Hoy quiero presentaros un pequeño
gran ejemplar que nos presenta Editorial
Impedimenta.
Escrito por Lori Mortensen e ilustrado por Chloe
Bristol nos encontramos con ¡Qué
absurdo! La curiosa historia de Edward Gorey, una biografía ilustrada,
gótica y divertida de uno de los ilustradores más espeluznantemente creativos
de la historia de la literatura.
Un ejemplar con tapa dura y relieve
en su ilustración y título, en ella con un fondo blanco envejecido se nos
presenta a nuestro larguirucho protagonista y como mago de la ilustración
algunos de sus animales literarios salidos de su sobrero.
El formato interior me ha gustado
mucho dado que combina las ilustraciones a página completa con ilustraciones
más pequeñas acompañando al texto o quizás es el texto quien acompaña a las
ilustraciones, algo que el lector deberá descubrir y que me parece una
genialidad al presentarnos la historia de un hombre que aprendió a dibujar con
un año y medio y a leer él solito a los tres años.
Un libro que no tiene un rango de público
especifico de edad, apto para todos y una vida por contar en la que un momento
u otro puede coincidir y empatizar con el lector.
Conoceremos a Edward Gorey desde su
infancia, como se saltaba los cursos dada su brillantez, como u entrada en la
universidad de Harvard se vio retrasada por la llamada a filas.
Tras un lugar repleto de reglas y
normas, llego a la universidad vestido como él quería, un personaje en sí
mismo, abrigo de pieles, anillos para dar y vender y zapatillas de deporte, él
no era un personaje, él era simplemente como quería ser.
Allí conoció a otros como él,
poetas, escritores, artistas y así toco todos los aspectos del arte de las
letras y el dibujo.
Años después trabajo de ilustrador
hasta que por fin descubrió que quería hacer, sus historias, sus propias
historias con sus ilustraciones, todas firmadas por acrónimos y no del gusto de
todos, pero lo que el escribía era básicamente su esencia.
La prosa de esta historia es muy
fina, nos cuenta una breve historia de una vida completa, sintetiza y crea una
conexión con el lector para saber más de nuestro protagonista.
Las ilustraciones parecen sacadas de
la mente del protagonista, colores oscuros, realistas, marcando aspectos
físicos de los personajes e intentando plasmar más de lo que parece llegando a
su propia alma.
Què
passa quan el món de la literatura ens regala una obra que és un clar homenatge
cap a un altre art? I si us dic que avui tenim entre mans un clar homenatge al
món de la música gràcies a la ploma àgil i rítmica d’en Vicenç Llorca?
(C) Xulio Ricardo Trigo
Es
nota de seguida quan un autor parla i narra amb el cor a la mà donant el millor
de si mateix. L’autor, com a gran melòman, ens regala una història d’amor
altament reflexiva que es mou al compàs de la simfonia numero 1 en si bemoll
major del grandíssim Schumann i que alhora repassa en línies generals la
historia d’amor que aquest va viure amb la pianista Clara Wieck.
En
aquesta obra ens farem amics del seu protagonista, un home reconegut en el món
de la música que decideix arran d’una sèrie d’esdeveniments a la seva vida
personal anar cap a Organyà per crear la seva simfonia que culminarà la seva
obra i la seva pròpia existència.
Esdeveniments
sinistres i la seva desaparició ens mantindran amb l’atenció en alerta durant
bona part de l’aventura.
La
prosa de l’autor ens demostra com tot i ser novel·la cerca les paraules com si
fossin poesia i que és un mestre a l’hora de narrar emocions i l’evolució
psicològica dels protagonistes. És una obra reflexiva, intimista i alhora molt
intrigant. No queda mai la trama en pla de monotonia o en punt mort.
Quan
creus que l’obra ja és complerta i més que correcte et sorprèn amb una nova
volta de cargol fins a un desenllaç impressionant que et deixa sense poder dir
res.
Si
voleu gaudir de la grandesa de Simfonia de tardorus prometem que la gaudireu i anireu desgranant un munt de
reflexions aplicables al món actual i als sentiments més humans i universals.
De
la mà de Columna podeu ampliar la
bibliografia d’aquest autor de la que destaquen títols com “Aquell antic
missatge de l’amor” i gaudir d’una obra que té els ingredients justos i
necessaris per esdevenir un llibre altament recomanable.
Ideal
per a melòmans i amants de les bones lletres.
Ens plau retrobar-nos
amb vostè i les seves lletres. Creu que aquesta obra el descriu millor com a
escriptor que les anteriors? No ho sé, però en tot cas és veritat que hi he
deixat una bona part de mi mateix. De manera intuïtiva he anat confegint al
llarg de deus anys una trilogia novel·lística al voltant de l’amor com a eix de
la vida humana, així com de les relacions entre vida i art i l’evolució dels
nostres sentiments al segle XXI. L’aventura començava amb Tot el soroll del
món (2011) i continuava amb
Aquell antic missatge de l’amor (2015)
per culminar en aquesta Simfonia de tardor (2021). En certa mesura, hi he
intentat expressar tres aspectes que m’apassionen: preguntar-me sobre la
capacitat d’amor de l’ésser humà, l’opció de viure en un estat estètic on l’art
i la literatura juguen un paper clau i l’amor a la natura, com un altre alter
ego amb què dialoguem al llarg de la vida.
Les emocions i els
sentiments són el fil conductor de les seves obres. Per establir un
paral·lelisme entre el gran mestre Schumann i en Marc, creu que els humans
sentim de la mateixa manera que fa uns segles o els sentiments també evolucionen?
En efecte, en les meves obres les emocions i els sentiments són, en certa
mesura, arguments per ells mateixos. L’acció interna és tan important com
l’acció externa. Entre Schumann i en Marc no hi ha una diferència de fons: senten
de la mateixa manera. Ara bé, el context és diferent i, amb ell, els matisos.
D’altra banda, crec que la humanitat evoluciona i, amb ella, la nostra
capacitat de relació amb els altres i amb allò altre. Enriquim els nostres
codis ètics i estètics. Precisament aquesta capacitat de creixença és el que fa
que l’art i la literatura tinguin sempre noves possibilitats expressives sobre
temes que són essencials a la condició humana.
Com
va ser el procés de documentació sobre la vida i obra de Schumann? Vital. M’agrada un mínim d’erudició i un màxim de gaudi
dels personatges i les obres perquè per a mi la cultura és un gaudi vital en
ell mateix. Quan era estudiant de batxillerat, m’agradava aprendre la vida dels
compositors. Recordo una anada al Conservatori de Barcelona on ens van oferir
una conferència-audició que em va agradar molt. Aquest és el format que trio
quan els protagonistes de la novel·la es troben de joves per primer cop. També
vaig començar a fer la meva biblioteca personal, escoltar música i
col·leccionar enciclopèdies. Entre elles, Musicalia, de Salvat, les cintes magnetofòniques
de la qual encara conservo. Així vaig anar descobrint compositors com Schumann.
Amb els primers concerts i òperes, em vaig introduir al gaudi de la música en
directe que ja mai no he abandonat. Schumann representa sobretot la finor
romàntica del lieder. En el pas a la simfonia, va ser important el paper de la
seva dona, la Clara Wieck. Hi ha un film que ho escenifica: Simfonia de
primavera de Peter Schamoni. La vaig analitzar amb uns alumnes de
literatura universal per exemplificar el romanticisme des de la musica. I em va
atrapar la interpretació de la història d’amor i art entre Robert Schumann i
Clara Wieck, que cobra vida a través de l’actriu Nastassja Kinski. Quan
vaigidear la història d’amor del meu
músic amb una violinista se’m va imposar, com un mirall, aquella relació tan
intensa que va ser clau per a la creació d’una simfonia. Intento que més que
explicar molt sobre història musical, el lector gaudeixi de l’emoció que
representa la música en les nostres vides.
Quina
de les dues facetes li va agradar més descobrir i relatar? En realitat, les dues, ja que vida i
obra s’entrecreuen d’una manera total. L’ideal romàntic porta a això: a la
creença que la vida ha de ser artística i l’art ha d’expressar els sentiments
més pregons. En la novel·la, poso en joc aquesta reflexió: les relacions entre
vida i art a través de dos músics que viuen la seva vocació de manera absoluta,
però que han d’intentar també ubicar-se en el món i ser feliços. En qualsevol
cas, he de confessar que la figura de Clara Wieck em fascina. És una vertadera
pionera en l’aportació de la dona al món de la música.
Quines
creu que són les principals semblances i diferencies entre l’amor de joventut i
l’amor madur? Bona
pregunta! L’amor de joventut té la força del que comença i la passió del que,
en certa mesura, es pensa immortal. L’amor madur atresora els valors de la
joventut però hi afegeix la saviesa de l’experiència, de manera que es consagra
a una visió total de l’ésser. Busca la plenitud.
Li
costa narrar sentiments humans? No,
és el que més m’agrada! Soc sentimental i crec que no hem de tenir por a
confessar-ho perquè els sentiments són vertaders vehicles de coneixement de
nosaltres mateixos i dels altres. I, juntament amb els sentiments, m’agrada
expressar la sensualitat que ens porta a viure un estat estètic. En tant que
ens hi sentim realitzats com a persones, podem parlar d’una veritat pròpia. És
la conjunció entre allò que és bell, bo i veritable de què parlava Plató. Els
protagonistes de la novel·la ho comparteixen mentre es van passant al llarg del
temps dues obres del filòsof grec. Perquè la música els ha unit en la cerca de
la bellesa, s’hi han sentit més bons i han trobat una certesa vital.
Quines
característiques seves creu que queden reflectides en el caràcter del Marc? Un personatge és sempre una creació
coral. En certa mesura, en Marc és moltes vides que he observat i que es fonen
en la teva experiència vital. Compartim la idea que sense la bellesa, sense
sentir-nos creatius, la vida perd sentit. Per a ell, arribar a fer una simfonia
és la culminació d’aquest ideal. Jo visc la creació d’una obra literària de la
mateixa manera. Em reclouria, si calgués, a fer la meva darrera novel·la. I
voldria fer-ho al costat de la natura, trobant-me fit a fit des de la meva
soledat amb la mare terra. I oferir-li la meva paraula. En certa mesura, aquest
és el pla vital del Marc. Però, és clar, apareix l’Emma i l’amor ho trastoca
tot. Comparteixo amb en Marc aquesta vivència íntima de l’amor sota Ia certesa
que l’amor ho és tot. La vida és un anar cap a l’amor i un venir d’ell en un
moviment constant, cíclic.
Si
no hagués pogut ser escriptor, li haguera agradat ser músic? Sí, i tant! Visc amb molta intensitat
la frase musical. L’admiro. És un aixecar l’ànima cap al cel. Indubtablement,
hauria estat la meva segona vocació creativa.
Quina
obra, a part de la simfonia numero 1 en si bemoll
major de Schumann, creu que pot descriure les emocions del Marc? La
novel·la proposa, si més no, tres concerts. Hi ha la simfonia Primavera que
actua com a música de fons i estructura els capítols de la novel·la. Hi ha la Simfonia
de tardor que crea en Marc i que, tot i que no la sentim com sona, he
intentat que el lector imagini la seva música a partir de les sensacions, els
colors, els sentiments... Finalment hi ha una banda sonora amb peces musicals
que poden fins i tot escoltar-se mentre es llegeix. He procurat fer-ne una tria
eclèctica, perquè crec que és com vivim actualment la música i les arts. Per
això, el lector trobarà des d’obres clàssiques de Bach o Dvorák, a una cançó
mítica com “Memory”, passant per la música popular, des de la sardana de “Girona
m’enamora” a la finor de la interpretació dels “Cants dels ocells” per part de
Pau Casals. Ara bé, l’altre simfonia que juga un paper important en la trama és
la Número 3 de Beethoven, coneguda com “Heroica”.
Creu
que l’art en totes les seves formes és el mitja d’expressió més potent que
existeix tant a nivell coneixements com sentiments? Indubtablement. Som perquè ens
expressem artísticament. La capacitat creativa de l’ésser humà forma part de la
seva capacitat d’evolució. La poesia, la música.., són camins a través dels
quals transitem cap a una concepció més alta del cosmos i nosaltres mateixos.
En la novel·la parlo d’això. De com es relacionen la vida i l’art. En qualsevol
cas, hi valoro la creació d’una simfonia
com una creació màxima que dona sentit al temps i a l’espai.
Creu
que l’amor és la força que fa que el món giri i que alhora dóna sentit a les vides?
Sí. Per això la
literatura l’ha pres com un dels seus temes centrals al llarg de la història.
Penso, per exemple, en la “fina amors” desenvolupada pels trobadors, o els
codis amorosos de la poesia humanista. I, és clar, el Romanticisme posa l’amor
en l’epicentre de l’art i la vida. Penso també en clau contemporània en el
tractament amorós de la modernitat cinematogràfica, que posa en escena
múltiples aspectes que hem viscut després. En certa mesura, a Simfonia de
tardor plantejo aquesta trobada de com estimem amb l’ideal amorós.
Té
alguna novel·la que ja li comenci a donar voltes al cap? Sí! Estic temptejant nous projectes.
N’hi ha un que el tinc més avançat i podria ser la pròxima novel·la. Però
encara és d’hora per afirmar-ho. No tinc pressa. M’agrada l’escriptura lenta
com a mètode de treball. I ja acceleraré si convé.
Creu
que el temps que estem vivint d’aïllament social afavoreix als sentiments més
purs com l’amor o el coarta i condiciona? Indubtablement hi ha una mirada cap al més pròxim. Si aquest
“pròxim” ja era estimat, pren una dimensió molt potent, perquè li dediquem més
hores, el podem cuidar més i millor. Ara bé, les persones que ja tenien aquesta
realitat amorosa més immediata com a font de conflicte, segurament s’han sentit
pitjor. En qualsevol cas, la restricció de llibertat és un problema seriós.
D’aquí que reivindiquem l’amor i la llibertat com a valors essencials de
l’existència humana.
Creu
que l’augment del consum de literatura en aquesta època es mantindrà en el
temps? Creu que la situació global ha creat a més lectors? No ho sé, però tant de bo! Els
llibreters t’expliquen que, malgrat la situació, els lectors han reaccionat
anant a buscar llibres. És lògic, en temps difícils i de reclusió, la
literatura acompanya i amplia els horitzons: convida al viatge a través del
nostre interior. No sé si la situació actual ha creat més lectors, o bé els ha
recuperat, però en tot cas ha marcat un camí que no s’hauria de perdre: posar
la lectura en el centre de les nostres vides.
De
nou i per acabar ens agradaria que ens respongués a la pregunta de la casa.
Quina és la pregunta que mai li han fet i creu essencial respondre-la?
Ens la pot respondre?
La
formularé amb la pregunta que li fa en Marc a l’Emma en un moment donat: “Llavors,
creus que la música és inferior al que sentim?” La respostade l’Emma? Bé, caldrà
descobrir-la dins la novel·la!
Desitgem que aquesta obra li reporti tot l’èxit que mereix.
Què
passa quan el món de la literatura ens regala una obra que és un clar homenatge
cap a un altre art? I si us dic que avui tenim entre mans un clar homenatge al
món de la música gràcies a la ploma àgil i rítmica d’en Vicenç Llorca?
Es
nota de seguida quan un autor parla i narra amb el cor a la mà donant el millor
de si mateix. L’autor, com a gran melòman, ens regala una història d’amor
altament reflexiva que es mou al compàs de la simfonia numero 1 en si bemoll
major del grandíssim Schumann i que alhora repassa en línies generals la
historia d’amor que aquest va viure amb la pianista Clara Wieck.
Tranquils
si penseu que els vostres coneixements musicals no són massa elevats doncs
l’autor ens condueix pel món de la cultura musical amb la mateixa delicadesa
amb la que narra els sentiments i les emocions dels protagonistes.
En
aquesta obra ens farem amics del seu protagonista, un home reconegut en el món
de la música que decideix arran d’una sèrie d’esdeveniments a la seva vida
personal anar cap a Organyà per crear la seva simfonia que culminarà la seva
obra i la seva pròpia existència.
Divorciat
de la seva dona es retrobarà amb el seu amor de joventut, un amor que no va
poder ser però que ara té a l’abast de la mà.
Ell
i l’Emma passaran una tardor màgica en que no hi haurà misteris ni secrets
entre ells i serà un temps en que l’amor negat es veurà reforçat en un esclat
de noves sensacions ocultes i privades per ambdós.
En
Marc es torna a enamorar perdudament. Sembla que les coses van be però fets
inesperats planegen sobre les seves vides de manera inexorable com una bomba a
punt de detonar.
Esdeveniments
sinistres i la seva desaparició ens mantindran amb l’atenció en alerta durant
bona part de l’aventura.
La
prosa de l’autor ens demostra com tot i ser novel·la cerca les paraules com si
fossin poesia i que és un mestre a l’hora de narrar emocions i l’evolució
psicològica dels protagonistes.
És
una obra reflexiva, intimista i alhora molt intrigant. No queda mai la trama en
pla de monotonia o en punt mort.
Quan
creus que l’obra ja és complerta i més que correcte et sorprèn amb una nova
volta de cargol fins a un desenllaç impressionant que et deixa sense poder dir
res.
Si
voleu gaudir de la grandesa de Simfonia
de tardor us prometem que la gaudireu i anireu desgranant un munt de
reflexions aplicables al món actual i als sentiments més humans i universals.
De
la mà de Columna podeu ampliar la
bibliografia d’aquest autor de la que destaquen títols com “Aquell antic missatge de l’amor” i gaudir d’una obra que té els ingredients justos i
necessaris per esdevenir un llibre altament recomanable.
Ideal
per a melòmans i amants de les bones lletres.
Tras una votación muy reñida en la web del autor Stephen King sobre
qué obra debería escribir, nos encontramos con Doctor Sueño, una obra
que rescata el personaje de Danny Torrance que los seguidores del autor
recordaran como el niño de ocho años que sobrevivió en el Hotel Overlock,
localización donde se centra su obra “El resplandor” publicada en 1977, un
título que rinde homenaje a una canción de John Lennon “Instant Karma!” y que
posteriormente fue adaptada a la gran pantalla por Stanley Kubrick.
Hagamos un poco de memoria sobre
“El resplandor”, una familia se traslada a un hotel en las montañas de
Colorado, donde el padre trabajará como cuidador, resulta ser que el hotel es
de todo menos un lugar pacífico, entre sus paredes moran espíritus que juegan
con los vivos y los muertos, pero estos no pueden poseer a Danny, un niño de
ocho años con un don especial conocido como el resplandor, tiene visiones y
premoniciones, ve el pasado y el futuro. Gracias a su fuerza interior logra
salir con vida del infierno al que los espíritus someten a sus padres y
visitantes.
Han pasado los años y Danny ronda
los cuarenta, trabaja en un asilo de ancianos donde usa su don para ayudar a
los residentes en sus horas más oscuras, de este hecho radica el título de
Doctor Sueño.
La vida de Dan se cruza con la de
una niña con un don mucho más poderoso que el suyo, Abra Stone, quien le
considera como su tío y el cual tendrá que protegerla de una tribu de seres
paranormales, apodados el Nudo verdadero que se alimentan de los niños con
resplandor, seres que parecen humanos, viajan por todo el país en autocaravanas
y el don de Abra brilla con luz propia, cegándolos con ansia y hambre, un faro
donde dirigirse.
La lucha entre el poder del bien
y la inocencia de los niños contra el mal y la muerte de inocentes está
servida.
Stephen King es un maestro,
enlaza perfectamente la historia de “El resplandor” con su continuación, nos
introduce en su mundo como si nunca hubiéramos salido de él, como si acabáramos
de cerrar un capítulo y empezáramos otro, bajo el título de asuntos
preliminares pone al lector en situación, le muestra como Danny crece y
comprende mejor el mundo que le rodea y como a la vez se siente más perdido que
nunca hasta encontrarse en Frazier, una ciudad de New Hampshire, donde llega
aconsejado por Tony, una voz muy familiar que le había acompañado toda su vida
y que por primera vez desde hacía mucho oía claramente. Aquel lugar le estaba
llamando.
Los personajes que nos
encontramos en Doctor Sueño están tan definidos y perfilados que parecen salir
de las páginas del libro, unos inspiran miedo y a otros ternura. Una obra
maestra donde el terror más sobrenatural se contrapone a la piedad más humana.
Debolsillo nos regala el
último sueño del doctor del genero por excelencia, una obra maestra que
añadir a toda biblioteca, una obra que no ayuda al lector a conciliar el sueño
pero que le regala un mundo donde todas las posibilidades son factibles.
Stephen King es como un buen
vino, mejora con el tiempo. Si os cautivo con: It, 22/11/63, Colorado Kid, La cúpula, Joyland, no dejéis
escapar la oportunidad de volver de
su mano a la vida de Danny.
