Escribiendo la nueva historia

Por Maria Valle Viña

 

Para cambiar nuestra vida, primero tenemos que escribir un nuevo guion. A través de “Escribiendo la nueva historia”, Laura Esquivel afirma que si somos los protagonistas de nuestra propia historia, también podemos transformarla, darle una nueva dirección para no atarnos al pasado, no encerrarnos en el papel de víctimas ni vernos como seres indefensos frente a las circunstancias. 

Para lograrlo, comparte con el lector su experiencia en dos campos que hicieron que su nombre diera la vuelta al mundo: la escritura y el guion cinematográfico, dos efectivas herramientas que podemos aprovechar para alcanzar los cambios anhelados.
 

Basándose en distintos descubrimientos científicos y reflexiones propias, la autora nos guía paso a paso con ejercicios que permiten modificar nuestra vida reescribiendo el guion de la misma, dejando atrás la culpa, los miedos, el dolor y todo aquello que nos hace daño.
 

Laura Esquivel nació en Ciudad de México en 1950. Comenzó su carrera como guionista de cine, actividad en la que obtuvo un amplio reconocimiento y por la que fue premiada en diversas ocasiones. Su primera novela “Como agua para chocolate” fue uno de los mayores acontecimientos literarios de los últimos años; en la actualidad se ha traducido a 30 idiomas. También es autora de “La ley del deseo” e “Íntimas suculencias” entre otros.
 

El libro está editado por Suma de letras, creado por Santillana con la intención de publicar libros que puedan convertirse en éxitos comerciales, pero que demuestren que dicho éxito no está reñido con la calidad narrativa. Destaca no sólo por la selección de argumentos emocionantes, sino también por centrarse en todos los aspectos de la buena literatura.

“Escribiendo la nueva historia”, original propuesta para reflexionar sobre lo que queremos hacer con nuestras vidas, sobre todo cuando perdemos el norte. Como nos dice la autora, si de verdad queremos que la realidad cambie, tenemos que empezar por un cambio personal, esa es la única forma de llegar al deseado cambio colectivo.

Un libro que no pueden dejar de leer todos aquellos que deseen tomar las riendas de su destino y encontrar un punto de partida para construir una nueva historia. Si queremos verdaderamente que la realidad cambie, debemos empezar por un cambio personal. Pero, ¿qué es lo que debemos cambiar? Encontraremos las respuestas en “Escribiendo la nueva historia”.

Elles també maten

Negre, el color de l’elegància, de l’estil, imprescindible al fons d’armari, un intemporal chic per a la dona, doncs bé, a partir d’aquest moment aquesta definició tant senzilla i alhora sofisticada l’haurem d’aplicar al gènere negre signat per mans delicades i femenines, unes dones brillants que s’expressen de manera sublim en la llengua de casa nostra, unes dones que aconsegueixen copsar el perfil dels més baixos instints criminals amb agilitat i intel·ligència.

El gènere negre sempre ha gaudit de bona salut, amb autores de pes com Agatha Christie, P.D.James o Donna Leon, entre moltes d’altres, i aquí no som menys, podríem mencionar Maria Aurèlia Capmany com la gran precursora del gènere. 

Si em pregunteu a mi, us puc dir que aquest gènere m’agrada molt, soc una “negrota” tal i com ens anomena l’Anna Maria Villalonga, autora i coordinadora d’aquest volum imprescindible. 

Un recull de narrativa breu en mans de tretze dones, tretze escriptores que desenvolupen de manera concisa i aclaparadora histories negres amb perfils diferents, no totes agafen la mateixa perspectiva al redactar, trobareu intrigues polítiques, trames més psicològiques, amb visió policial, amb un aire de misteri i algunes on l’humor negre és mortal.

Un cant coral amb veus úniques que desemboquen en una rapsòdia negre sublim.

Elles també maten, és un títol molt directe, una invitació en negreta a descobrir autores de casa nostra com la pròpia Anna Maria Villalonga o la Maria Carme Roca, dues persones que tinc el plaer de conèixer i que poden tenir la ploma molt negra però el cor molt lluent, autores que he llegit en castellà com Susana Vallejo, mites dins el gènere com Margarida Aritzeta i autores que per mi fins ara eren desconegudes i de les quals m’he quedat amb les ganes de llegir més com Teresa Solana, Carme Torras, Núria Cadenes, Esperança Camps, Empar Fernández, Susana Hernández, Marta Banús, Laura Díaz Roig i Mònica Batet.

Aquest recull no tan sols és vàlid per si mateix, a més obre una porta cap a noves obres que ens han pogut passar desapercebudes entaforades sota grans campanyes de màrqueting d’autors estrangers. Diuen que al pot petit hi ha la bona confitura, doncs us puc assegurar que en els breus relats d’aquestes autores s’amaguen tretze diamants negres.

Una de les coses que més m’ha agradat d’aquest recull ha sigut la seva composició, com es presenta primer l’autora amb una breu biografia i alguns dels seus títols publicats i tot seguit el seu relat. 

Cada lector pot triar quina història vol llegir primer, si vol seguir l’ordre del volum o començar per l’autor que reconeix o aquell que desconeix totalment, jo he sigut incapaç de fer-ho per ordre, després de caure atrapada entre les seves planes i sobretot el títol de la introducció “Si cal matar, matem” vaig anar directament al final, em va poder la curiositat de saber que ens havia preparat l’Anna Maria, i després vaig anar fent salts, la Maria Carme Roca i el seu humor negre m’esperava amb els braços oberts, la Susana Vallejo amb el seu aire gòtic convida a recrear-se en l’ambientació i... no donaré més pistes, només us puc dir que aquest volum és més, és una clau, un reflex de la qualitat de les nostres escriptores, un somni per a tots els negrots catalans.

Una proposta que allunya el victimisme del gènere i la llengua, les nostres autores són botxins amb plomes afilades.

Cal remarcar que no es pretén deixar de banda autors i títols en castellà o qualsevol altre llengua, tan sols es recalca que a casa nostra les escriptores son capaces de cometre crims com les que més.

Vull felicitar a Marc Moreno i Llibres del delicte per aquesta obra. És amena, ràpida de llegir, enganxa i al ser històries breus et veus atrapat en un cercle viciós que et porta d’una a la següent sense gairebé adonar-te’n. Un encert jugar amb el negre i el número tretze, temptar la sort pot resultar un èxit assegurat.

Si accepteu una recomanació per a tots aquells que estan acostumats a rebre carbó negre per Festes, pot ser aquest any hauríeu de deixar un exemplar d’Elles també maten com a suborn. Us garanteixo que rebre’l és una experiència difícil d’oblidar.

Mansfield Park

La editorial Debolsillo nos ofrece una reedición excelente de la novela Mansfield Park de Jane Austen en la celebración del doscientos aniversario de su publicación. 

Jane Austen (1775-1817) es una de las figuras más representativas de la literatura inglesa, autora de obras como “Orgullo y prejuicio”, “Emma”, “La Abadía de Northanger” y “Persuasión”.

Su pluma ágil y sus temáticas deliberadamente sarcásticas con la sociedad del momento, logran crear un ambiente inusitado en sus obras, cierto aire de nostalgia fluye entre sus páginas, una crítica social y al papel de la mujer en ella, temas recurrentes como la religión, la educación y la diferencia entre las clases sociales hace de sus novelas un paraje muy transitado por lectores de todo el mundo.

La campiña inglesa resulta ser un marco incomparable para las historias rocambolescas, irónicas y melancólicas que enamoran día a día.

Mansfield Park es la novela más larga de la autora, y una de mis preferidas, se centra sobre todo en cómo afecta la educación basada en la moralidad a tres familias: los Price, los Bertram y los Crawford.

La novela nos presenta a la pequeña Fanny Price, la prima pobre de los Bertram que es acogida en su casa, allí convive con sus primos, María, Tom, Edmund y Julia, sus tíos los señores Bertram y tía Norris. Cada uno de ellos mostrara una cara de la sociedad. 

Al crecer, María mostrara la superficialidad de los votos del matrimonio abandonando a su marido por otro, Julia muestra la aceptación de su lugar dando de ella lo que se espera, Tom cae en los vicios del juego y la bebida, Edmund será el filtro de la religión y de la moralidad, y Fanny, es un espíritu libre que no sobrepasa las normas de la sociedad, pero que es fiel a sí misma, a sus sentimientos y muestra que una mujer puede ser inteligente, sensata y necesaria por ella misma. También muestra la relación con su hermano William, una total contraposición con la relación que se establece entre los hermanos Bertram.

La novela se centra sobre todo en Fanny a la edad de dieciocho años, una joven virtuosa que ha crecido enamorada de su primo Edmund, aunque en su camino se cruzará Henry Crawford quien pretende casarse con ella. Una buena solución para una joven sin rentas, un matrimonio ventajoso pero sin amor, y aunque Fanny cree haber perdido a su amor en manos de la hermana de Crawford, no cede frente a una solución sencilla que le rompería el corazón.

Delante de sus ojos vera pasar la vida más ociosa de la clase alta, los juegos de seducción y la manipulación, sin perder de vista las consecuencias que dichos actos hacen recaer sobre los titiriteros y sus títeres.

Mansfield Park no es simplemente una casa de campo, es un hogar donde el Señor Bertram cree haber educado bien a sus hijos y realmente ha conseguido tener hijos bien educados, que no es lo mismo, son para el desconocidos, a excepción de Edmund, el más noble de ellos y con vocación eclesiástica, y Fanny, de quien no esperaba nada y recibe todo.

Una novela adaptada a la pequeña y gran pantalla, una historia con el trasfondo romántico y con un retrato de la sociedad vista con los ojos de una mujer en una época de hombres.

Si sois chicas Austen, ya sabéis que os espera al cruzar las puertas de Mansfield Park, pero si todavía no las habéis cruzado no esperéis demasiado, están abiertas de par en par esperando nuevos visitantes.

Una dona matadora: Anna Maria Villalonga

Fotografía cedida per Núria Claverol i Català

Benvolguda Anna Maria Villalonga, després d’haver llegit la teva obra “Elles també maten”  publicada per llibres del delicte. Els nostres lectors de “La Petita Llibreria” han pogut descobrir una mica més sobre el gènere negre i sobre alguna de les dames negres de la cultura catalana. 

M’agradaria començar amb aspectes que defineixen la “negrota” que s’amaga rere la ploma de “L’ombra del crim”, preguntes que ja li vàrem formular quan la vàrem descobrir rere “Les veus del crim” 

Recordes quina va ser la primera novel·la negra que vas llegir? La vas triar tu? Quants anys tenies?

Ui, impossible de saber. Sóc una lectora incansable, no puc recordar des de quan.  Mira, t’explicaré una anècdota. Jo sempre he tingut molta memòria, molta capacitat per retenir les coses. M’agradaven tant els contes que em llegia la meva àvia, que me’ls aprenia de memòria. Et parlo de quan tenia un parell d’anys. No sabia llegir ni res, però parlava pels descosits. Total, que m’aprenia amb quina paraula acabava cada línia del conte i cada pàgina. Resseguia les línies amb el dit i recitava els contes, de manera que la gent que no em coneixia es pensava que sabia llegir. Crec que amb això ja t’ho dic tot. Llegia abans de saber llegir.

La primera novel·la negra segurament era d’Agatha Christie o de Conan Doyle. També vaig llegir de molt joveneta les llegendes de Bécquer (que són prou terrorífiques) i els relats d’Allan Poe. El misteri, les aventures, el suspens m’han agradat sempre. I sí, les lectures les triava jo. Llegia tot el que queia a les meves mans. Ningú no em va posar pegues mai. Això de vegades pot ser un problema. Quan vaig llegir “A sang freda”, de Truman Capote, era una adolescent. Em va marcar molt perquè no estava preparada. Però en general, ha estat meravellós que ningú no s’hi fiqués. Això m’ha convertit en la persona que sóc.

Què és el que més t’atrau del gènere negre? Per què?

La tensió, mantenir un estat de tensió al llarg de tota la lectura. El que més m’atrau és no saber, sentir que avanço en el descobriment del misteri. Per a mi, ha d’haver-hi suspens, incertesa. M’agrada molt la por, la sensació de tenir por. Quan parlo de suspens o de por, ho faig en un sentit molt ampli. No em refereixo només a esbrinar qui és l’assassí ni res d’això, sinó a aconseguir mantenir el lector lligat a la història i explicar coses interessants, punyents, imaginatives, etc.

Una bona novel·la negra pot enganxar-te per molts motius. Però jo necessito una tensió forta. No m’agrada tant l’acció com el plantejament. En aquest sentit, prefereixo una bona novel·la psicològica que una novel·la on hi hagi molta acció. L’atmosfera és vital.

Quin creus que és el teu personatge insígnia dins el gènere?

Se’m fa molt difícil de dir. Mira, jo em vaig enganxar definitivament al gènere, ja de manera brutal i per sempre, amb la Kinsey Millhone, la detectiva privada que va crear Sue Grafton en el seu Abecedari del crim. Són 30 anys llegint les seves novel·les i esperant cada entrega amb delit. 

Ara bé, més endavant em vaig enamorar d’altres personatges, que per a mi són cabdals. Un és Kurt Wallander, sens dubte. L’altre, i més darrerament, en Marc Sergiot, el personatge creat per Jordi de Manuel.

Però n’hi ha molts que m’agraden, per motius diversos. Harry Hole, Martin Beck... M’encanten els homes torturats i solitaris, el fred i la foscor. No renuncio a cap dels llocs comuns del gènere.

Dit tot això, és evident que no podem oblidar els grans mestres. Ni de l’enigma (Poe, Conan Doyle), ni del “negre” més pur (Chandler, Hammet). També sóc una enamorada de Patricia Highsmith. La seva literatura, que indaga en la psicologia dels personatges, és de grandíssim nivell.  

Que t’aporta de diferent respecte a tots els altres que se t’han presentat al llarg dels anys?

Si parlem de la Kinsey Millhone, és com de la família. Viu a casa amb mi.

Si parlem de Wallander, m’aporta tot el que espero d’un personatge com ell (intel·ligència, capacitat de treball, sagacitat). Però també m’agrada que es despentini si li peguen (no com els herois clàssics, que són en realitat herois de western), que tingui dubtes, pors, que s’equivoqui, que es deprimeixi. Necessito que el personatge sigui humà. M’agraden molt els antiherois i no suporto gaire els herois de manual, perquè no existeixen. Jo vull personatges de carn i ossos.    

Si haguessis de recomanar una obra negra a un lector poc avesat a aquest estil, quina seria? Per quin motiu?

Buf. Poc avesat? No sé què dir-te. Primer li preguntaria pels seus gustos. El gènere negre és molt permeable, les seves fronteres són difuses. Li diem negre però engloba moltes modalitats. En funció d’allò que el lector preferís, li recomanaria una cosa o una altra. Ara mateix no t’ho puc dir, així en abstracte.  

Quins creus que haurien de ser els aspectes imprescindibles en una bona novel·la negra?

Tensió, una història potent, suspens, versemblança i coherència interna. El conjunt ha de ser creïble. Per damunt de tot, una bona novel·la (negra i no negra) ha de fer-nos reflexionar. La bona literatura explica coses sobre la societat, sobre les persones, sobre nosaltres. Indaga al voltant dels problemes, de les xacres socials, d’allò que succeeix cada dia al nostre voltant. Des de la ficció més estricta, fins i tot des d’una ficció amb fortes dosis d’imaginació, podem reflexionar sobre els aspectes més importants i transcendentals de la vida. Si ho fem des dels paràmetres del “negre”, estarem convertint el gènere en literatura de primera magnitud, perquè estarem parlant de valors atemporals i universals de la condició humana.    

Després de descobrir petits detalls que s’amaguen rere un nom que agafa pes dins el gènere negre, m’agradaria entrar a parlar d’aspectes relacionats més directament amb el teu últim projecte Elles també maten.

Ens podries explicar una mica com ha sigut treballar amb una editorial petita però potent com Llibres del delicte?

Molt gratificant. Amb en Marc Moreno, el fundador de l’editorial, hem estat sempre en estret contacte, des que la va crear. Ens entenem molt bé. És una persona entusiasta i activa, amb moltes ganes de fer coses. I això és fantàstic.  

Com va sorgir el projecte?

El projecte va sorgir a partir de la constatació que, en l’actualitat, no hi ha massa dones que es dediquin a la narrativa negra en català. Jo crec que això és un fet circumstancial i en Marc va pensar que seria bo demostrar-ho. Em va explicar la seva idea i em va proposar tenir cura de l’antologia. No cal dir que de seguida vaig acceptar. Em va semblar un projecte magnífic i molt engrescador. I mira, ara ja tenim el resultat.    

El pròleg és matador i inspirador alhora, quant de la professora Anna Maria Villalonga hi ha i quant de la “negrota”?

M’agrada moltíssim que em facis aquesta pregunta. M’indica que, amb el pròleg, he aconseguit allò que volia. És a dir, conjuminar l’acostament a la part lúdica del gènere, que sens dubte existeix, amb la voluntat d’estudiar-lo des del rigor de la recerca científica. Les persones som polièdriques i crec que, en el meu cas, molt. D’una banda, sóc la “negrota” capaç de tractar certs temes amb humor i senzillesa en un bloc. D’una altra, sóc la professora i la investigadora. Al pròleg apareixem les dues, però predomina la professora. És impossible que no sigui així. Els filòlegs som científics que exercim totes les hores del dia, perquè la llengua i les paraules ens envolten pertot. Per tant, quan parlo de literatura, sigui quin sigui el to que faci servir, sempre és amb esperit crític i amb voluntat d’indagar i d’investigar.         

Què ha sigut més difícil al formar part d’aquest projecte, la tasca de coordinadora i estructurar el pròleg o la redacció del teu relat “De vegades, l’atzar”?

No puc titllar de “difícil” cap dels aspectes de la feina. No ho ha estat en absolut. El pròleg el tenia molt clar. Representa una declaració d’intencions, una explicació del projecte i de l’experiència i un reconeixement a les participants. Elles m’han posat molt fàcil que l’edició i la coordinació no hagi resultat gens complicada. Han estat extremadament amables, entusiastes, receptives, col·laboradores i comprensives. Només puc tenir elogis per a totes, sense excepció. Quant a escriure el meu relat, bé, això ja és una activitat creativa absolutament diferent i que em proporciona sempre molt plaer. Per tant, en cap moment he sentit que la dificultat de la tasca fos un problema.

El problema veritable ha consistit en el volum de feina que representa tenir cura d’una antologia com aquesta. Moltes hores, molts correus amunt i avall, molts missatges, moltes trucades. S’han de tenir en compte molts aspectes, molts detalls. I, és clar, s’han de prendre algunes decisions. El nivell d’intervencionisme, per exemple. Jo he intentat ser molt respectuosa amb la tasca creativa de les autores. Entre d’altres motius, perquè també em sembla interessant veure la varietat de veus que ens podem mostrar.

La literatura és un art com ho és el cinema o la música, fent referencia al número tretze i a les seves diverses veus, quina creus que podria ser la seva banda sonora? I si busquéssim una pel·lícula per ambientar-la, quina podria ser?

Ostres, què difícil que m’ho poses. Això no se m’havia acudit. No sé què dir-te, la veritat. Les 13 veus, com et deia abans, són molt heterogènies, molt diverses. Tant si penso en una peça musical com si penso en una pel·lícula, el denominador comú seria aquesta varietat. La melodia hauria de ser rica, acolorida. Alguna peça coral molt potent, del Barroc. Quant a una pel·lícula, tal vegada alguna amb molts personatges i històries que s’encreuen.     

Qui seria l’autor del crim perfecte? Un home o una dona?

El crim perfecte és aquell que no sabem ni que existeix. Per això és perfecte. No sé qui seria el millor autor, però sospito que s’hauria de produir d’una manera vinculada a una naturalitat absoluta. Tanta, que passés totalment desapercebut, des de tots els punts de vista. Jo crec que els cementiris deuen comptar amb més d’un hoste víctima d’un d’aquests crims perfectes.

Qui mata millor? Ens podries donar un exemple?

Com et deia fa un moment, mata millor qui aconsegueix que ningú no sospiti que el mort ha estat assassinat. Per tant, mata millor qui ho fa sibil·linament, amb un mètode subtil. Res de sang i fetge ni membres tallats.

Com a escriptora hi ha diferències en construir un assassí o una assassina? Si és així, on creus que recau la dificultat?

Segur que hi ha diferències, perquè els homes i les dones tenim moltes coses en comú, però també tenim dissimilituds. D’entrada, qüestions tan evidents com la força física. Si volem que l’obra sigui versemblant, tot això s’ha de tenir present. Tanmateix, he descobert que, en molts casos, les diferències principals les trobem en el mòbil del crim. Jo ja ho havia constatat, però després de coordinar “Elles també maten”, ho he tingut encara més clar. Els homes i les dones, si més no en la ficció, matem per motius diferents. Vull dir, les 13 escriptores, majoritàriament, hem matat per uns motius molt concrets. Mai per uns altres, que abunden molt més entre els homes. I perdona si sóc críptica, però per entendre’m, haureu de llegir el llibre. De moment, fins aquí puc revelar.     

Els motius per un assassinat poden ser molt diversos, però si hi ha diferències entre la construcció de l’assassí i la seva ment depenent del seu sexe, també ho és la construcció de la víctima depenent del mateix ítem?

Una cosa va lligada amb l’altra i també té a veure amb la resposta que t’he donat a l’anterior pregunta. El mòbil del crim fa que la víctima requereixi una construcció concreta, adequada a la causa per la qual es converteix en víctima.    

Si pensem que les paraules poden ser bales, quin sexe creus que “mata” més en el dia a dia?

Mira, mata més en el dia a dia aquella persona, sigui home o dona, que ostenta el poder, al nivell que sigui. Mata qui mana, qui té una posició dominant, real o psicològica, respecte a un altre. 

Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus que és important per als lectors?

Sincerament, ara no ho sé. Segurament n’hi ha moltes. Potser alguna relacionada amb la importància de la Filologia, de tenir cura de la llengua, sobre la necessitat d’escriure bé... alguna cosa així.