Des de La petita Llibreria, un blog literari format en un
90% per mestres de totes les especialitats, volem apropar la darrera obra d’en Joan Manuel del Pozo, sota el títol d’Educacionari on descobrirem petites píndoles de les quals podem extreure grans
dosis de reflexions sobre l’educació.
En Joan Manuel del Pozo, és professor de filosofia a la
Universitat de Girona i director de l’Observatori d’Ètica Aplicada a l’Acció
Social, Psicoeducativa i Sociosanitària. Els seus coneixements l’han convertit
en un gran i aclamat conferenciant.
La seva ment inquieta i amb fam de coneixements l’han
portat a traduir grans tractats de Ciceró i
“Utopia” de Thomas More, alhora que ha esdevingut Diputat al Congrés i
al Parlament, Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Girona, Conseller d’Educació i
Universitats en el Govern de Pascual Maragall i Conseller de Govern de la
Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.
Nosaltres, però, som de l’opinió que és narrant que ens
narrem i preferim descobrir-lo de primera mà i
poder gaudir de la seva pròpia veu.
Així que entrem en farina per descobrir quelcom més d’una
persona que ens convida a pensar i sentir l’educació a través de seixanta
conceptes.
Tot mestre abans de ser-ho ha sigut alumne, el seu jo alumne què recorda de l'escola?
Per sort, moltes coses, gairebé totes bones. Deixem les
menys bones, que són records pràcticament esborrats, per sort. Les més bones:
la gran il·lusió sempre renovada d’aprendre, l’alegria de conviure amb companys
i amics, el canvi de curs i de profes i llibres...
Hi va haver
algun mestre o professor que el marqués de manera especial? Quin va ser el
motiu?
De petit, no especialment. En general, la majoria
m’agradaven i interessaven, llevat d’algun que potser s’havia d’haver dedicat a
altres activitats. De gran, en canvi, citaré el mestratge filosòfic imponent
d’Emilio Lledó a la Universitat de Barcelona.
Quan es va
adonar que el món de l’educació l’estava esperant? Què volia aportar de nou amb
la seva tasca educativa?
Quan vaig començar a estudiar Filosofia. Me’n vaig
enamorar literalment i vaig veure molt clar, i me’n sento feliç, que jo voldria
ser professor d’aquella matèria; és una matèria generalment tinguda per
abstracta i complicada, però resulta que s’ocupa del més important i nuclear de
la vida: l’aclariment dels conceptes amb els quals comprenem el món i dels
valors amb què governem la vida en llibertat. I el que volia, amb la meva tasca
educativa, era precisament transmetre claredat conceptual i valors orientatius d’una
conducta autònoma amb responsabilitat.
Vostè, ha sigut un home que ha tocat moltes tecles, amb quina de les feines que ha
desenvolupat ha gaudit més?
Tinc la sort de gaudir de qualsevol cosa que faci, sempre
que l’hagi pogut triar jo mateix o acceptar de bon grat quan me l’han oferta. I
com que, llevat d’alguna, he pogut fer
força el que volia, puc assegurar que m’ho he passat molt bé –treballant fort,
per descomptat- tant fent ensenyament filosòfic com tasca política; sobretot
perquè sempre he entès la política com una mena de ‘laboratori d’aplicacions’
filosòfiques, atès que la política s’ocupa de l’aplicació a la col·lectivitat
dels valors ètics que la filosofia fonamenta amb el seu discurs teòric.
Quina d’elles
creu que li ha aportat més com a persona? Amb quina s’ha sentit realment
realitzat?
La filosofia m’ha aportat –modestament- una perspectiva
intel·lectual sense la qual hauria fet la política de manera potser freda o
maquinal; i la política m’ha aportat unes dosis extraordinàries de realisme
humà, que m’han alliçonat tant i en algun cas més que la mateixa filosofia
sobre el que és la vida, tant la individual com, sobretot, la col·lectiva. M’he
sentit igualment realitzat a través de les dues, per les mateixes raons.
Pot existir un
acte on la reciprocitat sigui tan present com a la feina d’educar? Creu que hi
ha alguna professió equiparable en el fet d’enriquiment i creixement personal
constant?
Tinc el convenciment que educar és la feina més ricament
humana, perquè consisteix a impulsar la humanització i socialització dels
altres, especialment els més joves; tot i reconeixent la grandesa de moltes
altres feines, aquesta té una profunditat no equiparable a cap altra, a parer
meu. Per això, com que la humanització i
la socialització són essencialment comunicatives, hi ha una reciprocitat que fa
que l’educador s’enriqueixi i s’eduqui tant com l’educand.
Una ment tan brillant que ens ofereix un llibre tan àgil
i alhora ben guiat a través dels itineraris
creu que s’adreça als mestres novells, a aquells que estan patint el “self
burning”, als que encara estan estudiant per convertir-se’n o creu que dins
dels seus lectors es podria incloure la societat en general?
Diria, també modestament, que a tots. El vaig escriure
sense una ‘diana’ prefixada de públic definit, perquè el que volia era oferir
les meves reflexions i experiència i fer-ne partícip qualsevol persona
mínimament interessada en l’educació. I això val tant per a qui estudia
magisteri o professorat, com per als que ja treballen –i més si hi troben
dificultats, que són freqüents i sovint greus en el mal moment que vivim- com
per a qualsevol ciutadà interessat per l’educació, la cultura, la societat, la
democràcia. El llibre opta clarament pel ‘compromís’ creuat de moltes fonts
educadores, a més de les institucions formals i els seus professionals; tothom,
pel fet mateix de viure en societat, educa -o deseduca- amb la seva conducta
laboral, cívica, social i, per tant, l’educació ens interpel·la a tots.
Dels quatre
itineraris que ens presenta, de quin està més orgullós?
Sincerament, tots em semblen de valor i interès molt
igual; però, posats a destacar-ne un, potser ho faria amb el de la
‘integralitat’: de fet, la paraula ja evoca una globalitat, una plenitud, que
fa que en ell s’hi condensin una mica els altres. Però, si se’m permet, em
commou l’‘emocionalitat’, em sento responsable amb la ‘professionalitat’ i
m’estimula el repte de la ‘verbalitat’.
Si es pogués fer
un viatge en el temps per compartir un sopar amb qui ho faria? Un filòsof? Un
pedagog? O bé algú allunyat d’aquest món?
Soparia un bon ‘banquet’, com ell feia sovint amb els
seus deixebles, amb Plató, que era alhora filòsof, pedagog i polític. Però
l’endemà aniria a passar un matí lluminós amb Aristòtil, pura lucidesa.
I de
l'actualitat, a les mans de qui faria arribar un exemplar d'aquest llibre?
A Zygmunt Bauman, per dir-li que voldria contribuir amb
el llibre a ensenyar a ‘nedar’ una mica bé enmig de la ‘cultura líquida’ que
ell tan afinadament va diagnosticar com a pròpia de la nostra era.
Crec que qui
necessita una bona llegida de l’Educacionari és el ministre Wert, quina és la
seva opinió sobre aquesta llei? Creu que a les escoles s’acomplirà?
Em temo, després de les mostres que ha donat de tancament
i dogmatisme, que el llibre no l’entendria (encara que diu que sap català; però
pensa espès!). La seva llei és ominosament ideologista i sectària. Esperem que
les escoles puguin alliberar-se’n abans de la seva plena aplicació gràcies a
l’acord polític general de derogar-la quan l’actual govern perdi la seva
majoria parlamentària.
Els polítics
tenen por d’una escola on s’eduqui als nanos en el tractament de la informació,
el pensament autònom i crític i en la llibertat?
Per sort, els polítics representen la societat –bé que no
perfectament, però la representen- i, com passa a la societat plural on vivim,
trobaríem polítics de tota mena: els qui respecten els principis esmentats i
els que no, i entremig una graduació variada. Però, sens dubte, hi ha un promig
més aviat decebedor de sensibilitat educadora; com passa a la societat en
general, d’altra banda.
Creu que en
època de crisi és més fàcil o més difícil fer una "bona escola"? La implicació dels mestres per
equilibrar les retallades ens mostra que hi ha molta motivació, vocació i
moltes ganes de treballar bé.
Per sort, la dedicació professional de la majoria de
mestres i professors compensa moltes deficiències que vénen d’una administració
gasiva –l’espanyola i la catalana actuals- i d’una societat massa durament
castigada per una crisi que uns poders financers cobdiciosos i brutals l’hi han
provocat, amb el consentiment de no pocs polítics posats a les seves ordres.
El meu avi sempre deia “Mai aniràs al llit sense haver
après quelcom nou”. Qui ha estat la
persona que més l’ha sorprès i li ha ensenyat quelcom a vostè? Quina és la
darrera cosa que ha après?
La persona que més m’ha sorprès i ensenyat és un filòsof
antic: Aristòtil, maltractat històricament pel dogmatisme de molts suposats
seguidors seus. M’ha ensenyat, sobretot, les bases del pensament ètic i la
lucidesa conceptual i verbal derivada d’una de les seves grans afirmacions
metafísiques: “l’ésser es diu de moltes maneres”, que és un punt de partida
òptim per a la interpretació i solució de la majoria de problemes que els
humans ens plantegem, encara que d’entrada resulta molt i molt abstracta.
La darrera cosa que he après ha estat molt recentment al
cine: “deixes de ser jove quan deixes d’assumir riscos”, frase en boca d’un
interessant personatge femení de la pel·lícula de Martin Scorsese “El llop de
Wall Street”, una lliçó magistral sobre la desgràcia immensa del descontrol
financer que governa el món.
Com
definiria l'escola perfecta? Existeix?
No existeix l’escola ‘perfecta’,
perquè res humà no és perfecte. La perfecció possible –sempre a mig fer, per
naturalesa- és la que té com a base un projecte de qualitat pedagògica
desplegat amb gran compromís de professionals ben preparats, dut amb autonomia,
participació i retiment real de comptes, un diàleg intens amb les famílies i
amb implicació de l’entorn social i uns processos actius, crítics i solidaris
d’aprenentatge. Com a mínim...
Quins
són els errors més freqüents de l’activitat docent?
La desconfiança i el desànim, em sembla.
Ens agradaria acabar aquesta breu
entrevista amb la pregunta de la casa:
Quina
és aquella pregunta que mai li han fet i li agradaria que li fessin? Ens la pot
respondre?
Per
què vols ser feliç?
Per la feina i la plenitud que espero
trobar mentre cerco la felicitat pels camins costeruts de la veritat, la
bellesa i la bondat.
Un cop més li volem agrair la seva
proximitat i la seva obra doncs esdevé un bàsic que tot docent ha de tenir a
mà.
Moltes gràcies per les seves paraules
i el temps que ens ha dedicat.
Cordialment,
La Petita Llibreria
