Va de mestres

Per Àngela Sánchez Vicente

Avui, com a dia mundial del docent, em fa molta il·lusió compartir amb vosaltres la primera ressenya i opinió literària que vaig fer durant la meva carrera de magisteri. 

Es tracta del llibre Va de mestres. Un epistolari sobre l’experiència docent, dels autors Jaume Cela i Juli Palou. Per mi és com la pedra fonamental de la meva formació i evolució com a docent.

Crec que hi ha pocs llibres de Magisteri que es surtin dels típics manuals o llibres més conceptuals però gràcies a Associació de Mestres Rosa Sensat podem gaudir d’aquesta joia.

Les properes línies, no les he retocat, doncs m’han emocionat amb la passió que el vaig escriure. Espero que els mestres del món em pugueu comprendre i trobar-vos reflexats en alguna paraula.

“Aquest llibre,  a partir de cartes que s’intercanvien els dos autors ens deixen veure les preocupacions i motivacions de l’educació en el moment en que va ser escrit.

Surten a la llum temes destacats com ara: el temps que es dedica a la reflexió, la burocràcia i importància dels càrrecs dins l’aula, el treball en equip, la col·laboració de les famílies, el tracte del dol, l’aprofitament de les sortides com a recurs educacional, la poca preparació de les reunions, el pas de la LODE a la LOGSE, la por davant els canvis de llei, la poca autonomia de les escoles, la mort de Maria Aurèlia Capmany…

Pot semblar molta cosa però al llibre surt de manera molt subtil a partir del dia a dia i es veu molt clar el paper de cada aspecte anterior i les seves connexions. 

En un primer lloc crec que el més positiu és que no es desprèn de quina escola parlen, es a dir, podem pensar que allò que diuen passa o no a totes les escoles, sense cap distinció.

Un segon punt a destacar són aquelles cartes on es parla dels efectes de la LODE i la por que els fa l’aplicació de la LOGSE; es veuen els punts claus de cada llei sense ser un tractat legislatiu. El llenguatge planer ajuda a la comprensió del que ens volen transmetre.

Sintetitza el que molts de nosaltres sentim “Mentre puguem disposar d’alguns pares i algunes mares que regalen part del seu temps i d’alguns monitors o estudiants de pràctiques, podrem tirar endavant aquesta experiència”, donen molta importància a la col·laboració per part de tots per tirar endavant un bon projecte educatiu.

Hi ha algun aspecte que es tracta amb tanta brevetat que queda coix si no tens gaire coixí de coneixement seria bo fer-ne una ampliació. Seria el cas de la mort de Maria Aurèlia Capmany i el tracte del dol. 

Aquest llibre és recomanable a tothom que comenci a endinsar-se al Magisteri i a la gent que li han agradat altres llibres d’aquests autors com ara: “Amb veu de Mestres” o “Calaix de Mestre”. Tracten temes que ens preocupen però des de la veu de l’experiència.

El seu llenguatge planer i els capítols curts fa que la lectura sigui molt amena i la pugui fer tothom.”

Feliç dia mestres, la vostra tasca és indispensable pel futur dels infants!

M'ocuparé de tu

Per Àngela Sánchez Vicente

De tant en tant un bon thriller no fa mal i en aquest cas la nostra opció és M’ocuparé de tu. Assassinats, maltractaments psicològics, inseguretats i por constant.

En aquesta novel·la iniciem la historia amb la Claudia, la nostra protagonista que viu amb el seu marit i el seu fill petit en una casa grandiosa i de molta categoria. Amb el devanir dels dies, el seu marit decideix contractar una nanny per descarregar de feina a la família, noticia que no serà gens ben rebuda per la Claudia.

La Claudia reconeix dins la història que ella és una bona mare, filla d’una mala mare i aquest fet fa que sigui sobre-protectora dels seus i els lligams que existeixen entre ells.

La Zoe, la nanny que sembla perfecta, despertarà en ella molts dubtes, potser els dubtes típics del thriller familiar al mes pur estil “La mano que mece la cuna” però en aquesta historia mai sabrem qui és el dolent o dolenta fins al final, les aparences enganyen molt al lector.

La nostra protagonista esta bastant traumatitzada ja què no queda embarassada i, casualment, aconsegueix fingir un embaràs per enfortir falsament l’amor obsessiu i possessiu que sent cap al seu marit.

La mort de la Sally-Ann en un part que va assistir la pròpia Claudia amb l’ànsia de prendre-li el nadó i la mort de la Carla i el seu fill nonat obriran la caixa dels trons.

La Samantha Hayes, la reina del thriller psicològic anglès, publica gràcies a labutxaca la seva obra traduïda per primer cop al català.

Una novel·la molt treballada en el camp de les emocions doncs la part psicològica de la Claudia amb la seva aversió vers la seva mare, la preocupació per mantenir la seva família i la obsessió d’incrementar-la està summament treballada i a partir de moltes imatges i situacions podem veure com va embogint fins al punt de desbordar-se i transformar l’amor en odi i ser la responsable d’actes que mai hagués pogut pensar.

A més, l’autora parla des de la subjectivitat dels  grups de personatges doncs ella abans havia treballat de detectiu i de mainadera i ressalta matisos i característiques d’aquests fora dels convencionalismes formals.

Si afegim a les seves experiències vitals una ploma carregada d’imaginació i una atmosfera tenebrosa, oclusiva i asfixiant obtenim com a resultat aquesta historia on no tothom és el que sembla i la degradació dels sentiments queda definits i delimitats en una línia extremadament fina.

Molt recomanable per als amants del thriller i una desconnexió a l’allau de novel·les romàntiques i eròtiques que atapeeixen les llibreries darrerament.

A més, fuig dels clixés del gènere tot i que la història pot semblar previsible en els capítols inicials dóna girs i girs envolcallant al lector en un estat d’atenció constant i necessitat de girar full i seguir llegint.

Al ser en format de butxaca es molt còmode de llegir i transportar així que traieu-vos la mandra de sobre i aboqueu-vos a aquesta lectura que us captivarà plana a plana.

Sorprendida

Suma de Letras nos ofrece el final de la trilogía El Affaire Blackstone, una trilogía que sigue la estela dejada por historias como “Cincuenta sombras de Grey”. El fenómeno editorial de esta ha conquistado el corazón de miles de lectoras, “Desnuda” y “Todo o nada”, sus entregas anteriores, se autopublicaron en Internet en 2012 seduciendo a una nueva legión de fans. Sorprendida, es el broche final de una historia profunda con muchos colores y matices.

Si pretendiéramos catalogar El Affaire Blackstone como una sencilla novela romántica con toques picantes nos perderíamos los matices de novela negra que esconden el pasado de los protagonistas, las intrigas políticas y el acecho de un desastre inminente.

Una historia muy humana donde el miedo se mezcla con la pasión, donde las pesadillas descansaran bajo sueños de futuro, donde la sinceridad y la confianza crean vínculos indestructibles y donde la tragedia se mezcla con la alegría.

En Sorprendida continuamos conviviendo con Brynne y sus miedos forjados en el pasado cuando un acto violento destruyo su autoestima y no vio más salida que huir de su propio país y aterrizar en Inglaterra para intentar empezar de nuevo, y con Ethan un hombre seguro, fuerte, sensual pero vulnerable, su pasado en la guerra y su actual trabajo en seguridad de VIPS como la familia real, nos muestran un lado oculto en su alma que lentamente podremos ir descubriendo.

Creo que esta última entrega se centra mucho más en la relación personal de los protagonistas entre ellos, con sus familias y amigos, hecho que nos conduce a un desenlace fácilmente previsible dada la portada de la novela, y flaquea un poco en la trama negra, no por las acciones del acosador de Brynne, que son muy contundentes, sino por la facilidad que el lector tiene de descubrir la identidad de este.

Raine Miller introduce personajes nuevos en esta nueva entrega y nos reencontramos con la evolución de algunos secundarios que encantaran a sus lectoras, personalmente me gusta mucho la pequeña Zara, una jovencita de cinco años, una mini-adulta que se vende por un buen helado siempre que su perro pueda lamerlo también, y sus ocurrencias descolocan al más pintado.

Una novela fácil de leer y degustar, siempre y cuando se hayan leído las entregas anteriores, aunque, la autora hilvana con mucha maestría hechos pasados de modo que la historia por si misma tiene sentido y coherencia, creo que pierde profundidad sin su brillante principio.

Todo ello enmarcado en la preparación de los Juegos Olímpicos de Londres 2012, con todo su ambiente de lo más British, con descripciones desde la ciudad hasta la campiña.

Sorprendida es una historia forjada en la pasión que nos demuestra lo que el amor verdadero puede lograr cuando se pone a prueba y lo que el corazón puede conseguir a pesar del miedo y de la adversidad. 

Además el lector encontrará un detalle de regalo de manos de la autora, al final de la novela descubriremos como fue el primer encuentro fortuito, o de la mano del destino, de nuestros queridos personajes, todo el escondido bajo el título “Un cuento navideño, el primer encuentro de Ethan y Brynne”, un brillante efecto contradictorio terminar una trilogía por el principio.

Canadà

Per Àngela Sánchez Vicente

Com a seguidors de l’obra d’en Richard Ford, estem d’enhorabona doncs podem gaudir de la seva darrera novel·la i volem compartir amb vosaltres les impressions que ens ha transmès.

D’aquest autor podem dir que només esperem obres magistrals doncs les seves anteriors novel·les “El cronista d’esports”, “El dia de la Independència” amb el qual va guanyar el premi Pulitzer i “Acció de Gràcies” ja ens van sorprendre per la documentació fotogràfica que ofereix al lector, la intensitat de les seves paraules i el missatge global que acaba transmetent.

Ara, podem tenir entre mans Canadà, una història que tracta la vida d’en Dell Parsons, un nano de quinze anys que veu com les accions i malifetes dels seus pares li repercutiran a la seva vida i li tocarà pagar part de les conseqüències.

Els seus pares roben un banc a Dakota del Nord; la seva germana bessona fuig a Califòrnia i ell fuig amb una família coneguda que l’apropen a la frontera canadenca per tal de que la seva custodia i tutela no caigui en mans d’estat.

Un cop allà, troba el seu lloc al món al costat del Arthur, un home fugitiu, enigmàtic, distant i amb una mala fama pel seu passat que el persegueix allà on vagi.

Aquesta història arrenca de manera molt rapida i, després, ens desgrana molt a poc a poc la manera en que el nostre amic protagonista se les empesca per entrar a la vida del seu nou company de camí així com la capacitat de redempció i perdó vers ell mateix i els seus pares.

A vegades, no tots els actes negatius es fan amb mal fi, això no es excusa per a la justícia ni per a ningú, però potser per la família saber el perquè de les coses pot alleugerir o incrementar el dolor.

En oposició a la seva bessona que s’esborra del mapa iniciant una nova vida de zero, en Dell no pot fer-ho, té massa preguntes sense respondre donant-li voltes al cap i no té caràcter per fer que aquestes caiguin en l’oblit.

Gràcies a Empúries podem tenir de nou la veu d’autor d’en Richard Ford sobre les nostres mans lectores.

Una historia que succeeix a partir d’un fet molt vulgar o freqüent, però l’important és tota la reflexió i viatge interior per les seves emocions, sentiments i circumstancies que fan els protagonistes construïts de manera magistral i dotats de mil matisos que els carrega de caràcter i personalitat.

Una obra que pels seus paisatges i escenaris és molt de tardor així que ara que vénen dies de castanyes i moscatell, jo no em perdria l’oportunitat de gaudir d’aquesta novel·la aprofitant els primers dies de fred.

Un pla genial per un cap de setmana, un viatge al Canadà sense moure’s de casa, una aventura que no et deixarà impassible. Un cop llegida ja no ets el mateix i sents una curiositat voraç pels altres títols de l’autor.

Ara que vénen de gust els primers freds, traslladem-nos al Canadà i no jutgem als demés per les superficialitats.

Anna Maria Villalonga

Benvolguda Anna Maria Villalonga, després d’haver llegit la teva obra “Les veus del crim” publicada per l’Editorial Alrevés. Els nostres lectors de “La Petita Llibreria” han pogut descobrir una mica el teu currículum i la meva impressió sobre la teva persona. Tant de bo aquesta entrevista pogués retenir una mica del caliu de les publicades al teu llibre. El que pretenc en aquesta entrevista és fer-te canviar de rol, passaràs de ser l’entrevistadora a ser l’entrevistada.

M’agradaria començar amb aspectes que defineixen la “negrota” que s’amaga rere la ploma de “A l’ombra del crim".

Recordes quina va ser la primera novel·la negra que vas llegir? La vas triar tu? Quants anys tenies?

Ui, impossible de saber. Sóc una lectora incansable, no puc recordar des de quan.  Mira, t’explicaré una anècdota. Jo sempre he tingut molta memòria, molta capacitat per retenir les coses. M’agradaven tant els contes que em llegia la meva àvia, que me’ls aprenia de memòria. Et parlo de quan tenia un parell d’anys. No sabia llegir ni res, però parlava pels descosits. Total, que m’aprenia amb quina paraula acabava cada línia del conte i cada pàgina. Resseguia les línies amb el dit i recitava els contes, de manera que la gent que no em coneixia es pensava que sabia llegir. Crec que amb això ja t’ho dic tot. Llegia abans de saber llegir.

La primera novel·la negra segurament era d’Agatha Christie o de Conan Doyle. També vaig llegir de molt joveneta les llegendes de Bécquer (que són prou terrorífiques) i els relats d’Allan Poe. El misteri, les aventures, el suspens m’han agradat sempre. I sí, les lectures les triava jo. Llegia tot el que queia a les meves mans. Ningú no em va posar pegues mai. Això de vegades pot ser un problema. Quan vaig llegir “A sang freda”, de Truman Capote, era una adolescent. Em va marcar molt perquè no estava preparada. Però en general, ha estat meravellós que ningú no s’hi fiqués. Això m’ha convertit en la persona que sóc. 

Què és el que més t’atrau del gènere negre? Per què?

La tensió, mantenir un estat de tensió al llarg de tota la lectura. El que més m’atrau és no saber, sentir que avanço en el descobriment del misteri. Per a mi, ha d’haver-hi suspens, incertesa. M’agrada molt la por, la sensació de tenir por. Quan parlo de suspens o de por, ho faig en un sentit molt ampli. No em refereixo només a esbrinar qui és l’assassí ni res d’això, sinó a aconseguir mantenir el lector lligat a la història i explicar coses interessants, punyents, imaginatives, etc. 

Una bona novel·la negra pot enganxar-te per molts motius. Però jo necessito una tensió forta. No m’agrada tant l’acció com el plantejament. En aquest sentit, prefereixo una bona novel·la psicològica que una novel·la on hi hagi molta acció. L’atmosfera és vital. 

Quin creus que és el teu personatge insígnia dins el gènere?

Se’m fa molt difícil de dir. Mira, jo em vaig enganxar definitivament al gènere, ja de manera brutal i per sempre, amb la Kinsey Millhone, la detectiva privada que va crear Sue Grafton en el seu Abecedari del crim. Són 30 anys llegint les seves novel·les i esperant cada entrega amb delit.  

Ara bé, més endavant em vaig enamorar d’altres personatges, que per a mi són cabdals. Un és Kurt Wallander, sens dubte. L’altre, i més darrerament, en Marc Sergiot, el personatge creat per Jordi de Manuel. 

Però n’hi ha molts que m’agraden, per motius diversos. Harry Hole, Martin Beck... M’encanten els homes torturats i solitaris, el fred i la foscor. No renuncio a cap dels llocs comuns del gènere. 

Dit tot això, és evident que no podem oblidar els grans mestres. Ni de l’enigma (Poe, Conan Doyle), ni del “negre” més pur (Chandler, Hammet). També sóc una enamorada de Patricia Highsmith. La seva literatura, que indaga en la psicologia dels personatges, és de grandíssim nivell.   

Que t’aporta de diferent respecte a tots els altres que se t’han presentat al llarg dels anys?

Si parlem de la Kinsey Millhone, és com de la família. Viu a casa amb mi. 

Si parlem de Wallander, m’aporta tot el que espero d’un personatge com ell (intel·ligència, capacitat de treball, sagacitat). Però també m’agrada que es despentini si li peguen (no com els herois clàssics, que són en realitat herois de western), que tingui dubtes, pors, que s’equivoqui, que es deprimeixi. Necessito que el personatge sigui humà. M’agraden molt els antiherois i no suporto gaire els herois de manual, perquè no existeixen. Jo vull personatges de carn i ossos.     

Si haguessis de recomanar una obra negra a un lector poc avesat a aquest estil, quina seria? Per quin motiu?

Buf. Poc avesat? No sé què dir-te. Primer li preguntaria pels seus gustos. El gènere negre és molt permeable, les seves fronteres són difuses. Li diem negre però engloba moltes modalitats. En funció d’allò que el lector preferís, li recomanaria una cosa o una altra. Ara mateix no t’ho puc dir, així en abstracte.   

Quins creus que haurien de ser els aspectes imprescindibles en una bona novel·la negra?

Tensió, una història potent, suspens, versemblança i coherència interna. El conjunt ha de ser creïble. Per damunt de tot, una bona novel·la (negra i no negra) ha de fer-nos reflexionar. La bona literatura explica coses sobre la societat, sobre les persones, sobre nosaltres. Indaga al voltant dels problemes, de les xacres socials, d’allò que succeeix cada dia al nostre voltant. Des de la ficció més estricta, fins i tot des d’una ficció amb fortes dosis d’imaginació, podem reflexionar sobre els aspectes més importants i transcendentals de la vida. Si ho fem des dels paràmetres del “negre”, estarem convertint el gènere en literatura de primera magnitud, perquè estarem parlant de valors atemporals i universals de la condició humana.     

T’has plantejat una continuació per “Les veus del crim”?

Home, acaba de sortir. Autors per entrevistar n’hi ha. Però un projecte així és arriscat i més en els temps que corren. La veritat és que no ho sé, tot i que no m’importaria en absolut.

Parla’ns una mica d’“A l’ombra del crim”.

 “A l’ombra del crim” ha estat un fenomen que m’ha canviat la vida. Jo vaig començar el bloc amb la idea de passar-m’ho bé, de transmetre i comunicar les meves experiències lectores i les meves dèries. Suposo que, com que sempre m’agrada fer les coses amb rigor, hi poso molt d’esforç, moltes ganes. Són moltes hores de feina. El que no em podia imaginar és que tindria tanta repercussió i que m’obriria les portes que m’ha obert. 

Aquest no és l’únic blog que balla a les teves mans, com t’ho fas per poder compaginar feina, família i la teva passió?

Ui, jo faig moltes coses. No ho sé. Sóc activa, treballadora. Les coses que m’apassionen les faig amb delit. Treballo sempre, el cap sempre el tinc ple. Tinc dos blocs més, a banda de la meva feina, la meva tesi, les meves investigacions, els meus articles, etc. “El racó de l’Anna” és de cinema. Va ser el primer. Reconec que ara no me n’ocupo gaire. Però no el deixo. Ahir mateix hi vaig penjar una petita crítica. L’altre també és de literatura, però general. Es diu “El fil d’Ariadna”. Allà hi van tots els temes, ressenyes, cròniques, etc. que no tenen a veure amb el gènere negre.   

La teva presentació de “Les veus del crim” a La Impossible va ser tot un èxit, com et vas sentir? Quines impressions et va provocar?

Vaig sentir-me molt contenta, sobretot per la meva família. Sé que estan orgullosos i això per a mi és molt important. També vaig pensar que si tanta gent venia era perquè les meves activitats resulten útils. Això anima molt, perquè t’adones que tantes hores de feina serveixen per a alguna cosa. Els blocs, les xarxes, les meves diverses activitats m’han ofert, per damunt de tot, un regal valuosíssim: un munt d’amics meravellosos. Em vaig sentir estimada i recolzada. Això no té preu, no té preu. N’estic tan agraïda que, de veritat, se’m fa difícil expressar-ho amb paraules que no semblin banals. Pensa que va venir gent d’Olot, de Palafrugell... Increïble. 

Quan podrem llegir una novel·la negra signada per tu?

Jo sóc professora de literatura. He estudiat dues carreres de Filologia. Amb això et vull dir que la literatura per a mi és quelcom molt important. Visc tot el dia dins del món de la literatura, d’una manera o d’una altra. Com a lectora, com a professora, com a crítica, com a investigadora. Per tant, el meu respecte per la literatura és enorme. Jo he escrit sempre, però no tot el que voldria. Tinc novel·les escrites, que mai no veuran la llum. Actualment tinc pensades algunes trames... Sí, potser aviat em decidiré, però sempre des d’un respecte molt gran.    

Ara que podríem dir que has estat a les dues bandes, has entrevistar i has sigut entrevistada, m’agradaria donar-hi una volta més a la idea. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus que és important per als lectors?

Sincerament, ara no ho sé. Segurament n’hi ha moltes. Potser alguna relacionada amb la importància de la Filologia, de tenir cura de la llengua, sobre la necessitat d’escriure bé... alguna cosa així.    

Moltes gràcies per tot