dimecres, 18 de setembre de 2019

El pintor d'ànimes


Avui ens retrobem amb Ildefonso Falcones, autor més que reconegut per obres com “L’església del mar”, “La mà de Fàtima”, “La reina descalça”, “Els hereus de la terra” i ara torna per presentar-nos El pintor d’ànimes.

Aquesta novel·la de gairebé set-centes planes necessita el seu temps per a ser llegida i extreure’n no tan sols la seva lectura com a tal sinó per copsar una idea que flueix entre les seves planes que podríem resumir en una metàfora de la nostra pròpia historia actual, el temps passa, les coses canvien però l’essència humana és manté inamovible.

Abans d’entrar en la pròpia novel·la m’agradaria comentar el seu títol, una descripció valida pel seu protagonista i alhora pel seu autor.

Vull agrair que Ildefonso Falcones tot i passar per un moment dur de la seva vida hagi dedicat el seu temps a fer-nos arribar les seves lletres, encara que aquest fet com ell ha confessat ha sigut dolorós el simple fet de teclejar lletra per lletra. És per aquest motiu que crec que par de la seva ànima ha quedat atrapada a la novel·la.

Per entrar  a la novel·la cal gaudir de la seva portada, una imatge molt reveladora per a tots aquells barcelonins que estimem la nostra ciutat i que en un segon ens hem vist a la casa Batlló, a les seves vistes impressionants i al gran conjunt arquitectònic modernista que podem trobar a la ciutat. Això si a traves d’ella veiem un home engolit per la seva presencia i alhora fent-s’hi el seu propi espai.

L’autor ens convidarà a gaudir del modernisme i del noucentisme, donant atenció a Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Josep Maria Jujol i per descomptat a Gaudí. 

Ens trobarem immersos a principis del segle XX, una època marcada per es revoltes, per la sublevació de les dones, per les grans diferencies entre rics i pobre, entre els somnis d’uns i l’opulència dels altres, uns conflictes socials que esdevindran claus a la novel·la portant-nos des de la misèria i el tractament vexatiu de les dones que des dels deu anys eren convertides en prostitutes o com la malaltia queia sobre els barris més pobres... aquesta historia ens mostrarà l’evolució d’una ciutat i d’aquells que hi viuen.

El nostre protagonista és el jove Dalmau qui desitja arribar a ser un gran artista, d’idees anarquistes i revolucionari, aprèn ceràmica i el seu art el portarà a tenir contacte amb l’alta societat, on també patirà en mans d’alguna dona poderosa.

Emma, la seva xicota serà el nostre referent en la lluita de la dona, fet que ens portarà a moments durs i poc agradables de llegir.

És molt complicat explicar bé una novel·la d’aquestes característiques en tant poques paraules, si realment voleu desgranar-la cal que la llegiu, no us deixarà indiferents.

La prosa del autor és molt lineal i segueix l’estela de les seves novel·les anteriors, un segell únic i personal que defineix clarament a l’autor, pocs girs argumentals sorprenents però una forta solidesa en la seva construcció històrica, encara que fa ballar alguna data per fer-la encaixar.

Rosa dels vents ens presenta part de la nostra historia, els somnis d’un artista, la construcció menys lineal d’una ciutat en expansió i la lluita social i feminista en les seves arrels més profundes.

Aquí us deixo les seves primeres planes. Una Barcelona perduda que no ens agrada recordar un espera.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada