Una dona matadora: Anna Maria Villalonga

Fotografía cedida per Núria Claverol i Català

Benvolguda Anna Maria Villalonga, després d’haver llegit la teva obra “Elles també maten”  publicada per llibres del delicte. Els nostres lectors de “La Petita Llibreria” han pogut descobrir una mica més sobre el gènere negre i sobre alguna de les dames negres de la cultura catalana. 

M’agradaria començar amb aspectes que defineixen la “negrota” que s’amaga rere la ploma de “L’ombra del crim”, preguntes que ja li vàrem formular quan la vàrem descobrir rere “Les veus del crim” 

Recordes quina va ser la primera novel·la negra que vas llegir? La vas triar tu? Quants anys tenies?

Ui, impossible de saber. Sóc una lectora incansable, no puc recordar des de quan.  Mira, t’explicaré una anècdota. Jo sempre he tingut molta memòria, molta capacitat per retenir les coses. M’agradaven tant els contes que em llegia la meva àvia, que me’ls aprenia de memòria. Et parlo de quan tenia un parell d’anys. No sabia llegir ni res, però parlava pels descosits. Total, que m’aprenia amb quina paraula acabava cada línia del conte i cada pàgina. Resseguia les línies amb el dit i recitava els contes, de manera que la gent que no em coneixia es pensava que sabia llegir. Crec que amb això ja t’ho dic tot. Llegia abans de saber llegir.

La primera novel·la negra segurament era d’Agatha Christie o de Conan Doyle. També vaig llegir de molt joveneta les llegendes de Bécquer (que són prou terrorífiques) i els relats d’Allan Poe. El misteri, les aventures, el suspens m’han agradat sempre. I sí, les lectures les triava jo. Llegia tot el que queia a les meves mans. Ningú no em va posar pegues mai. Això de vegades pot ser un problema. Quan vaig llegir “A sang freda”, de Truman Capote, era una adolescent. Em va marcar molt perquè no estava preparada. Però en general, ha estat meravellós que ningú no s’hi fiqués. Això m’ha convertit en la persona que sóc.

Què és el que més t’atrau del gènere negre? Per què?

La tensió, mantenir un estat de tensió al llarg de tota la lectura. El que més m’atrau és no saber, sentir que avanço en el descobriment del misteri. Per a mi, ha d’haver-hi suspens, incertesa. M’agrada molt la por, la sensació de tenir por. Quan parlo de suspens o de por, ho faig en un sentit molt ampli. No em refereixo només a esbrinar qui és l’assassí ni res d’això, sinó a aconseguir mantenir el lector lligat a la història i explicar coses interessants, punyents, imaginatives, etc.

Una bona novel·la negra pot enganxar-te per molts motius. Però jo necessito una tensió forta. No m’agrada tant l’acció com el plantejament. En aquest sentit, prefereixo una bona novel·la psicològica que una novel·la on hi hagi molta acció. L’atmosfera és vital.

Quin creus que és el teu personatge insígnia dins el gènere?

Se’m fa molt difícil de dir. Mira, jo em vaig enganxar definitivament al gènere, ja de manera brutal i per sempre, amb la Kinsey Millhone, la detectiva privada que va crear Sue Grafton en el seu Abecedari del crim. Són 30 anys llegint les seves novel·les i esperant cada entrega amb delit. 

Ara bé, més endavant em vaig enamorar d’altres personatges, que per a mi són cabdals. Un és Kurt Wallander, sens dubte. L’altre, i més darrerament, en Marc Sergiot, el personatge creat per Jordi de Manuel.

Però n’hi ha molts que m’agraden, per motius diversos. Harry Hole, Martin Beck... M’encanten els homes torturats i solitaris, el fred i la foscor. No renuncio a cap dels llocs comuns del gènere.

Dit tot això, és evident que no podem oblidar els grans mestres. Ni de l’enigma (Poe, Conan Doyle), ni del “negre” més pur (Chandler, Hammet). També sóc una enamorada de Patricia Highsmith. La seva literatura, que indaga en la psicologia dels personatges, és de grandíssim nivell.  

Que t’aporta de diferent respecte a tots els altres que se t’han presentat al llarg dels anys?

Si parlem de la Kinsey Millhone, és com de la família. Viu a casa amb mi.

Si parlem de Wallander, m’aporta tot el que espero d’un personatge com ell (intel·ligència, capacitat de treball, sagacitat). Però també m’agrada que es despentini si li peguen (no com els herois clàssics, que són en realitat herois de western), que tingui dubtes, pors, que s’equivoqui, que es deprimeixi. Necessito que el personatge sigui humà. M’agraden molt els antiherois i no suporto gaire els herois de manual, perquè no existeixen. Jo vull personatges de carn i ossos.    

Si haguessis de recomanar una obra negra a un lector poc avesat a aquest estil, quina seria? Per quin motiu?

Buf. Poc avesat? No sé què dir-te. Primer li preguntaria pels seus gustos. El gènere negre és molt permeable, les seves fronteres són difuses. Li diem negre però engloba moltes modalitats. En funció d’allò que el lector preferís, li recomanaria una cosa o una altra. Ara mateix no t’ho puc dir, així en abstracte.  

Quins creus que haurien de ser els aspectes imprescindibles en una bona novel·la negra?

Tensió, una història potent, suspens, versemblança i coherència interna. El conjunt ha de ser creïble. Per damunt de tot, una bona novel·la (negra i no negra) ha de fer-nos reflexionar. La bona literatura explica coses sobre la societat, sobre les persones, sobre nosaltres. Indaga al voltant dels problemes, de les xacres socials, d’allò que succeeix cada dia al nostre voltant. Des de la ficció més estricta, fins i tot des d’una ficció amb fortes dosis d’imaginació, podem reflexionar sobre els aspectes més importants i transcendentals de la vida. Si ho fem des dels paràmetres del “negre”, estarem convertint el gènere en literatura de primera magnitud, perquè estarem parlant de valors atemporals i universals de la condició humana.    

Després de descobrir petits detalls que s’amaguen rere un nom que agafa pes dins el gènere negre, m’agradaria entrar a parlar d’aspectes relacionats més directament amb el teu últim projecte Elles també maten.

Ens podries explicar una mica com ha sigut treballar amb una editorial petita però potent com Llibres del delicte?

Molt gratificant. Amb en Marc Moreno, el fundador de l’editorial, hem estat sempre en estret contacte, des que la va crear. Ens entenem molt bé. És una persona entusiasta i activa, amb moltes ganes de fer coses. I això és fantàstic.  

Com va sorgir el projecte?

El projecte va sorgir a partir de la constatació que, en l’actualitat, no hi ha massa dones que es dediquin a la narrativa negra en català. Jo crec que això és un fet circumstancial i en Marc va pensar que seria bo demostrar-ho. Em va explicar la seva idea i em va proposar tenir cura de l’antologia. No cal dir que de seguida vaig acceptar. Em va semblar un projecte magnífic i molt engrescador. I mira, ara ja tenim el resultat.    

El pròleg és matador i inspirador alhora, quant de la professora Anna Maria Villalonga hi ha i quant de la “negrota”?

M’agrada moltíssim que em facis aquesta pregunta. M’indica que, amb el pròleg, he aconseguit allò que volia. És a dir, conjuminar l’acostament a la part lúdica del gènere, que sens dubte existeix, amb la voluntat d’estudiar-lo des del rigor de la recerca científica. Les persones som polièdriques i crec que, en el meu cas, molt. D’una banda, sóc la “negrota” capaç de tractar certs temes amb humor i senzillesa en un bloc. D’una altra, sóc la professora i la investigadora. Al pròleg apareixem les dues, però predomina la professora. És impossible que no sigui així. Els filòlegs som científics que exercim totes les hores del dia, perquè la llengua i les paraules ens envolten pertot. Per tant, quan parlo de literatura, sigui quin sigui el to que faci servir, sempre és amb esperit crític i amb voluntat d’indagar i d’investigar.         

Què ha sigut més difícil al formar part d’aquest projecte, la tasca de coordinadora i estructurar el pròleg o la redacció del teu relat “De vegades, l’atzar”?

No puc titllar de “difícil” cap dels aspectes de la feina. No ho ha estat en absolut. El pròleg el tenia molt clar. Representa una declaració d’intencions, una explicació del projecte i de l’experiència i un reconeixement a les participants. Elles m’han posat molt fàcil que l’edició i la coordinació no hagi resultat gens complicada. Han estat extremadament amables, entusiastes, receptives, col·laboradores i comprensives. Només puc tenir elogis per a totes, sense excepció. Quant a escriure el meu relat, bé, això ja és una activitat creativa absolutament diferent i que em proporciona sempre molt plaer. Per tant, en cap moment he sentit que la dificultat de la tasca fos un problema.

El problema veritable ha consistit en el volum de feina que representa tenir cura d’una antologia com aquesta. Moltes hores, molts correus amunt i avall, molts missatges, moltes trucades. S’han de tenir en compte molts aspectes, molts detalls. I, és clar, s’han de prendre algunes decisions. El nivell d’intervencionisme, per exemple. Jo he intentat ser molt respectuosa amb la tasca creativa de les autores. Entre d’altres motius, perquè també em sembla interessant veure la varietat de veus que ens podem mostrar.

La literatura és un art com ho és el cinema o la música, fent referencia al número tretze i a les seves diverses veus, quina creus que podria ser la seva banda sonora? I si busquéssim una pel·lícula per ambientar-la, quina podria ser?

Ostres, què difícil que m’ho poses. Això no se m’havia acudit. No sé què dir-te, la veritat. Les 13 veus, com et deia abans, són molt heterogènies, molt diverses. Tant si penso en una peça musical com si penso en una pel·lícula, el denominador comú seria aquesta varietat. La melodia hauria de ser rica, acolorida. Alguna peça coral molt potent, del Barroc. Quant a una pel·lícula, tal vegada alguna amb molts personatges i històries que s’encreuen.     

Qui seria l’autor del crim perfecte? Un home o una dona?

El crim perfecte és aquell que no sabem ni que existeix. Per això és perfecte. No sé qui seria el millor autor, però sospito que s’hauria de produir d’una manera vinculada a una naturalitat absoluta. Tanta, que passés totalment desapercebut, des de tots els punts de vista. Jo crec que els cementiris deuen comptar amb més d’un hoste víctima d’un d’aquests crims perfectes.

Qui mata millor? Ens podries donar un exemple?

Com et deia fa un moment, mata millor qui aconsegueix que ningú no sospiti que el mort ha estat assassinat. Per tant, mata millor qui ho fa sibil·linament, amb un mètode subtil. Res de sang i fetge ni membres tallats.

Com a escriptora hi ha diferències en construir un assassí o una assassina? Si és així, on creus que recau la dificultat?

Segur que hi ha diferències, perquè els homes i les dones tenim moltes coses en comú, però també tenim dissimilituds. D’entrada, qüestions tan evidents com la força física. Si volem que l’obra sigui versemblant, tot això s’ha de tenir present. Tanmateix, he descobert que, en molts casos, les diferències principals les trobem en el mòbil del crim. Jo ja ho havia constatat, però després de coordinar “Elles també maten”, ho he tingut encara més clar. Els homes i les dones, si més no en la ficció, matem per motius diferents. Vull dir, les 13 escriptores, majoritàriament, hem matat per uns motius molt concrets. Mai per uns altres, que abunden molt més entre els homes. I perdona si sóc críptica, però per entendre’m, haureu de llegir el llibre. De moment, fins aquí puc revelar.     

Els motius per un assassinat poden ser molt diversos, però si hi ha diferències entre la construcció de l’assassí i la seva ment depenent del seu sexe, també ho és la construcció de la víctima depenent del mateix ítem?

Una cosa va lligada amb l’altra i també té a veure amb la resposta que t’he donat a l’anterior pregunta. El mòbil del crim fa que la víctima requereixi una construcció concreta, adequada a la causa per la qual es converteix en víctima.    

Si pensem que les paraules poden ser bales, quin sexe creus que “mata” més en el dia a dia?

Mira, mata més en el dia a dia aquella persona, sigui home o dona, que ostenta el poder, al nivell que sigui. Mata qui mana, qui té una posició dominant, real o psicològica, respecte a un altre. 

Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus que és important per als lectors?

Sincerament, ara no ho sé. Segurament n’hi ha moltes. Potser alguna relacionada amb la importància de la Filologia, de tenir cura de la llengua, sobre la necessitat d’escriure bé... alguna cosa així.