Entrevista Víctor Amela

Avui us presentem La filla del capità Groc, la novel·la guanyadora del Premi Ramón Llull d’enguany.

El capità Groc és un personatge real, més concretament es tracta d’en Tomàs Penarrocha, “el Groc” de Forcall, mític heroi del Maestrat que va lluitar contra els liberals.

En aquesta novel·la d’en Víctor Amela coneixerem Manuela, la filla d’en Tomàs Penarrocha que cada dia recorda al seu pare i el troba a faltar amb totes les seves forces.

És una novel·la on la dualitat entre la guerra i l’amor es donen la mà en un vaivé constant que ens encisa i ens hipnotitza a seguir llegint fins acabar la gran aventura.

De la mà de Planeta podem gaudir d’aquesta obra meravellosa traduïda també al francès i aprendre d’un fet real alhora que ens qüestionem la naturalesa de l’ésser humà i la seva versió més humana.

Ara tenim la oportunitat que ens regala l’autor de conèixer a aquest personatge històric des d’una posició més holística i sobretot molt més emocional.

Periodista de professió i amb opinió a la premsa escrita, a la televisió i a la ràdio. On es sent més còmode? M'agrada comunicar, i m'agrada fer-ho en registres diferents, però les meues arrels estan a la premsa escrita: mai en podria prescindir. 

Quina és la qualitat que més aprecia en un periodista? I en un escriptor? La curiositat és la mare del periodista, i la intel·ligibilitat es la mestra. En l'escriptor, la capacitat xamànica de ser moltes criatures sense embogir.

Fa uns anys va iniciar una gran carrera literària. Quan va descobrir que el món de les lletres l’estava esperant? Quan vaig fer 50 anys em vaig desempallegar d'un pudor jovenívol vinculat a la prevenció borgesiana de no fatigar al món amb més relats. El vaig substituir per altra dogma: donat que moriràs, explica abans el conte que volies explicar.

D’entre les seves obres n’hi ha alguna a la que li tingui una certa preferència? Per raons auto-explicatives, “Casi todos mis secretos” / “Tots els meus secrets o gairebé”, entre la memòria i el relat.

Com creu que ha evolucionat la seva narrativa? He publicat tres novel·les en quatre anys, de manera no hi ha marge per una evolució remarcable, crec, o jo no ho sé veure: és la mateixa veu.

Veiem i som testimonis que és un mestre de la novel·la històrica. Es visualitza en un futur escrivint en algun altre gènere narratiu? El joc amb el temps passat em captiva, reporta la intel·ligència de la perspectiva, una superioritat del narrador i del lector sobre els personatges que resulta molt agraïda. I molt addictiva. Però escriure sobre alguna peripècia personal em resulta també molt atractiu.

Si no hagués sigut periodista i escriptor. Què li hagués agradat ser? Camioner. Patró de iot. Guia turístic. Estrella del rock. Coaching. Guru sectari. Monologuista. Actor de teatre. Pirata. 

Imagini que pogués fer un viatge en l’espai i en el temps i compartir un àpat amb escriptors de renom. Qui serien els convidats? Borges. Perucho. Carpentier. Valle Inclán. Quevedo. I als postres vindrien Arrabal borratxo amb Cela i Umbral.

Si hagués de salvar un sol llibre de la crema. Quin seria? Perquè?  “La isla misteriosa”, de Jules Verne. Em va fer gaudir moltíssim sent jovenet.

Esperava l’èxit aclaparador de les seves anteriors novel·les? No. Ha estat un regal de la vida, que es molt trapella.

I el premi d’enguany? Com es va sentir quan li van comunicar que havia guanyat el premi Ramón Llull? Molt orgullós de merèixer una distinció tant rellevant, i molt agraït per l’empenta que suposa a l'hora de difondre un relat. 

Quines expectatives té per aquest Sant Jordi? Les millors imaginables, donada la rebuda magnífica que està tenint “La filla del capità Groc” a les seves primeres dos setmanes de caminar pel món.

Com viu la Diada? Té algun record que vulgui compartir amb els nostres lectors? És el dia més bonic de l'any a la meua ciutat, Barcelona: així ho sentia des de jovenet com a lector, i ara encara més des que la visc com autor. De jove sempre pensava, veient l'espectacle de la gent al carrer, la energia vital del personal, la bellesa de les noies...: “si he de convidar a un amic foraster a la meua ciutat, serà aquest dia, i caurà enamorat i no voldrà viure en cap altre lloc del món”

Quin consell li donaria a un escriptor novell? Llegeix molt. Tu ets el que has llegit, no el que has escrit.

Quina seria la seva frase per penjar a la paret? 

Entrem en farina sobre la novel·la, però no massa no anéssim a descobrir algun secret que més val descobrir tot llegint-la.

Ha aconseguit fer que la història del Capità Groc ara sigui coneguda i immortal. Creu que la memòria és passat que vol esdevenir present? Som matèria, però encara més que carn, sang, pell i ossos, som una suma de relats: els relats ens fan. El passat està sempre present.

Com va ser el procés de documentació? Què el va seduir del personatge? Durant 30 anys he atresorat llibres sobre el Maestrat i Ports de Morella, seduït per les arrels familiars. El Groc emergeix al segle XIX com expressió feréstega d'aquest territori agrest.

Com definiria vostè al capità Groc? Una persona recta, ferma, lleial als amics I fidel valors tradicionals heretats dels pares, dels avis i dels avis dels avis, tossut com una mula, fort, àgil, astut, honrat, insubornable, idealista i fanàtic. I molt tendre amb la seva filla primogènita, Manuela.

Diuen que un veritable guerrer no lluita per l’odi dels que té just al seu davant sinó per l’amor que ell té al darrere. Serà aquesta sentència extrapolable a aquesta gran novel·la? Sens dubte. L'amor als valors dels avantpassats el porta a matar.

Parlant de les guerres. Per què creu que els humans no aprenem a mirar la història com un exemple i caiem molts cops en els mateixos errors i horrors? Som animals emocionals, no pas racionals. Ens mouen les passions. Repetirem sempre els mateixos espasmes, que ens donen la mida de l'horror i la sinistra bellesa de ser humans.

Creu que la naturalesa humana pot canviar? L’amor (com el de la nena cap al pare i a la inversa) és l’arma més potent? L'amor es l'arquitecte de l'Univers (Dante), i l'amor incondicional de la filla al pare i del pare a la filla no apaivaga la tragèdia: insufla alhora èpica i lirisme.

Si el capità Groc visques avui en dia. On creu que el trobaríem? En la pell de tota persona que no és resigna i decideix plantar batalla més enllà de les seves possibilitats.

Vostè s’identifica amb Pep lo Bo i per això es va decidir a escriure aquesta novel·la. ¿Què té vostè de Pep lo Bo? Pep “lo bo” és el nom del meu besavi patern, forcallà de naixement i mort: és tot el que sé d'ell, i això em faculta como a novel·lista per a construir-lo. Fent-ho, he abocat la meua personalitat.

Quina creu que seria la banda sonora de “La filla del capità Groc”? El silenci. Amb ràfegues simfòniques d'aires èpics. I el retruny de una tempesta de trons i llamps entre les penyes.

Moltes vegades a la sobretaula parlem en tertúlia sobre les coses de la vida, i com no, sobre llibres. Quin creu que seria el menú més adequat per acompanyar la seva novel·la? Una sopa morellana, costelles de cabrit, vi negre, collà i amelats I mostatxons amb vi ranci.

Com descriuria Forcall per a vostè després d’haver escrit aquesta novel·la? Tolls al riu, granotes I libèl·lules, mores, mosques, campanes, ermites, cargola fòssils, pedres de riu als carrers, olor d'alfals i palla, la plaça porxada, pedres d'or vell, fonts, xiprers, rucs, xiscles de garrí degollat, panotxes a la brasa, collà i petards: el paradís perdut. 

La seva novel·la equilibra a la perfecció el tractament lingüístic com el de la pròpia història. Quina és el plateret de la balança que li ha costat més equilibrar? Les emocions mutants i contradictòries dels personatges que envolten el Groc i les d'ell mateix.

Què li ha aportat a vostè com a persona “La filla del capità Groc”? Felicitat d'universalitzar una història que batega a les meves arrels íntimes. Ara em sento beneït per els meus avantpassats.

Imaginis per un moment, vostè ja ha entrat a la historia de la literatura catalana, té vivències i experiències úniques en les diverses vessants de la seva vida, que en un futur algú volgués escriure una novel·la sobre vostè. Quin títol creu que portaria? “Jo que sé”. 

Per acabar, ens agradaria que ens respongués al que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai li han fet i creu important? Ens la pot respondre?

Per què fas el que fas? Per a que un desconegut (millor desconeguda) em somrigui.

Moltíssimes gràcies pel seu temps i li desitgem de tot cor que aquesta novel·la li reporti una gran satisfacció i un gran èxit.

Salutacions,

La Petita Llibreria