Entrevista Joan Carreras Premi Sant Jordi 2014

Despertem a vigílies de Sant Jordi amb la flaire de les roses recent tallades, amb el trasteig dels llibreters que munten paradetes amb el bo i millor de les lletres i amb el neguit de molts escriptors i lectors en un dia en que es donen cita i es podran posar cara els uns als altres.

La seva darrera carta de presentació és la novel·la titulada L’àguila negra, una historia profunda i reflexiva en la que ens farem molt amics i còmplices del protagonista i viurem els anys seixanta i setanta d’una manera molt intensa.

En Marià està a no res de celebrar el seu setantè aniversari decideix fer un viatge al passat i recordar tot allò viscut per tal de fer les paus amb el seu passat i encarar de manera més encertada el seu futur. 

Moltes coses que només en Joan Carreras sap posar en negre sobre blanc i transmetre d’una manera directa i clara sentiments, telons de fons que esdevenen personatges principals i una empatia que et fa enganxar-te a la novel·la d’una manera compulsiva.

copy: Pol Carreras

De la mà de Proa podem gaudir d’una gran obra i d’un gran autor, ja amic de la casa. Realment si voleu encertar amb una novel·la fresca, àgil, entretinguda però que alhora s’implica i fa un repàs als fets socials del nostre territori heu de regalar aquesta joia de la literatura.

Un premi molt merescut! 

Li donem la paraula per tal que ell mateix es presenti:

Què se sent amb el Premi Sant Jordi? La satisfacció natural d’un reconeixement com aquest. No m’havia presentat a cap premi en els 25 anys que ara fa que publico llibres. I el primer cop que ho faig, presento una obra al premi més important de novel·la i el jurat la tria… Com hauria d’estar? Content, molt satisfet i també agraït.  

Hem llegit la seva bibliografia i ja vàrem ressenyar l’exitós Café Barcelona. De les seves obres en té alguna que sigui la seva protegida o aquella de la que n’està més orgullós? L’últim llibre sempre és el llibre que et fa sentir més còmode, potser perquè és el que expliques i t’hi impliques d’una manera que te’l fa molt present. En tot cas, la meva opinió sobre els meus llibres és molt poc important. El que compta és què en diuen els lectors. I per ara veig que L’ÀGUILA NEGRA agrada i agrada molt. Perfecte.   

Com pensa viure la jornada de Sant Jordi? Li agrada el contacte amb els lectors? Sí, és un dia especial. I tant que m’agrada. Ja hi he anat unes quantes vegades. Potser aquest any serà una mica diferent, pel premi, però m’ho prenc igual que sempre. M’assec, si algú s’acosta i demana que firmi el llibre ho faig i si no ve gaire gent em quedo igualment assegut, somric i miro la gent que passa. És un dia diferent per als autors i també per a milers i milers de persones.  

Si aquest Sant Jordi li concedissin el desig de fer un viatge en el temps i l’espai a quin autor li demanaria que li signés la seva obra? Quina obra seria? Em sap greu, fa 25 anys que supero totes les entrevistes sense dir noms d’autors que m’agraden. És que dius un nom i la cosa s’embolica i, en fi, ho sento.

Creu que aquesta novel·la té un poder sacsejador de consciències? Ve a ser la cançó protesta de la Maria del Mar Bonet feta prosa? Espero que els meus llibres, tots, tinguin algun efecte en els lectors. Vull dir que espero emocionar-los, que quan acabin es quedin amb el llibre al cap una estona més, potser uns dies… No en diria “sacsejar” però sí que és veritat que escric perquè em llegeixin però escric per transmetre emocions. Que no vol dir ser carrincló. Hi ha moltes menes d’emocions, oi?

La novel·la és la reflexió sobre tota una vida. La memòria ve a ser passat que vol seguir essent present. Vostè viu de passat, de present, de futur o de la conjunció de tots tres temps? Jo visc molt al dia. Ara estic pensant en els propers llibres i això em projecta cap al futur però és un futur que he de construir jo, o sigui que això m’obliga a centrar-me en el present d’una manera molt intensa.

Tot i que ambdós fets són deplorables, creu que va ser pitjor el franquisme amb un mal líder o l’absència de líders polítics actual? No em sembla que siguin situacions comprables. Franco era un dictador, un fill de puta, i costa d’entendre que hi hagi partits que es neguin a condemnar-ho. Una altra cosa és que estiguem disposats a entendre el franquisme, no Franco sinó la gent, és a dir, els nostres avis. Els hem d’entendre. Als d’un costat i als d’un altre. Sobre els dirigents actuals, prefereixo no dir-ne res. Ara mateix estaria massa condicionat per la sensació inevitable que tots plegats posen els interessos dels seus partits molt per damunt dels interessos del país, i aquesta impressió podria ser equivocada, un judici que hauré de suspendre fins que vegi què passa de debò, a l’hora de la veritat. Potser el que passa és que els dirigents polítics catalans no acaben d’assumir que aquest moment, “l’hora de la veritat”, no es pot esquivar sempre sense fer el ridícul. 

Recorda amb la innocència i els ulls purs amb que veia el món quan era petit? Quan creu que ens comencem a desenganyar del món que ens envolta? Si sóc sincer, no sé què recordo i què m’he inventat, no sé què he recreat i què és fabulació. No sóc gaire bon documentalista ni serviria de memorialista. Deformo les coses, les converteixo en materials de les històriques que invento i això fa de mi un mal jutge del passat.  

Creu que el sentiment de confiança vers un líder s’ha perdut per complert? Hi ha cura pel mal dels nostres dies de desencant? Abans ja n’hem parlat. No sabria afegir-hi gaire cosa més.

En aquesta novel·la veiem com Barcelona ha suportat masses ombres i ja està desitjosa, com tots els catalans, de sortir a la llum i mostrar de què està feta. Creu que és el moment ideal per assolir l’esperada independència? A la novel·la, el protagonista no està a favor de la independència. I va a la manifestació, però hi va per unes raons que el lector ja descobrirà. No són motivacions polítiques. Que jo pensi que necessitem un Estat, per deixar de fer el ploramiques i per assumir responsabilitats com a societat. No té res a veure amb el pensament dels protagonistes de L’ÀGUILA NEGRA. Vull dir que les meves opcions d’ara mateix són ben poc importants. L’únic important és si el dentista Marià Solvell encara pensa que la gent que viu amb ell formen part d’una cosa anomenada país i francament no n’estic segur. Que ho decideix el lector, quan se’l trobi en pilotes al poble naturista on s’ha anat a refugiar o a buscar no sé què...   

Creu que algun polític hauria de llegir la seva novel·la per poder palpar el malestar al que ha estat sotmès el poble català? No ho sé, deu haver-hi polítics que llegeixen i n’hi ha que no ho fan. Però el llibre parla poc del “malestar”, més aviat és un cant a la vida, una reivindicació oculta de l’entusiasme de viure.

Ha sabut plasmar la gent de carrer en una sola persona però s’ha inspirat en algú en concret? No, em sembla que no.  

Si parléssim de futur i d’uns possibles capítols extres al llibre explicant els propers anys d’en Marià, que li agradaria escriure? O ja està bé aquesta cloenda? Ja està bé com acaba. Ara el llibre és dels lectors. Els que llegeixin L’ÀGUILA NEGRA són els únics que la poden continuar, al seu pensament, de la manera que prefereixin... 

Per finalitzar, ens agradaria formular-li la pregunta de la casa: Quina és aquella pregunta que mai li han fet? Ens la pot contestar?

Segur que hi ha moltes preguntes que no m’han fet. Com a tothom. Segur que moltes d’aquestes preguntes no me les farà mai ningú. Per sort. I n’hi ha que no les contestaria. De cap manera. Ara bé, si es tracta d’un joc, juguem: t’agraden les cols de Brussel·les?  Vaig deixar de menjar-ne perquè no m’agradaven gens però fa tants anys que no en menjo que potser un dia les hauria de tornar a tastar. Què us sembla, ho faig?

Moltíssimes gràcies pel seu temps i les seves paraules. Per nosaltres és tot un goig poder apropar al públic lector a un escriptor que ens ha sorprès tant!

La Petita Llibreria