La cuina de la meva mare

La cuina de la meva mare és un llibre de cuina però alhora és un retrat familiar, un llegat que passa de pares a fills a través del treball, l’esforç i la revisió de les tradicions per adaptar-les als nous temps.

En aquest receptari editat per Columna, en Joan Roca fa una recopilació de les receptes més meravelloses de la seva mare, la Montserrat, de la que han après tant ell com els seus germans Josep i Jordi entre els fogons d’El celler de Can Roca.

Reconegut amb tres estrelles a la guia Michelin i recentment reconegut com el Millor restaurant del món fa que en Joan vulgui tornar a les seves arrels, a la cuina de casa, a la família i al caliu. 

Personalment, m’encanta la fotografia que, com a portada, és tota una declaració de principis. Són una pinya i el que aconsegueixen és amb l’esforç i la tenacitat de tots junts perquè abans que un equip de cuina són una família on cadascú diu la seva per crear el diàleg perfecte.

Trobem receptes de tot; entrants, amanides, sopes, pastes i arrossos, ous, peixos, carns, mar i muntanya, cargols, postres… ben maridat amb unes suggereixes de rebost i amb uns consells bàsics de cocció i un homenatge a la base de la cuina catalana més tradicional.

Estructurat de manera ordenada trobem els ingredients, el procés de preparació pas a pas i el comentari final del cuiner i autor.

Sens dubte el menjar és un plaer i la gula un pecat capital però reconec que pels seus arrossos i els seus postres val la pena temptar-se. 

Molts de nosaltres, veurem reflexat en algun dels plats a la nostre mare, a aquelles olles i aquelles flaires que només es poden percebre en una cuina familiar en un dia de festa.

Receptes més que fàcils, assequibles per als amants dels fogons, que farà que la cuina de casa es vegi enriquida amb el toc de la família Roca. La cuina no deixa de ser transformació constant, un plat casolà mai té el mateix gust depenent de la mà que el fa, encara que tot el procés sigui idèntic.

Un receptari molt recomanable, una molt bona indirecta per a cuiners adormits que no deixen que el seu xef interior tregui el nas per la cuina, per aquells que pensen que els fogons són un camp de mines i subsisteixen a base de precuinats, pasta, ous i truites.

Ara que estem en època de crisi i sembla que el clima social està canviant, tornem a menjar amb els ulls, a crear una il·lusió per reunir-nos al voltant d’un a taula i compartim l’àpat.

Els nois de Can Roca i la seva matriarca estaran contents d’aquesta retornada als valors a través de les seves receptes, a més, s’ho mereixen doncs han estat anys i anys procurant que la seva idea de cuina triomfés. 

Particularment m’atreu molt més el que ells em presenten que d’altres personatges del món de la gastronomia que al modernitzar-la tant fa que paladars poc experts no entenguem el concepte i no ho puguem gaudir.

Com tot el que ells fan, destil·la professionalitat, treball, perseverança i una gran dedicació als altres. De moment, procuraré anar fent receptes però sempre somiaré amb el dia que vagi a dinar al seu restaurant.

El castillo de Saint-Chartier

Per Àngela Sánchez Vicente

 

Quan pensem en les grans novel·les negres i de misteri acostumem a rebobinar la nostra memòria fins als grans autors com Sébatien Japrisot, Agatha Christie, creadora d’en Poirot i Miss. Marple;  Erle Stanley Gardner ideòleg d’en Perry Mason; Arthur Conan Doyle, creador d’en Sherlock Holmes i l’etern Watson entre molts d’altres recollits aleshores a “La cua de palla”. 

És un gènere que està a l’alça de nou i gràcies a  RBA Sèrie Negra podem gaudir d’una gran selecció de títols.

En concret ens ambientem en El castillo de Saint-Chartier d’Ivo Fornesa, una novel·la trepidant, àgil i amb una majestuosa construcció de la trama general.

El castell, habitat al llarg de la historia per personatges com en Ricardo Corazón de León, Juana d’Arc i el propi Emperador del territori, és el testimoni físic d’un crim. El seu darrer propietari és un empresari argentí que ha fet fortuna en terres llunyanes i dedica gran part del seu patrimoni en fer d’aquesta localització tant especial un museu dels il·lustres personatges i un aparador de les seves excèntriques col·leccions. 

Arriba la nit de la inauguració i l’amfitrió apareix assassinat i el principal sospitós queda lliure per falta de proves però serà aquest l’encarregat d’estirar del fil de les relacions que hi ha entre els personatges, passions, enveges i venjances que amaga l’aparent tranquil·litat del poble. 

La seva prosa es basa en el detallisme i dinamisme del rellotge que va passant per tal que tots els personatges estiguin situats en un lloc determinat a mode de quartada.

Les seves descripcions són fabuloses alhora que enigmàtiques doncs ens convida a ser investigadors i anar sospitant d’uns i d’altres. Detalls que com una escala de cargol cada cop s’amplien més i li afegeixen matisos imprescindibles per tal de poder tancar el cercle de sospitosos.

Personalment, m’ha semblat una novel·la negra molt elegant i treballada, no hi ha sang i fetge ni es centra en detalls escabrosos sinó que recorda la essència de les novel·les on la investigació i el treball detectivesc cobren un protagonisme alhora que es barregen amb el context històric i social del marc on s’ambienta la trama.

Podrà en Laurent treure’n quelcom en clar? Podrà netejar el seu nom? Descobrirà qui va ser l’assassí del propietari del castell? Tindrà ajudes? Trobarà obstacles?

Totes aquestes preguntes seran resoltes de manera natural i gens forçada al llarg dels capítols d’aquesta novel·la.

Molt recomanable per aquells amants de la sèrie negra que potser al temps de vacances tenen més temps disponible per dedicar a la lectura. 

Un llibre àgil, ben documentat, amb localitzacions reals i amb un tractament de la psique humana que traspassa a tots els personatges. 

Com el mateix autor diu: Qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra! Mentrestant, llegim aquesta novel·la.

La dona a 1000º

Sota un títol que sedueix i una portada que parla per si mateixa, La dona a 1000º és el diari de la vida, el quadern de bitàcola de Herbjörg Maria, una dona que va néixer a la tardor de l’any 1929 i que al 2009, el seu present, ens convida a recordar les seves vivències, els seus descobriments de joventut i les seves decepcions de la vida.

La Herbjörg, preferiria que l’anomenéssim Blómey, així que us presentaré una mica la Blómey. Tan bon punt comenceu la lectura descobrireu una ànima jove, vivaç i molt mordaç empresonada en un cos de vuitanta anys, una dona que viu en un garatge on sobreviu gràcies als cuidadors que la visiten, els veïns i els més de set-cents amics que té al Facebook, on un dels seus perfils respon al nom de Killing dicks (mata titoles) ella ens descriu la seva vida al garatge comparant-se amb un cotxe vell aparcat que ha acabat la seva vida útil, però encara li queden forces per animar als demés i donar consells de bona fe, encara que també és una mica mala pecora.

Un personatge molt curiós que ha decidit morir a la seva manera, tot i tenir problemes respiratoris decideix no fer-se amiga de la senyora britànica Lady Oxygen i manté la seva vella i intensa amistat amb la russa Senyora Nicotina. 

Va viure la seva joventut barallant-se amb la II Guerra Mundial i descobrireu anècdotes de la seva vida plenes de llum i color com la festa a la qual va assistir l’any 1960 amb The Beatles a Hamburg, o la seva vida a Buenos Aires (Baires) i a mig món.

Una novel·la que ens mostra les dues cares de la vida explicades a traves de l’experiència i la saviesa que aporten els anys en un cap clar. Parla tant de la vida com de la mort, sense dramatisme, com un simple tràmit que s’ha de complir i que tots passarem més tard que d’hora. 

El lector es sent atrapat per la intensitat de la seva vida, el que volia ser, el que va ser i el que és, intentant ajustar la seva vida a la velocitat de la història de la humanitat. Tots podríem escriure la nostra història, però tindríem la capacitat d’enfrontar-nos a la mort, desafiant-la amb una granada de l’època de Hitler a la ma, i demanat hora per la nostra incineració? Un tema força escabrós que arrenca un somriure, no m’ho hauria cregut si no m’hagués passat a mi, em vaig trobar rient de com la Blómey demanava hora per incinerar-se, un tema que vist fredament és dolorós aconsegueix treure-li tot el ferro i donar una lliçó de coratge i valentia, encara que molts creuran que a la pobra senyora li falta un bull.

Però també trobareu moments molt tendres i emotius com la carta que escriu de comiat per els seus fills, els seus pensaments més profunds sobre la seva estimada Islàndia.

És una obra corrosiva, àcida, directa, entretinguda, dinàmica, mordaç. Atrapa al lector des del principi i no el deixa anar de la ma fins que ... bé, ho descobrireu quan la llegiu. Una historia que anima als cors cansats, que recorda que sempre queda quelcom per lluitar i que també us arrencarà una llàgrima de comiat.

S’ha de felicitar a Hallgrímur Helgason, un autor polivalent que s’atreveix amb la pintura, la poesia, el teatre i la narrativa, on va néixer amb l’obra “Hella. 101 Reykjavik” (1996) i que va ser portada al cinema amb ressò internacional. Un home que la casualitat o el destí van portar a l’altre costat del telèfon d’una velleta invisible al món però que hi era molt present, una dona que no era tan anònima com semblava i que malauradament quan aquest llibre va sortir a la llum, ella feia poc que havia apagat la seva.

Una novel·la que es fa curta, no compteu les pàgines, compteu les vivències. Una historia que us descobrirà la vida de centenars, per no dir milers d’altres vides que van fer companyia a la Blómey a cada pas del camí.

Edicions 62 us ofereix l’èxit d’aquest estiu, una novetat imprescindible per a tot tipus de lector, si us agrada la ironia, les histories ben explicades, la historia del món o fer una introspecció en la vida d’algú altre, aquesta novel·la us esta esperant. A més també la podreu gaudir en castellà de la ma de l’Editorial Lumen.

Arquitectura i símbol de la Sagrada Família

Un homenatge tractat amb respecte, rigor i amor que omple de coneixements a aquell qui té entre mans Arquitectura i símbol de la Sagrada Família, una explicació detallada de tan insigne construcció. Particularment, m’emociona la profunditat, coneixement i admiració que els autors parlen tant de l’obra com de l’artífex.

En Jordi Bonet i Armengol, successor del seu pare com arquitecte, director i coordinador de les obres de la basílica del 1985 al 2012, i l’Armand Puig i Tàrrech, prevere i teòleg, fan un treball de documentació tant gràfica com ben explicada que fan que entenguem molt millor la complexitat del projecte que Antoni Gaudí tenia reservat per aquest monstre de l’arquitectura, símbol i icona de Barcelona.

Com a mestre li veig un gran potencial didàctic per oferir-lo tant a estudiants d’història de l’art com a nanos més joves per aprendre allò que significa aquest emblemàtic edifici. Fa uns anys m’hagués ajudat molt com a alumna en el meu treball de recerca pel fet que el vaig dedicar a descobrir elements ocults a la ciutat de Barcelona i d’aquesta església només en vaig poder esmentar el Sudoku de 6x6 que hi ha al lateral de la façana. 

Una obra complexa i colpidora, un raig de llum sobre quelcom que pensem que coneixem i realment no en sabem pràcticament res. És la presentació del gegant desconegut.

Ens expliquen el simbolisme de les tres façanes que ens venen a mostrar el llibre de Déu, de Jesucrist i de l’home; les torres i la nau com a representació de la ciutat de Déu i l’anyell i els símils entre la nau, l’absis i el claustre com a Maria, l’Església i el regne de Déu.

Arquitectònicament parlant, se’ns fa un retrat de la ciutat de l’època i del trencament de models i estereotips que Gaudí va idear per les seves construccions, com a gran religiós, va voler mostrar la verticalitat del projecte com a senyal de l’apropament de la terra al cel prenent sempre com a model la natura i en aquest cas les palmeres interiors en son el gran referent.

L’alçada del arbres a mode de columnes i els seus nusos permeten que hi hagi grans finestrals i unes cobertes espectaculars que omplen de llum natural el cor del recinte dotant-lo de vida i esperança i allunyant-lo de la foscor de les grans esglésies i catedrals que n’eren contemporànies.

M’ha cridat l’atenció la transició després de la mort d’Antoni Gaudí, s’han seguit fideldignament els seus desitjos i el seu projecte tractat sempre des de l’admiració d’un gran geni que ho tenia tot estudiat. Esperem que els nostres ulls puguin veure algun dia com aquest projecte finalitza.

La Sagrada família és una font inexhaurible de simbolismes, de novetats arquitectòniques i detalls que fan que sigui un edifici pràcticament perfecte. De ben segur que jo no seré qui la criticarà ni li trobarà cap pega.

Pòrtic, amb aquesta aposta ha aconseguit omplir un buit significatiu que hi ha sobre l’arquitectura catalana. A vegades sembla que haguem de ser "guiris" o japonesos per poder valorar les joies de la nostra ciutat però, si a més de considerar-nos descobridors del nostre patrimoni ens expliquen tan bé el perquè de la construcció, el significat que li va donar Gaudí, la tècnica que va emprar i el simbolisme religiós podríem valorar el diamant en brut que respira al cor de Barcelona.

Molt recomanable per turistes de la seva pròpia ciutat, per seguidors de la cultura catalana i els seus il·lustres protagonistes com Antoni Gaudí, per futurs visitants de la ciutat i per ments inquietes que sempre volen saber més del món que els envolta.