Avui
toca posar-nos més seriosos que de costum davant d’una novel·la que tot i ser
la primera d’Anna Punsoda ha
merescut el Premi Roc Boronat de 2018.
Els llits dels altres és una historia molt crua, directa,
dolorosa, una confessió a cau d’orella d’una protagonista que ens parla en
primera persona i que repassarà amb nosaltres des de la seva infantesa fins al
dia d’avui, una dona de trenta anys marcada per tots aquells que l’han rodejat
i que l’havien d’estimar.
La
narració comença amb una casualitat, la nostra protagonista, la Claustre qui
després de visitar a la seva mare a Lleida torna cap a Barcelona i para en una
estació de servei, allà, rere la barra és retrobarà amb una coneguda que també
porta el seu propi pes del passat a les espatlles.
Abans
de continuar m’agradaria parlar del nom en si de la protagonista, al llegir-lo
per primera vegada em va venir al cap un claustre d’església i un cop llegida
la novel·la crec que l’autor va jugar amb aquest fet metafòric.
La
nostra protagonista viu enclaustrada en si mateixa, la vida l’ha marcat amb un
pare alcohòlic, una mare repressiva, problemes alimentaris i algun intent
d’auto lesió o suïcidi frustrat, sense oblidar un abús sexual. Una jove que va
patir realment una crisi d’identitat i que prova de trobar-se a si mateixa.
La
Claustre és una supervivent, viu el dia a dia encara que sigui posant pedaços a
la seva vida i en aquest relat coneixerem una necessitat que té per la
redempció, per trobar un perdó que creu necessitar per haver sobreviscut encara
que hagi sigut en els llits d’altres persones.
He
de reconèixer que l’autora ho ha donat tot, una historia que hagués pogut caure
en el mal gust, en recrear detalls escabrosos o afegir tocs picants
innecessaris, s’ha centrat a construir un personatge sòlid, capa rere capa
trobem una persona encallada en una infància perduda i en un futur incert, però
alhora capaç d’enfrontar-se a la vida amb humor negre i molta ironia.
Partirem
des dels seus orígens fins a la seva vida adulta, en capítols curts i amb salts
recurrents entre el seu passat i el seu present on la seva veu com un cant de
sirena atraparà al lector.
Estem
davant d’una dona que sembla haver obert la caixa de Pandora, molts mals
endèmics de la nostra societat l’han colpejat, sacsejat i tot i així continua
endavant.
Amsterdam ens presenta una novel·la curta però
molt profunda, d’aquelles que et fan pensar en els demés, en la nostra pròpia
vida i en la dels menys afortunats i com aquests els podem tenir a prop i no
saber-ho mai.
M’ha
agradat molt la portada, una carretera de nit i les llums dels semàfors totes
enceses, el vermell del seu passat més dolorós, l’ambarí del seu present on vol
redimir-se i el verd d’un futur ple d’esperança.
