Joyland

Amb Stephen King un no s’acostuma a equivocar. Joyland és la última publicació que ens arriba de la ma de Random, un segell d’alta qualitat i de preu modest. Ara Stephen King torna a estar en boca de molts gràcies a l’adaptació a la petita pantalla de la seva novel·la “La cúpula”, adaptació que s’afegeix a la de “ColoradoKid”, i amb les vacances i el temps lliure no hi ha res millor que agafar una historia que transporta al lector a una fira, amb la seva sínia, els autos de xoc, la casa encantada i un munt d’atraccions més. Una novel·la que ens mostra la vida de la gent de la fira i d’aquells que cada estiu s’afegeixen a treballar amb ells. 

Aquest és el cas del nostre protagonista en Devin “Jonesy” i els seus nous amics, en Tom i la Erin, tots tres viuran a Haven’s Bay i es convertiran en amic de per vida. Fins aquí la trama no ens mostra la signatura de l’autor, però i si descobreixen que quatre anys enrere a la casa encantada un home va assassinar a un noia jove, la Linda Gray i des de llavors la gent diu que està encantada. 

La trama agafa intriga amb la idea d’un fantasma, d’un drama, d’una tragèdia, però el toc de gràcia el dona Madame Fortuna, una dona que veu el futur o només dona espectacle?, l’únic que us diré és que fa posar la pell de gallina.

En Devin, a més, coneixerà en Mike, un nen malalt i a la seva mare. En Mike representa la força de la vida, s’encara a la mort amb valentia i diu les coses pel seu nom, però en Mike és molt més que un simple nen, te un secret, sap coses, veu coses. 

Si hagués de triar el meu personatge preferit seria ell, en Mike, és un personatge que entendreix, que t’arrenca un somriure i més d’una llàgrima, però la seva presencia a la historia i a la novel·la li dona una profunditat que va més enllà d’una feina d’estiu o la intriga per descobrir coses sobre l’assassinat de la Linda Gray.

Reconec que la trama és una mica lenta pel meu gust i el descobriment de l’assassí una mica precipitat, el canvi de tempo a partir d’aquell moment és brusc i el dinamisme agafa embranzida, carretera avall quan queda molt poca novel·la, és com si el viatge per Joyland fos de pur plaer i relax, tranquil, reposat fins que l’autor ja en te prou i decideix que les vacances han acabat i una tempesta arrasa amb tot el que duia per davant i es precipita cap a un final tempestuós.

Descriptiva a més no poder, descobrirem un món diferent, una realitat que navega al costat de la de la gent, un món on el premi no és tan sols un peluix o un cotó de sucre, un món on regalar un somriure i on els passerells buiden les seves butxaques i els nens criden a ple pulmó.

Només hi ha una cosa, una petitesa que no m’acaba de fer el pes, durant la narració, hi ha molts salts temporals que transporten al lector al passat, cosa necessària per situar-lo en referencia a l’assassinat i a la vida dels protagonistes, però també fa salts al futur, ja que el protagonista ens explica la seva historia de quan era jove i va viure un estiu a Joyland i algun d’aquests trenquen la dinàmica narrativa.

Ara bé, si voleu una bona novel·la, humana, amb misteri, un fantasma i una fira plena d’atraccions, sereu molt ben rebuts a Joyland.