dimecres, 5 de febrer de 2014

Entrevista a Joan Manuel del Pozo



Des de La petita Llibreria, un blog literari format en un 90% per mestres de totes les especialitats, volem apropar la darrera obra d’en Joan Manuel del Pozo, sota el títol d’Educacionari on descobrirem petites píndoles de les quals podem extreure grans dosis de reflexions sobre l’educació.


En Joan Manuel del Pozo, és professor de filosofia a la Universitat de Girona i director de l’Observatori d’Ètica Aplicada a l’Acció Social, Psicoeducativa i Sociosanitària. Els seus coneixements l’han convertit en un gran i aclamat conferenciant.

La seva ment inquieta i amb fam de coneixements l’han portat a traduir grans tractats de Ciceró i  “Utopia” de Thomas More, alhora que ha esdevingut Diputat al Congrés i al Parlament, Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Girona, Conseller d’Educació i Universitats en el Govern de Pascual Maragall i Conseller de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Nosaltres, però, som de l’opinió que és narrant que ens narrem i preferim descobrir-lo de primera mà i  poder gaudir de la seva pròpia veu.

Així que entrem en farina per descobrir quelcom més d’una persona que ens convida a pensar i sentir l’educació a través de seixanta conceptes.

Tot mestre abans de ser-ho ha sigut alumne, el seu jo alumne què recorda de l'escola?

Per sort, moltes coses, gairebé totes bones. Deixem les menys bones, que són records pràcticament esborrats, per sort. Les més bones: la gran il·lusió sempre renovada d’aprendre, l’alegria de conviure amb companys i amics, el canvi de curs i de profes i llibres...


Hi va haver algun mestre o professor que el marqués de manera especial? Quin va ser el motiu?

De petit, no especialment. En general, la majoria m’agradaven i interessaven, llevat d’algun que potser s’havia d’haver dedicat a altres activitats. De gran, en canvi, citaré el mestratge filosòfic imponent d’Emilio Lledó a la Universitat de Barcelona.

Quan es va adonar que el món de l’educació l’estava esperant? Què volia aportar de nou amb la seva tasca educativa?

Quan vaig començar a estudiar Filosofia. Me’n vaig enamorar literalment i vaig veure molt clar, i me’n sento feliç, que jo voldria ser professor d’aquella matèria; és una matèria generalment tinguda per abstracta i complicada, però resulta que s’ocupa del més important i nuclear de la vida: l’aclariment dels conceptes amb els quals comprenem el món i dels valors amb què governem la vida en llibertat. I el que volia, amb la meva tasca educativa, era precisament transmetre claredat conceptual i valors orientatius d’una conducta autònoma amb responsabilitat.

Vostè, ha sigut un home que ha tocat moltes tecles, amb quina de les feines que ha desenvolupat ha gaudit més?

Tinc la sort de gaudir de qualsevol cosa que faci, sempre que l’hagi pogut triar jo mateix o acceptar de bon grat quan me l’han oferta. I com  que, llevat d’alguna, he pogut fer força el que volia, puc assegurar que m’ho he passat molt bé –treballant fort, per descomptat- tant fent ensenyament filosòfic com tasca política; sobretot perquè sempre he entès la política com una mena de ‘laboratori d’aplicacions’ filosòfiques, atès que la política s’ocupa de l’aplicació a la col·lectivitat dels valors ètics que la filosofia fonamenta amb el seu discurs teòric.

Quina d’elles creu que li ha aportat més com a persona? Amb quina s’ha sentit realment realitzat?

La filosofia m’ha aportat –modestament- una perspectiva intel·lectual sense la qual hauria fet la política de manera potser freda o maquinal; i la política m’ha aportat unes dosis extraordinàries de realisme humà, que m’han alliçonat tant i en algun cas més que la mateixa filosofia sobre el que és la vida, tant la individual com, sobretot, la col·lectiva. M’he sentit igualment realitzat a través de les dues, per les mateixes raons.

Pot existir un acte on la reciprocitat sigui tan present com a la feina d’educar? Creu que hi ha alguna professió equiparable en el fet d’enriquiment i creixement personal constant?

Tinc el convenciment que educar és la feina més ricament humana, perquè consisteix a impulsar la humanització i socialització dels altres, especialment els més joves; tot i reconeixent la grandesa de moltes altres feines, aquesta té una profunditat no equiparable a cap altra, a parer meu.  Per això, com que la humanització i la socialització són essencialment comunicatives, hi ha una reciprocitat que fa que l’educador s’enriqueixi i s’eduqui tant com l’educand.

Una ment tan brillant que ens ofereix un llibre tan àgil i alhora ben guiat a través dels itineraris creu que s’adreça als mestres novells, a aquells que estan patint el “self burning”, als que encara estan estudiant per convertir-se’n o creu que dins dels seus lectors es podria incloure la societat en general?

Diria, també modestament, que a tots. El vaig escriure sense una ‘diana’ prefixada de públic definit, perquè el que volia era oferir les meves reflexions i experiència i fer-ne partícip qualsevol persona mínimament interessada en l’educació. I això val tant per a qui estudia magisteri o professorat, com per als que ja treballen –i més si hi troben dificultats, que són freqüents i sovint greus en el mal moment que vivim- com per a qualsevol ciutadà interessat per l’educació, la cultura, la societat, la democràcia. El llibre opta clarament pel ‘compromís’ creuat de moltes fonts educadores, a més de les institucions formals i els seus professionals; tothom, pel fet mateix de viure en societat, educa -o deseduca- amb la seva conducta laboral, cívica, social i, per tant, l’educació ens interpel·la a tots.

Dels quatre itineraris que ens presenta, de quin està més orgullós?

Sincerament, tots em semblen de valor i interès molt igual; però, posats a destacar-ne un, potser ho faria amb el de la ‘integralitat’: de fet, la paraula ja evoca una globalitat, una plenitud, que fa que en ell s’hi condensin una mica els altres. Però, si se’m permet, em commou l’‘emocionalitat’, em sento responsable amb la ‘professionalitat’ i m’estimula el repte de la ‘verbalitat’.

Si es pogués fer un viatge en el temps per compartir un sopar amb qui ho faria? Un filòsof? Un pedagog? O bé algú allunyat d’aquest món?

Soparia un bon ‘banquet’, com ell feia sovint amb els seus deixebles, amb Plató, que era alhora filòsof, pedagog i polític. Però l’endemà aniria a passar un matí lluminós amb Aristòtil, pura lucidesa.

I de l'actualitat, a les mans de qui faria arribar un exemplar d'aquest llibre?

A Zygmunt Bauman, per dir-li que voldria contribuir amb el llibre a ensenyar a ‘nedar’ una mica bé enmig de la ‘cultura líquida’ que ell tan afinadament va diagnosticar com a pròpia de la nostra era.

Crec que qui necessita una bona llegida de l’Educacionari és el ministre Wert, quina és la seva opinió sobre aquesta llei? Creu que a les escoles s’acomplirà?

Em temo, després de les mostres que ha donat de tancament i dogmatisme, que el llibre no l’entendria (encara que diu que sap català; però pensa espès!). La seva llei és ominosament ideologista i sectària. Esperem que les escoles puguin alliberar-se’n abans de la seva plena aplicació gràcies a l’acord polític general de derogar-la quan l’actual govern perdi la seva majoria parlamentària.

Els polítics tenen por d’una escola on s’eduqui als nanos en el tractament de la informació, el pensament autònom i crític i en la llibertat?

Per sort, els polítics representen la societat –bé que no perfectament, però la representen- i, com passa a la societat plural on vivim, trobaríem polítics de tota mena: els qui respecten els principis esmentats i els que no, i entremig una graduació variada. Però, sens dubte, hi ha un promig més aviat decebedor de sensibilitat educadora; com passa a la societat en general, d’altra banda.

Creu que en època de crisi és més fàcil o més difícil fer una "bona escola"? La implicació dels mestres per equilibrar les retallades ens mostra que hi ha molta motivació, vocació i moltes ganes de treballar bé.

Per sort, la dedicació professional de la majoria de mestres i professors compensa moltes deficiències que vénen d’una administració gasiva –l’espanyola i la catalana actuals- i d’una societat massa durament castigada per una crisi que uns poders financers cobdiciosos i brutals l’hi han provocat, amb el consentiment de no pocs polítics posats a les seves ordres.

El meu avi sempre deia “Mai aniràs al llit sense haver après quelcom nou”. Qui ha estat la persona que més l’ha sorprès i li ha ensenyat quelcom a vostè? Quina és la darrera cosa que ha après?

La persona que més m’ha sorprès i ensenyat és un filòsof antic: Aristòtil, maltractat històricament pel dogmatisme de molts suposats seguidors seus. M’ha ensenyat, sobretot, les bases del pensament ètic i la lucidesa conceptual i verbal derivada d’una de les seves grans afirmacions metafísiques: “l’ésser es diu de moltes maneres”, que és un punt de partida òptim per a la interpretació i solució de la majoria de problemes que els humans ens plantegem, encara que d’entrada resulta molt i molt abstracta.
La darrera cosa que he après ha estat molt recentment al cine: “deixes de ser jove quan deixes d’assumir riscos”, frase en boca d’un interessant personatge femení de la pel·lícula de Martin Scorsese “El llop de Wall Street”, una lliçó magistral sobre la desgràcia immensa del descontrol financer que governa el món.


Com definiria l'escola perfecta? Existeix?
No existeix l’escola ‘perfecta’, perquè res humà no és perfecte. La perfecció possible –sempre a mig fer, per naturalesa- és la que té com a base un projecte de qualitat pedagògica desplegat amb gran compromís de professionals ben preparats, dut amb autonomia, participació i retiment real de comptes, un diàleg intens amb les famílies i amb implicació de l’entorn social i uns processos actius, crítics i solidaris d’aprenentatge. Com a mínim...
Quins són els errors més freqüents de l’activitat docent?
La desconfiança i el desànim, em sembla.
Ens agradaria acabar aquesta breu entrevista amb la pregunta de la casa:
Quina és aquella pregunta que mai li han fet i li agradaria que li fessin? Ens la pot respondre?

Per què vols ser feliç?
Per la feina i la plenitud que espero trobar mentre cerco la felicitat pels camins costeruts de la veritat, la bellesa i la bondat.

Un cop més li volem agrair la seva proximitat i la seva obra doncs esdevé un bàsic que tot docent ha de tenir a mà. 

Moltes gràcies per les seves paraules i el temps que ens ha dedicat.

Cordialment,

La Petita Llibreria

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada