dijous, 13 de febrer de 2014

La cinquena planta



Fa poc hem rebut la novel·la La cinquena planta i us hem de confessar que ens hem trobat amb molts sentiments contradictòria amb aquesta historia.

En Manuel Baixauli, autor d’aquesta novel·la ens narra com un cop enllestida la seva darrera novel·la anomenada “L’home manuscrit” va començar a sentir petits símptomes que el varen dur a una malaltia que el va deixar completament paralitzat. 

Ell mateix bateja a B, el protagonista i autor, com a “pedra” i és una imatge tan colpidora que arriba a mostrar-nos el pes del seu cos, la quietud a la que es va trobar sotmès i a la duresa que va tenir que recórrer per tal de sobreposar-se al gegantí obstacle que va trobar al seu camí vital.

Tot i això, B mai va perdre la capacitat de pensar, raonar i sentir. De fet, les seves reflexions sobre el temps, la felicitat i allò que tot ésser humà es preguntaria en aquests casos queda dibuixat amb una sensibilitat i suavitat que embolcalla al lector.

Crec que és una mica agosarat el concepte del llibre, però un cop llegit veus que ho tracta amb tanta rigorositat, respecte, veritat i emotivitat que ens regala una lectura que defugint de la duresa aparent esdevé un cant a la vida i una bufetada de realitat. 

Quantes vegades ens amoïnem per coses supèrflues? Valorem realment allò indispensable com la salut? De quina manera estem vivint? Com assimilem el nostre patiment? I el dels altres?

En B, un cop fora del sanatori s’enfronta a la vida i a la rehabilitació que enfronta amb ganes, força i coratge. 

Alhora que ens narra la seva recuperació, ens fa un gran anàlisi sociològic sobre tots aquells que el varen acompanyar en tan costerut camí i li varen regalar el seu suport i el seu temps.

Això si, valoreu-lo com a exemple de vida de no rendició i de superació malgrat les adversitats. Creieu que va arribar a conquerir la cinquena planta que tan i tan el va obsessionar? Només pel seu valor i el seu caràcter podeu començar a fer apostes, però el més recomanable és que llegiu tan insòlit relat que ens convida a una reflexió constant.

Amb la gentilesa de Proa, demà podreu llegir l’entrevista que vàrem mantenir amb en Manuel Baixauli, un home que rere les seves lletres amaga una grandíssima persona amb una infinitat de valors positius.

Em va semblar que seria un llibre que em faria plorar o que preferiria saltar-me alguna plana però no ha estat el cas, és subtil, dolç... retrata el seu infern a través del sedàs del temps. Potser si l’hagués gestat en els pitjors dies hagués creat un altre llibre però ell ens fa veure el coratge de la vida i la seva manera d’afrontar-la.

Una novel·la renovadora que no us deixarà impassibles a no ser que tingueu el cor de pedra i l’ànima glaçada.

D’avui en endavant, per nosaltres, la literatura té un nom propi més que s’ha d’escriure ben gran i amb lletres daurades: Manuel Baixauli. No el deixeu escapar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada