La Riera

Per Àngela Sánchez Vicente 

Bona tarda rierencs i rierenques, estem a poques hores del final de la quarta temporada d’aquesta sèrie familiar tant trepidant i rica en trames que entrellacen emocions i sentiments al voltant de la família Guitart i el seu restaurant Can Riera.

Creieu que serà un capítol extrem? Ja esteu preparats?

Si heu respost que si us convidem a recordar el llibre La Riera, Orígens i secrets de la família Les receptes del restaurant de la mà de Cossetània Edicions.

Aquest llibre és imprescindible per a seguidors d’aquesta sèrie amenitzadora de migdies.

El primer apartat i més apreciat per mi, és Orígens i secrets de la família on se’ns explica l’evolució del restaurant i la família Guitart des de el 1916 quan la Mercè Massaguer, avia de la nostra Mercè, va conèixer el seu marit, en Quimet Riera.

Amb l’ajuda de l’arbre genealògic de la família ens passegem per Sant Climent a través de cinc generacions, descobrim com a través d’herències el restaurant va anar passant de mans i creixent fins esdevenir un dels més destacats de la comarca. 

Cal tenir en compte que el llibre és de l’any 2010 i es correspon a finals de la primera temporada doncs se’ns presenten els besnéts d’en Quimet d’una manera que ara no és. Per començar en Claudi (el meu ídol, ho havia de dir) feliç i acaramel·lat amb la jove i glamourosa Lídia Almeda; l’Ernest al costat de la Sònia i veient com l’Ariadna tot just entra a l’adolescència; el Lluís amb la Carol i el Sergi, el nostre nen, sense parella, sense fills i com al gran digne successor del llegat gastronòmic familiar.

Fa gracia veure com la Núria Furió ens transporta al passat, a allò que ha desembocat en el que és ara Can Riera. Qui sospitaria que al 2013 hauríem d’incloure assassinats, divorcis, un nou restaurant a Madrid i el grup Batea? 

Emmarcat amb un treball fotogràfic que il·lustra a la perfecció la trama i la importància de la taula i el menjar en aquesta família. Gairebé cada escena transcendental ha passat al voltant d’un bon àpat. Si, no menciono la piscina perquè no vull ferir sensibilitats.

El segon apartat és Les receptes del restaurant on se’ns presenten una selecció de primers, peix, carn i postres que ben bé podrien ser del restaurant familiar.

Cuina catalana tradicional explicada pas a pas que faran les delícies de la família. 

Us recomano que us apropeu a alguna llibreria i fiqueu el nas en aquest llibre, no us en penedireu doncs tots intuïm el que passava amb la Mercè i la seva germana i qui van ser els fundadors del restaurant però l’autora li dona el toc que nosaltres no li sabem donar, ho explica com si fos un “previously” de les sèries americanes, un relat que ens obre la finestra del passat sense perdre de vista la coherència amb la línia de la trama i l’evolució d’aquesta al llarg de les temporades.

Ja sabeu, teniu deures d’estiu, abans de veure la cinquena temporada tots a investigar d’on venen els nostres amics de la família Guitart. 

Ens veiem al Setembre amb la feina feta!

El chico de oro

Por Àngela Sánchez Vicente

 

Bajo el título de El chico de oro se esconde el viaje por las emociones, sensaciones y sentimientos hacia la sexualidad de Max Walker, el que aparenta ser un chico de oro: bronceado, rubio, atractivo, atlético, el deportista perfecto y un partido perfecto pero en realidad es la sombra de sí mismo.

Max Walker un personaje de dieciséis años que viaja a través de su adolescencia escondiendo un gran secreto, un secreto que le produce un gran dolor y un aislamiento de aquellos los que le rodean.

Hijo de un padre poderoso, es el primogénito de una familia acomodada y expuesta a los medios de comunicación. Él no entiende porque su hermano menor le envidia, porque todas las chicas se fijan en él…

El chico de oro es intersexual y en la novela Abigail Tarttelin nos narra el proceso de incertidumbre, aceptación y comprensión por su parte, tratamiento y operación final además de varios incidentes que se irán desencadenando.

Dividida en tres partes, es una novela que en lugar de capítulos se ordena en los nombres propios del círculo del protagonista y el mismo para ir cambiando el punto de vista y narrativo.

A nivel personal creo que el ritmo narrativo es rápido y fresco pero creo que la temática de la sexualidad quizás no es lo más atractivo. 

Mucho más interesante es la red social en la que se ve tejido el chico, como tiene que descubrir el solo lo que le pasa y el campo más introspectivo y sentimental. 

El sentimiento de los padres al tener que decidir qué hacer para ayudarle, la envidia basada en ilusiones irreales que despierta en su hermano, la empatía con la doctora y la relación con sus amigos y con ella.

Una perfecta moraleja de “no es oro todo lo que reluce” y que hay que estar muy próximo a una persona durante mucho tiempo para conocerle realmente a fondo, holísticamente, sin secretos y sin mascaras que acostumbramos a llevar. 

Un sorprendente trabajo de esta jovencísima autora que con su primera obra “Flick” ya cosechó éxitos pero con esta última está consiguiendo ser nombrada en los círculos literarios ingleses. Es editora de libros de la revista Phoenix y bloguera en el Huffington Post.

La Editorial Bruguera nos ofrece esta novela valiente sobre la exploración de la identidad social y sexual. Una novela actual escrita con mucho respeto y sin perder de vista la documentación previa de la autora sobre el tema central.

La mentira sagrada

Per Maria Valle Viña

Intriga, decepcions, amor, respecte, solemnitat, secrets, desconfiança, enigmes, creences, incerteses, interessos, fidelitat, fanatisme, poder, influències, pors, il·lusions, esperances, risc, deutes, justícia, fe, valors, assassinats, misteri, confiança, aliances, reflexió... són només algunes de les paraules que poden definir el llibre presentat per Suma de letras.

La mentira sagrada es una novel·la de ritme trepidant, ràpida i dinàmica, amb capítols curts i molt senzills de seguir i plens de misteris per resoldre. Un llibre que t’endinsa i explica molts fets sobre el cristianisme i les seves vessants i misteris, que a dia d’avui acompanyen a aquesta religió. 

La novel·la es mostra geogràficament entre Roma, Londres, França i Jerusalem. Ens presenta a personatges amb personalitats i deures diferents però amb un sol objectiu: resoldre diferents assassinats i tenir entre les seves mans manuscrits molt importants, que contenen proves que refuten la crucificació de Jesús i per tant la història de Jesús tal i com la coneixem actualment. 

La mentira sagrada ens presenta a Sarah, periodista internacional experta en temes Vaticans, es per això que és una persona de confiança per l’església i es l’enviada per recuperar els manuscrits nombrats anteriorment. A la vegada el llibre ens presenta al pare Rafael i a Jacopo, que investigaran els assassinats que sorprenentment condueixen directament a l’ordre Jesuita. 

Luis Miguel Rocha es l’autor del llibre i també escriptor d’altres novel·les amb una temàtica similar com “La muerte del papa” i “Bala Santa”, les dos publicades també amb Suma de letras. Luis Miguel va néixer a Oporto i actualment i desprès d’una estància a Londres, torna a estar a Portugal, on combina la seva dedicació a l’escriptura amb la televisió on treballa fent feines de producció. 

Si t’agrada la intriga, el misteri, les aliances, la reflexió i no tens por a descobrir amb els personatges tots els secrets que amaga la novel·la, aquest es el teu llibre: La mentira sagrada. T'ofereixo un tastet.

Que l'amor ens salvi la vida

En David Escamilla és un dels autors que mai et deceben, sempre t’aporta quelcom suggestiu que va més enllà de la historia que vol explicar i que encisa al lector convidant-lo a reflexionar i que li regala una segona lectura més profunda.

Per això m’ha sorprès que la seva darrera novel·la Que l’amor ens salvi la vida, publicada en castellà per Luna Roja i en català per LaGalera50, vagi destinada a un públic adolescent, compte amb l’ús de les paraules, un públic adolescent no és curt, ni manipulable, és tot el contrari, en els temps que corren i l’era digital costa més vendre un llibre al públic jove que a adults lectors, el llibre els ha d’agradar, els ha de captivar i aquesta és la única manera de consolidar-se entre els més joves.

Per començar la novel·la és atraient ja a primer cop d’ull, unes fustes graffitejades amb un cor vermell i el títol amb lletra a ma, i una contraportada que convida a trencar les normes, són el jovent inconformista? Jo aposto a que cada cop ho són més.

He de confessar, per si encara no s’ha notat, que a mi la prosa del David Escamilla m’arriba sota la pell, ja em va passar amb “Paraules d’amor” on vaig retrobar la Barcelona dels meus pares i ara amb Que l’amor ens salvi la vida m’ha captivat amb la seva frescor, amb el toc real de la joventut, de la inexperiència, de la primera feina, dels passadissos de les universitats i sobretot amb el retrat de l’amistat, ja m’havia conquistat, però va més enllà i també mostra la duresa de les experiències de la vida que marquen els caràcters i que queden en sang viva fins que som prou forts com per anar-les tancant, mica en mica, fins deixar només una petita cicatriu.

La nostra historia es centra en la relació que s’estableix entre en Luca, presentador d’un programa de televisió “El show de Luca”, fred, dèspota, dur i desencantat de la vida, i l’Elena, la seva nova assistent, una persona jove, amb caràcter, unes amigues envejables, una família unida i els peus ben plantats a terra.

Dues personalitats que s’aniran complementant donant lloc a una historia on les llums i les ombres del passat mostraran un nou futur que cap d’ells hauria somiat.

Amb aquests protagonistes ens podrem adonar com persones reals, amb els peus a terra poden donar ales als somnis dels altres i ajudar-los a donar el millor de si mateixos i mostrar-se com són i no com els altres volen que siguin, sense oblidar que a la vida sempre hi ha sangoneres que s’apropen a la gent mentre aquests els poden donar coses, fer favors o incrementar els seus comptes corrents, però quan les coses canvien desapareixen sense mostrar el mínim remordiment, fent ús d’una doble moralitat on rebre no es pot equiparar al donar. Però també hi ha un jovent sa, que vol ajudar als demés sense esperar res a canvi, que es regeixen per escales de valors solidaries i que amb un somriure es senten més que pagats. Uns contrapunts reals de la nostra societat. 

Un aspecte a destacar d’aquesta novel·la és com es respira Barcelona entre les seves pàgines, podem rondar per Berlin, per Londres o per Paris, però no hi ha res comparat com casa nostra, ja és ben cert allò que diuen de “roda el món i torna al Born”. Feia molt de temps que no havia anat al parc del Laberint d’Horta, però amb les descripcions tan acurades, amb la intercalació de la historia del parc és com si m’hi tornés a passejar, amb la fragància de les plantes, la brisa que acarona els cabells, el xapotejar de l’aigua i el sol que convida a buscar l’ombra, tota una delícia pels sentits.

En David Escamilla sempre aconsegueix deixar una mica d’ell mateix en les seves obres, referències a la seva estimada ciutat, el món de la radio, el seu padrí Joan Manuel Serrat, la Itàlia natal de la seva mare i el seu amor per la música.

Una novel·la molt ben documentada, rica en matisos i descripcions, irònica i romàntica, sensible i contundent, en definitiva un llibre que rere la seva última plana el lector es trobarà acaronant-ne la portada i eixugant una llàgrima orfe que escapa de l’ànima. Un tresor que guardaré a la meva biblioteca per rellegir-lo en un dia llarg i trist, ja que estic segura que m’aportarà llum i il·lusió.

Guia xafardera de Catalunya

Us heu plantejat mai que el monstre del llac de Banyoles podria ser el rebesavi d’en Nessie, que l’àmfora era l’antic tupper o que el romesco fou la primera viagra. Aquestes són només una molt breu pinzellada del que descobrireu en la Guia xafardera de Catalunya publicada per Angle Editorial i signada per tot un personatge, l’Anna-Priscila Magrinà, una autora jove, dinàmica i amb una ploma que verbalitza pensaments.

Estem acostumats que quan cau en les nostres mans qualsevol llibre que comença amb “Guia ...” esperem avorrir-nos d’allò més, però us asseguro que amb la “Guia xafardera de Catalunya” és impossible, ni proposant-vos-ho sereu incapaços de no somriure, de no aprendre quelcom nou i l’acabareu compartint en forma d’anècdota o curiositat amb els amics.

L’autora ens introdueix al món dels tòpics catalans amb una introducció on descobrireu la frescor que desprèn la seva narrativa, parla al lector de tu a tu i ens demostra que dins de tots els catalans de la ceba hi ha un petit desconeixedor de les nostres tradicions, de la nostra cultura i en definitiva de la nostra pròpia essència. A més, es nota que ha gaudit amb la seva feina, aporta anotacions simpàtiques, subtítols que t’atrapen, fa referencies a d’altres llibres i autors, ens aporta anècdotes que semblen impossibles però que són reals, frases fetes i fotografies que emmarquen el context de cada xafarderia.

Tal i com ella ens explica, les xafarderies estan ordenades de manera cronològica, però el lector té la llibertat absoluta de llegir-lo del dret, del reves, triant una pàgina a l’atzar o el títol que més ens cridi l’atenció del seu índex. Jo primer el vaig fullejar del reves, amb les histories més properes cronològicament a mi, però després em va guanyar la tradició o la força de la costum i l’he llegit del principi al final. He après coses que ni tan sols m’havien passat pel cap plantejar-me: la cervesa més antiga d’Europa és catalana, que l’Educació a distància en ple segle IX l’impulsà la Comtessa de Barcelona, que l’ase català va col·laborar en la conquesta de l’oest nord-americà o fins i tot que la Diada del Llibre es celebrava a l’octubre... Vosaltres ho sabíeu? Jo no.

A més de ser un poble tafaner, preocupat per les peles i la llengua, també som pioners en temes gastronòmics, som un poble treballador i hem aportat visionaris a la historia i demostrat que tot català té rauxa i, de vegades, seny. En el fons, tal i com diu l’autora, els catalans som un poble de “catxondos”. Voleu una prova, el fundador del Moulin Rouge era de Terrassa on va treballar el fill d’un matrimoni de Mataró amb el sobrenom de Le Pétomane que imitava sons amb els seus pets.

Una guia per regalar, per comprar-vos, per gaudir-la en qualsevol moment, una aportació a la idea de no anar-se’n al llit sense haver aprés quelcom nou. Si sou curiosos, si us agrada saber que fa el vostre veí, si teniu una orella com una parabòlica o simplement sentiu converses sense voler, en aquesta guia ho trobareu tot i més sobre part de la vostra historia que compartiu amb ells, unes xafarderies que aniran de boca en boca.

Voleu saber una xafarderia? A les llibreries hi ha una “Guia xafardera de Catalunya” que us està esperant i on descobrireu que som un poble collonut. Us oferim un tastet.