Entrevista Manuel Baixauli

Des de La Petita Llibreria ens plau apropar als nostres seguidors un dels autors amb més sensibilitat a la seva ploma, us parlem d’en Manuel Baixauli, pintor i escriptor multipremiat que ja ens va captivar amb el seu recull de contes “Espiral” i amb les seves novel·les destacant “L’home manuscrit”.

En la novel·la que de la mà de Proa ara ens presenta, La cinquena planta, ens ha encisat i ens ha captivat per sempre. En la novel·la podem conèixer una de les seves èpoques vitals, potser, la que més l’ha marcat i que vol compartir amb nosaltres. 

Hem descobert part de la vida de Manuel Baixauli de la seva pròpia mà, ara ens agradaria saber de la mateixa manera un bocí de passat, present i futur. Així que, entrem a dialogar.

Com era el Manuel Baixauli de petit? Era un trapella o ja dedicava el temps a inventar histories?

Era molt tímid. Parlava poc i en veu a penes audible. Quan veig fotos seues, em sobta que un cos tan petit tinga una mirada tan seriosa i profunda.

Quan va despertar en vostè l’interès per la paraula escrita? Quan va sentir que el món literari l’estava esperant?

Em vaig fer escriptor sense adonar-me’n, cap als trenta anys. Jo era un pintor a qui agradava llegir i que, de tant en tant, escrivia. Hi havia, però, inquietuds que només podia expressar amb l’escriptura, i no amb el pinzell. Ara sóc un escriptor que, de tant en tant, pinta.

Què creu que tenen en comú la pintura i l’escriptura per seduir-lo?

Ambdues em permeten viure més intensament les experiències que em proporciona la vida i, alhora, viure algunes experiències que la vida em nega. La imaginació amplia el món. 

En aquesta darrera novel·la és molt fina la línia que separa l’autor del protagonista. Li ha resultat fàcil escriure sobre B o ha estat més difícil del que pensava?

M’ha resultat difícil, però necessari. L’art té aquest component terapèutic. No cura, però alleuja. El fet de mirar als ulls a certes coses terribles en resta virulència.

Creu que qui llegeix aquest llibre ho fa per l’interès narratiu de la història o per la tafaneria un tant morbosa que envolta les histories d’adversitat dels altres?

És literatura, i punt. No és una crònica ni, de cap manera, un manual d’autoajuda. Qui busque una cosa diferent de la literatura s’hi sentirà decebut.

Vostè narra d’una manera majestuosa i amb suma delicadesa i sensibilitat el temps d’hospitalització, l’esforç de la recuperació alhora que els obstacles que va anar sortejant. Com ho recorda ara? S’ha dissipat una mica l’emotivitat del moment?

La vida quotidiana és distracció i oblit. Tot es refreda i minva amb la successió dels dies i les interferències. Tanmateix, si m’ature i faig memòria, em retorna l’emoció.

Com a lectora m’he sentit molt vinculada amb vostè i crec que al compartir aquest bocí de la seva vida amb els seus lectors el fa esdevenir un valent alhora que mostra l’apreci i el respecte que ens té. Creu que pot influir en la nostra manera de veure’l o percebre’l?

Mentre escric, no em plantege la impressió de mi mateix que faré en els altres. No pots escriure amb el fre de mà posat. La ficció, el fet que els personatges de la història tinguen noms ficticis, permet al narrador despullar-se i ser radicalment sincer. Si un, en el fons, fingeix, el bon lector ho nota i el relat fa aigua. La versemblança d’una història no depèn del realisme d’allò que es conta, sinó de la veritat que hi ha subjacent. Quan Kafka converteix un home en escarabat, tu t’ho creus de seguida. 

 Hi ha infinites cinquenes plantes a la quotidianitat de l’ésser humà. Com aconsella afrontar els grans reptes?

Jo no faig autoajuda. Més que donar respostes, plantege preguntes. En tot cas, crec que és millor afrontar totes les situacions que no evadir-se’n.

Hi ha una frase que m’ha deixat glaçada: “Temps: assassí en sèrie”.  Ha pensat en la mort o l’ha sentida de prop?

Sempre he pensat en la mort, des d’infant. I sí, l’he tinguda molt a prop. No em fa por.

És cert que t’adones de qui realment t’estima en els mals moments?

I tant! Veus nítida la seua ànima, com en una radiografia.

El seu acorament per triar les portades que vesteixen els seus escrits és immillorable. Aquesta és sòbria, elegant, seria i un xic trista. No creu que ha estat una mica dur auto batejant-se com “pedra”?

No m’importa ser dur amb mi mateix si la metàfora funciona i facilita la comprensió.

Podem concloure que, al final, la felicitat és a les petites coses. Per B, va arribar a ser-ho un terrat amb dues hamaques, dos afectes i dues cerveses. Què valora avui com a felicitat?

Mira, ens passem la vida fent grans projectes, la falta de consecució dels quals ens fan sentir-nos desgraciats. La meua experiència m‘ha ensenyat que la felicitat no és complir aquests projectes, sinó saber gaudir de coses molt més bàsiques i properes. Després de sis setmanes sense poder comunicar-me, ni beure, ni menjar, ni caminar, vaig comprendre que la felicitat és poder comunicar-se, beure, menjar i caminar. La resta és molt secundari.

Per concloure, ens agradaria formular-li la pregunta de la casa: Quina és aquella pregunta que mai li han fet i que li agradaria contestar? Ens la por contestar?

Què hi pot trobar, un lector, a la cinquena planta?

Tot. Depèn, però, del lector. Cada lector hi trobarà coses diferents. Algun potser es trobarà a si mateix.

Moltíssimes gràcies per la seva atenció, crec que el món sencer necessita llibres com el seu per fer-se més humà i més real.

Gràcies de nou,

La Petita Llibreria