La sarbatana

Avui us tornem a recomanar un nou títol de Crims.cat, una col·lecció d’històries tenyides de negre que ve molt de gust encoratjar a llegir tant pels títols com pels autors diversos que les signen.

En aquest cas, la ploma que hi ha rere la nova obra és coneguda per tots, es tracta ni més ni menys que de l’aclamada i prolífera Isabel-Clara Simó, qui ahir ens va deixar.

Realment a la seva bibliografia personal hi ha títols de molts generes però aquest cop ha creat una novel·la on el contrast entre el paisatge bucòlic i els esdeveniments foscos que allà succeeixen estan en un debat constant.

És difícil que un autor amb tants títols a les seves espatlles sorprengui però les lletres de l’autora poden!

A l’obra La sarbatana coneixerem a l’Olga i a l’Ilya, una parella a la seixantena que decideixen retirar-se a un entorn preciós per gaudir del que els queda de vida amb un entorn que els ajudi a desconnectar i a fer un punt d’inflexió a les seves vides.

Poc esperen que el nou capítol vital que estan a punt d’encetar estigui ple de paranys i bromes del destí.

Ells tenen tota la intenció de viure el seu amor i la seva tranquil·litat a la casa de camp que s’han comprat però la casa del costat té nou propietari.

Qui hi viu? Qui és? I el més important... Com és?

L’Igor aparentment sembla un jove amigable, de gustos senzills i amb un caràcter un xic introvertit potser degut a que fa poc que és vidu.

Poc a poc i mentre es van coneixent surten a la llum infidelitats, confidències, recels, sospites, maltractaments, venjances... 

Tots tres entraran en una espiral en que cada pas pot donar lloc a un pas en fals i conèixer a l’adversari encara que sigui un mateix serà fonamental.

Tan idíl·lica és la parella de l’Olga i l’Ilya? Com els pot afectar l’Igor?

Una obra on la sinceritat és l’antídot i on els enganys es tornen cada cop més rebuscats i tortuosos entrant a un joc veritablement perillós.

Us ve de gust un passeig per aquest entorn preciós en aparença, amb secrets al vent i successos ben foscos amagats als armaris?

No us ho penseu més i descobriu la darrera obra d’aquesta magnifica autora a qui sempre portarem al cor.

Como ver nevar al sol

Hoy nos reencontramos con la pluma de Alexandra Roma, autora que personalmente me enamoró con “Un océano entre tú y yo” y la bilogía “Aura cambia las zapatillas por zapatos de tacón” y “Aura tira los tacones y echa avolar”.

Gracias a Babelio y a Plataforma Neo hoy os puedo presentar Como ver nevar al sol. Una historia de contrastes que se esconde tras un título metafórico de algo casi imposible pero, como bien se dice, no hay nada imposible.

Una novela juvenil, profunda, delicada y a su vez con momentos muy duros que nos mostrará la fuerza del amor, ya sea en forma de amistad, de lazos familiares o en un puro romanticismo capaz de hacer que el corazón salte de emoción o pueda romperse en mil pedazos.

Con su portada solo se nos presenta a su protagonista femenina, ella es Gabrielle y tal y como la vemos parece esconderse del mundo, mirada baja, pelo suelto y solo nos permite ver su perfil, es una joven tímida que vive en el Upper East Side de Nueva York con lo que comporta una vida bien aunque no en todos los aspectos.

Nuestro protagonista es Damien un joven del Bronx que ha tenido una infancia dura, con una familia muy complicada y que la autora le llevará a salir el pozo aunque pagará un alto precio. Un joven amigo de sus amigos, leal, valiente y capaz de luchar por aquello que realmente desea.

Dos vidas opuestas, dos mundos que colisionan y un futuro incierto que descubriremos en voz de nuestros protagonistas.

La autora nos presentara sus infancias, adolescencias y madurez, los capítulos se van alternando con una prosa al estilo carta en la que uno escribe al otro, así es como nos encontramos en dos líneas temporales, pasado y presente en busca del futuro.

Damien nos narrará desde el presente 2020 en Nueva York y Gabrielle desde el pasado en 2014 desde el Rancho Mirage en California. Sus dos voces nos mostraran dos realidades paralelas y distantes y a su vez conoceremos a sus amigos y familiares, unos personajes secundarios bien definidos que crean un núcleo perfecto.

La prosa es fluida y el hecho de ser estilo carta le da un plus de originalidad, al principio puede costar entrar en la dinámica pero una vez se entra en ella no se puede escapar, nos están escribiendo a nosotros con el corazón en la mano.

Las descripciones son cuidadas, la evolución de los personajes marcada, aunque creo que la que evoluciona más es Gabrielle, pasa de ser un patito asustado a un cisne blanco.

No sé si la autora lo ha hecho con intención o no, pero la dinámica actual de la narración, el hecho de tratarse de una pareja desigual socialmente y a su vez interracial me parece muy adecuada como lectura en las aulas.

Antes de terminar me gustaría comentar las ilustraciones que acompañan la prosa, todas en blanco y negro y a página completa, con un estilo nada infantil y que se adaptan a la perfección con lo que estamos leyendo.

 A partir de este momento os toca a vosotros, jóvenes lectores, escuchar sus historias y comprobar si serán vuestros nuevos mejores amigos o no. Yo apuesto a que si.

Jo hauria pogut salvar Lorca

Si sou fidels seguidors de les lletres del gran Víctor Amela esteu d’enhorabona doncs a més de tenir una novetat entre mans crec que estem davant de la seva millor obra.

De ben segur que us ha enamorat amb la seva prosa periodística a obres com “333 vitamines per l’ànima” o “Los inspiradores de Amela” i de ben segur que heu descobert el seu amor per les lletres a obres com “”Gairebé tots els meus secrets”, “Amor contra Roma”, “El càtar imperfecte” i “La filla del capità groc” però us asseguro que aquesta darrera obra manté el seu segell de qualitat però amb un extra de sensibilitat que ens ha encisat.

A l’obra Jo hauria pogut salvar Lorca el coneixerem més íntimament a ell i al seu avi que un dia li va dir aquesta frase “Jo hauria pogut salvar Lorca”.

En aquesta aventura ens remuntem a la vida de l’avi del autor narrada amb admiració, estimació i respectant al màxim el context històric en que s’emmarca.

En Manuel Bonilla era llaurador i pastor a l’Alpujarra i durant la guerra de Granada es va dedicar a “passar” a gent d’un bàndol a l’altre en un acte de generositat i molta valentia.

De família humil, sabia llegir gràcies als versos del Romancero Gitano que l’han acompanyat fins a la tomba i té moltes eines i molta voluntat per ajudar i servir.

Guanyadors si es pot dir així de la Guerra, ell i el seu amic Luis Rosales haurien pogut salvar al mestre de les lletres Federico Garcia Lorca. Per aquest fet sempre s’han sentit que havien perdut.

Van estar vivint amb ell uns dies tortuosos i foscos però a darrera hora l’escriptor va decidir que no abandonaria la seva terra posant la seva vida en mans del destí del conflicte.

Tremendament realista ens trasllada al temps de la Guerra al sud de la península i després fa un salt per tal de conèixer a la quinta del biberó de l’Ebre i posteriorment ens convida a veure com ell des d’infant ha admirat tímidament al seu avi.

És un tribut al seu avi, a molts valents, als que van patir la Guerra i tots els sotracs que vàrem acompanyar tan horrorós fet històric.

És emotiva, evocadora i ens mostra en un nivell molt elevat l’amistat entre homes d’honor i l’ànsia de millorar i créixer per ser millors persones.

Al tancar la darrera plana d’aquesta obra que ens ofereix labutxaca només se m’acut pensar en el que li passaria pel cap a l’avi del Victor Amela veient que l’escriptor Federico Garcia Lorca ha estat immortalitzat juntament amb ell gràcies a la ploma del seu nét.

També m’ha encantat veure com una frase l’ha marcat i l’ha portat a escriure sobre aquest fet.

L’autor és detallista, observador i molt amant de la historia. 

Ningú més que ell hauria pogut escriure una novel·la tan bonica sobre un període històric en que imperaven les ombres.

No us perdeu la oportunitat de descobrir a qui va poder salvar a Lorca!

Los príncipes azules también destiñen

Los príncipes azules también destiñen como bien dice la jefa guerrera Megan Maxwell, aunque también hay que reconocer que las princesas también pierden su purpurina.

Una novela familiar donde los enredos y engaños se mostraran como las cartas de una partida de póker, despacio pero terminando sin ningún ganador y muchos perdedores, aunque si sois fieles a vuestro corazón y creéis en las segundas oportunidades quizás esta novela os sorprenda muy gratamente.

Entraremos a formar parte de la familia de Kate y Sam, sus hijas, Serena la madre de Kate, Michael el hermano del alma de Sam y Terry la hermana de Kate.

Kate y Sam se enamoraron muy jóvenes, ella le falló y él la perdono por amor pero con ese perdón nació el engaño y la distancia. Ahora, un trágico suceso mostrará la realidad de la vida de Sam y con ello el final de un matrimonio que parecía perfecto.

Por otro lado todos esos años entre Michael y Terry se ha cocido a fuego lento una gran pasión, un cortocircuito constante en que ambos por miedo a perder su amistad y su familia han apartado de su vida.

No sabemos lo que tenemos hasta que lo perdemos y en este momento todos los adultos de la familia dejan de escuchar a su corazón y lo que fue o pudo ser parece un espejismo en el mar.

Afortunadamente contaremos con Serena y sus nietas, unas crías capaces de dar los empujoncitos necesarios a sus padres y tíos para que se reencuentren y volver, quizás, a ser una sola familia aunque con nuevos miembros.

También debemos tener presente el pasado de Sam y Michael y como el destino, la amistad y el buen corazón les reportaran aquello que para uno de ellos era solo un sueño inalcanzable.

Como todas las novelas que nos presenta Booket y que han surgido de la rauda pluma de Megan Maxwell, es una delicia, sus descripciones de Nueva York y Hawái son espectaculares, parece que el lector pueda pisar la arena blanca y dejar que la brisa marina le reconforte en las noches tristes, del mismo modo que hilvana con gran maestría las tramas entre los adultos y sus hijos mostrando que a veces los jóvenes son muy racionales y que prestan atención a pequeños detalles que pueden marcar grandes diferencias.

Entre sus páginas se esconde el latir de dos pares de corazones, uno ha estropeado su pasado y el otro no se ha atrevido a vivirlo.

Con sus certeras palabras el lector podrá leer entre líneas, descubrir la importancia de la familia y de las segundas oportunidades y sobretodo que hay que escuchar al corazón y no al orgullo.

Una caricia de sol en forma de novela, una familia que espera que os unáis a su mesa y más de un secreto que aportaran desdicha o felicidad.

Si sois valientes de corazón, está es vuestra novela.

Aquí os dejo sus primeras páginas.

¡Aloha a todos!

La reina de Gizeh

Heu tingut mai el regust amarg de l’enveja? Doncs jo he de confessar que si i avui us vull explicar el motiu.

Una molt bona amiga i gran escriptora a la que personalment admiro Maria Carme Roca em va fer arribar el seu darrer llibre infantil – juvenil La reina de Gizeh publicada per Viena Edicions a la seva col·lecció “El Jardí secret de VIENA”.

Fins aquí tot bé, però al acabar de llegir-lo m’he posat a la pell dels infants que el podran llegir i ells m’han fet enveja, quan jo era petita no tots els llibres que s’escrivien pels menuts o joves eren amb aquesta qualitat ni amb una temàtica tan engrescadora com Egipte, la seva mitologia i alhora escrit en temps present i amb una protagonista de la seva mateixa edat.

Ara ja sabeu el motiu de meu gran pecat, però alhora reconec que l’he gaudit com una criatura, la prosa es senzilla i planera però no cau en tòpics ni típics per a nens, les seves descripcions són acurades i realment sembla que trepitgem la sorra, respirem l’aire càlid i gaudim de les vistes de les piràmides a la llunyania.

La historia ens presenta la Yasmín, una nena d’uns nou anys que ajuda al seu germà gran al seu petit basar “La Reina de Gizeh”, un espai on els turistes s’hi aturen i remen i a l’hora de tancar pugen al pis de dalt on els espera l’àvia, la seva gata i moltes figures dels Deus Antics.

Tot seria normal si no fos pel robatori de la barca de Keops i la desaparició de la seva gata. Dos fets aïllats? Tenen alguna cosa en comú? En aquest punt la Yasmín i els seus amics intentaran treure l’entrellat dels dos misteris.

Aquesta obra té moltes coses especials, primer les il·lustracions de Laura Borràs Dalmau que s’ajusten perfectament amb la narració i que combina els colors ocres i càlids que representen l’ambient del desert.

També m’agrada molt com va introduint de manera més o menys directa el noms dels Deus, un fet que picarà la curiositat dels menuts obrint un nou ventall tant d’aprenentatge com per compartir el descobriment amb els adults de la casa. Una novel·la que no pretén ser didàctica però de la qual es pot treure molt de suc.

Estem davant d’una aventura actual, d’uns misteris ben construïts i d’una protagonista valenta amb qui es poden identificar.

Com sempre no puc fer més que felicitar l’autora i esperar la seva propera novel·la amb ànsia.