clara, nuestra autora quien decide investigar sobre su propia historia familiar y una leyenda que habla de una maldición que pesa sobre ella.

Sus descubrimientos nos llevaran al sigo XIII donde conoceremos a la IX duquesa de Osuna, una mujer marcada por el dolor, una madre que perdió a varios de sus hijos y que acaba escondiéndose del mundo en un palacete y diseñando un jardín muy especial “El capricho” (1787-1839).

Este jardín está repleto de símbolos ocultos dado que las pérdidas de la Duquesa la llevaron a tentar la magia para romper la maldición.

En la vida de la Duquesa encontraremos a su amigo Goya, si, el famoso pintor quien le pinto unos cuadros oscuros y muy especiales que colgó solo para ella. En este punto la autora nos muestra un Goya como pocas veces se nos ha presentado, profundiza en su vida, su historia y a su vez en su personalidad, un hecho que le da un peso muy interesante a la lectura.

La prosa de la autora es muy fluida, nos presenta lo que parece ser un ensayo bien creado y organizado de su árbol genealógico y a su vez le da unos tintes de ficción que crean un ambiente envolvente para el lector.

No sé si yo hubiera sido tan valiente de plasmar aspectos personales de mi propia vida, pero la autora sabe ser concisa, pulcra y nos habla como a unos amigos a quien cuenta su historia, sin entrar en detalles que tampoco serian apropiados por respeto familiar.

Me he quedado con las ganas de pasear por el jardín al que nos acerca Ediciones B y no he podido resistirme a buscar fotografías de él y a intentar descubrir el personaje que es en sí mismo en la propia lectura.

Si queréis descubrir más sobre la maldición solo os puedo recomendar que empecéis su lectura. Aquí os dejo sus primeras páginas.

Absolutamente magistral

Temps mort

Avui us vull presentar una novel·la d’aquelles que és com un còctel perfecte, porta una mica de tot, negre, ciència ficció, road trip, terror psicològic, política, gore i una especia clau que no us desvetllaré ja que sembla ser el toc personal i secret de l’autor.

Vaig descobrir a Lluís Llort amb “Herències col·laterals” i des de llavors he seguit la seva narrativa, me l’he retrobat en més d’un recull de relats negres com “La reina de diamants” o “Barcelona: viatge a la perifèria criminal” , amb novel·les com: “No n’estiguis tan segur” o “Pes mort” i avui em retrobo amb la seva prosa en Temps mort, títol que ens presenten els nostres bons amics de crims.cat.

Un dels vicis que tinc amb aquest autor és plantejar-me el títol, sempre és més del que sembla, la portada ens mostra una ciutat adormida, morta, silenciosa que crida per la vida, no hi ha ni una ànima... així que em pregunto si el temps s’aturés per a tothom menys per a mi, a part de l’ensurt... què faria? I vosaltres?

Però anem per passos i deixeu-me que us presenti en Robert Camp, un jove barceloní de trenta quatre anys, un personatge gris i amb la capacitat de culpar a qualsevol del que a ell li passa, és una persona solitària i que realment cau malament.

La seva vida canvia quan rep la noticia que ha heretat una mansió a Nova Orleans, a ciutat més fosca i folk dels Estats Units, reines vudú, màgia negra, esperits... Però el nostre protagonista que no està lligat a res i té pocs calers agafa un avió i va a la recerca del que li pertoca, trobant-se en un lloc desconegut i on s’apodera d’ell un sentiment de ser un estrany.

Fins aquí podríem dir que la cosa no va força moguda fins que tot canviarà i sentirà la necessitat de fer una cosa per salvar el món, una cosa que només el pot fer i serà acabar amb la vida d’algú a Washington mentre que el món es capgira i és torna més agressiu.

A partir d’aquí ho haureu de descobrir llegint aquesta novel·la que no us deixarà escapar i mentre us feu el temps volarà entre les vostres mans. El tempo de l’autor es sostingut fins que accelerà i no ens deixa parar, juga a la perfecció amb els silencis, uns espais que diuen més que les paraules, ens presenta la trama marcada per períodes de vint-i-quatre hores i el millor de tot pel meu gust és el caràcter gamberro i l’humor satíric de l’autor que es reflexa en la seva prosa fluida.

M’agradaria apuntar el referents cinematogràfics en que s’ha inspirat recomanant-vos que veieu alguns d’aquests, és una bona aposta al acabar la lectura.

Forever you

Torna’t a enamorar

Darrerament diversos autors recuperen les seves obres i ens les presenten des de la perspectiva d’un altre personatge, no sempre és una bona idea i s’encerta amb el to sense abusar de la primera narració.

Estelle Maskame, una autora molt jove que ha enamorat a joves i no tant joves amb la seva sèrie You “Love you”, “Need you” i “Miss you” avui ens presenta una nova entrega Forever you on recull la trama centra de “Love you” amb un afegit que aporta molta llum a la visió que el lector tenia d’en Tyler.

Aquesta novel·la segueix l’estètica general de les tres anterior, portades monocromàtiques, lletres blanques al centre i una parella enamorada.

La narració és en tercera persona, aquesta vegada és en Tyler, el noi rebel qui ens explica la seva historia amb l’Eden, la seva germanastra amb qui sorgiran focs artificials, però aquesta trama ja la coneixeu si heu llegit la novel·la anterior, si no ho heu fet jo us recomano primer la versió de l’Eden i després la d’ell, ja que aporta molts detalls que us esguerraran la trama.

A la versió de l’Eden no enteníem moltes coses d’en Tyler i desconeixíem alguns fets ja que l’Eden que era qui ens les explicava no les coneixia.

Aquesta vegada ens trobarem amb dos marcs temporals, l’actual que ja coneixem i el passat d’en Tyler fa cinc anys, una època molt dolorosa que el va canviar de ser un bon noi a ser qui és ara, el pol oposat a tot el que es considera correcte.

Aquest canvi es produiria per culpa del seu pare, un home que li exigirà massa, que el farà servir com a sac de boxa, una època escrita amb molt sentiment que trencarà el cor del lector més sensible, la veu d’un nen de dotze anys que anirà canviant i desapareixent.

Aquesta és l’altre cara de la moneda en una relació poc convencional entre dos adolescents que són família però que ells no es senten com a tal.

labutxaca m’ha sorprès, realment no m’esperava que la nova narració aportes tants matisos a la historia, molts dels fils que quedaven una mica penjats a la primera entrega ara tenen sentit per ells mateixos. Transforma un personatge superficial en un supervivent.

Reconec que ja fa temps que l’havia llegit i que no la tenia tant present com m’hagués agradat, és per això que he anat intercalant els dos volums per sincronitzar-los i veure les dues visions a l’hora. 

Aquí us deixo la veu d’en Tyler.