Entrevista Anna-Priscila Magriñà

Benvolguda Anna-Priscila, volem apropar als nostres lectors i amics del blog de La petita llibreria, l’autora de la millor guia per conèixer realment la nostra cultura, les nostres tradicions i la nostra terra.

Rere el títol de “Guia xafardera de Catalunya” hem descobert de manera amena, lleugera i planera aspectes de Catalunya que donem per fets però que realment desconeixem les seves arrels. Gràcies a la teva guia descobrirem aquells secrets amagats del passat que han passat de generació en generació i que s’han anat diluint amb el pas del temps.

Aquesta guia convida a la xafarderia sana, aquella que aporta aspectes i coneixements positius i que diverteix amb el toc irònic que la teva ma li ha aportat, doncs bé, ara són nosaltres els que intentarem calçar les teves sabates xafarderes i descobrir una mica més del que s’amaga rere el nom d’Anna-Priscila.

Sabem que vas néixer a Reus i que fas de periodista amb molta empenta, t’atreveixes amb guions, llibres i presentacions, l’any 2010 vas ser la coautora del llibre “1001 curiositats de Barcelona” i d’aquest últim fet descobrim una ment curiosa amb ànsies de coneixement. Però desconeixem realment qui ets i t’agraïm molt que ens dediquis uns moments del teu temps per poder intercanviar opinions.

La primera pregunta és gairebé obligada, la petita Anna-Priscila ja apuntava maneres de curiosa? Eres un belluguet que preguntava per tot o és una qualitat que has anat adquirint com a pròpia amb el pas del temps?

Els meus pares són professors d’Història, o sigui que la cosa ja em ve de família. A casa sempre s’ha parlat d’història al voltant de la taula i a mi m’encantava, i m’encanta, escoltar les explicacions dels meus pares. I sí, crec que feia moltes preguntes des de petita. He de dir que era força pesada i crec que, amb els anys encara m’hi he tornat més: sempre vull saber el per què de tot. D’on ve això? Qui va inventar allò? Per què passa el de més enllà? Tot el dia igual...

La teva manera de plantejar els temes a la guia et mostren molt propera al lector, aquesta espontaneïtat ve d’herència?

Sóc molt i molt fan dels llibres divulgatius anglosaxons. Els seus autors, en una majoria, aconsegueixen explicar coses (de vegades molt complicades) amb arguments molt clars i, a més, amb molt d’humor. I jo volia fer el mateix: explicar històries que de vegades són enrevessades d’una manera que fos agradable de llegir i, a més, que fes passar una bona estona al lector.

Quan vas descobrir que el món de les lletres t’estava esperant?

A mi sempre m’ha agradat escriure. De fet, sempre he anat escrivint ara una mica per aquí, ara una mica per allà. Tinc molts textos inacabats (el 99% del que he fet ho és): és allò de l’ “ai, que fàcil que és començar una història quan et sents inspirada”. Però escriure no és escriure. Escriure és reescriure i fins passats els 25 no vaig trobar la motivació per començar a reescriure constantment. Molts dies, ho he de confessar, em costa horrors reescriure. Però m’hi hauré de tornar a posar aviat si vull tornar a publicar.

Com va ser l’entrada en aquest món?

Com a periodista he escrit molts tipus de textos: notícies, entrevistes, guions per a presentacions... Fins i tot he fet alguna obra de teatre infantil en anglès i català per a nens d’escoles. Si una cosa té aquesta professió és que et permet (o de vegades t’obliga, que la cosa està complicada) a tocar moltes tecles. Publicar un llibre, però, és molt més intens, perquè tens, en un sol objecte, tot l’esforç de centenars d’hores. El primer cop que vaig tenir un llibre meu a les mans vaig sortir de casa amb una eufòria que ni les pastilles sintètiques: a tothom que em trobava pel carrer (amistats, s’entén) li ensenyava el llibre mentre somreia com una beneita. Déu meu, quan hi penso ara em fa certa vergonya. Però, què hi farem, estava molt contenta i no podia parar d’expressar-ho.

Ens podries explicar alguna anècdota que t’hagi passat mentre treballaves pel Canal Reus TV o RAC 1?

Sempre recordaré la meva primera roda de premsa amb RAC 1. Era a la torre Agbar i jo havia de gravar les declaracions de vés a saber qui que parlava. Em vaig fer tal embolic amb la gravadora, que no se’m va gravar res. Niente. Quin mal tràngol! Per sort, un altre periodista em va passar els talls que valien la pena. No vaig tornar amb les mans buides a la redacció, però ho vaig passar molt malament. Treballant a informatius t’espaviles molt.

Què podries destacar d’aprenentatge en aquests mitjans que t’hagin servit per arribar a on ets ara?

Qualsevol feina que et faci escriure t’ajuda a avançar en l’ofici. No n’hi ha d’altre: escriure, escriure i escriure. Tot i això, de moment em segueixo veient només periodista. La ficció que escric necessita tantes voltes que no serveix ni per deixar-la llegir als meus amics i el que he publicat no deixa de ser un treball periodístic. Crec que necessito més pràctica i menys vida social.

Podries donar un consell als joves que vulguin seguir les teves passes? Segurament no t’havies plantejat, però un jove talent pot inspirar-ne a un d’altre.

No sé si jo puc inspirar ningú. En tot cas, a qui vulgui dedicar-se al món dels llibres li diria tres coses: llegeix molt, escriu cada dia (jo no ho faig, però potser si ho fes les coses m’anirien millor) i aprèn de la teoria. Ningú neix ensenyat i està bé conèixer les bases de l’escriptura. Ah, i una cosa més: viure de l’escriptura en aquest país és un fet insòlit. Per tant, que l’escriptor novell no abandoni la seva feina a la primera de canvi. Ja tindrà temps de fer-ho quan es converteixi en un Sánchez Piñol. Sé que això ho complica tot, perquè posar-te a escriure després de tot un dia de curro és difícil, però per això és important agafar l’hàbit del fer una mica cada dia. Ja se sap: de mica en mica, s’omple la pica (i si t’ho deixes tot per al darrer dia, dormiràs poc durant una temporada).

Com a escriptora, ens agradaria saber si tens algun referent literari, un llibre de capçalera o un personatge que t’inspira a seguir treballant dia a dia?.

De referents literaris en tinc molts i més que en tindria si llegís més, perquè he de confessar que hi ha molts “clàssics” que encara no he tastat. Dels que tinc a la meva biblioteca, però, us puc dir que m’han impactat Orwell i Woolf, Rodoreda i Roig, Grandes i Cercas, Montero i Vila-Matas. La loca de la casa i París no se acaba nunca són, segurament, dues de les obres que més m’han agradat mai. Les adoro i són de les poques creacions que rellegeixo de tant en tant. De gran, jo voldria ser Vila-Matas (llàstima que de somnis no visqui la dona).

Hem llegit que tens el claqué una mica rovellat, i que els balls de Bollywood no se’t  resisteixen, com a persona jove, tens algun hobby?

Més que hobbies, tinc addiccions: m’encanta comprar llibres (encara que després potser no els llegeixi mai) i venero la cervesa. Ah, i tinc tots els gadgets relacionats amb l’escriptura que et puguis imaginar. L’altre dia em vaig comprar un bolígraf de tinta invisible que només es pot veure amb llum ultraviolada (si és que allò és ultraviolada...) que ha fet furor entre els meus col·legues.  

Ara ja et coneixem una mica millor, podem aportar experiències vitals, aspectes una mica més personals a una autora que ens ha captivat, només ens queda saber una mica sobre la teva “Guia xafardera de Catalunya”.

D’on va venir la idea de xafardejar per Catalunya?

De tantes i tantes històries que tenim escampades pel territori i que potser el gran públic no coneix amb tanta facilitat. Saber que hi havia un senyor, fill d’un matrimoni de Mataró, que es guanyava la vida fent-se pets al Moulin Rouge; o descobrir que tota dona moderna porta sola d’espart amb plataforma perquè una família d’espardenyers centenària de Banyoles ho va idear... et fa venir ganes de deixar-ho plasmat en algun lloc.

T’has plantejat xafardejar per algun altre lloc? Quin seria? Per què?

A mi m’agrada xafardejar per Catalunya perquè conec el nostre tarannà i això em permet buscar la ironia en molts moments. Per xafardejar per algun altre lloc, abans me l’hauria de fer una mica meu. Podria xafardejar, potser, sobre els escocesos, perquè he viscut a Escòcia. Però segurament no m’atreviria a fer un llibre com el Xafardera sobre, què et diré ara, Indonèsia. Podria trobar molta història relacionada amb el país, però no els conec com a gent i això em limita a l’hora d’escriure amb humor i veracitat.

T’ha quedat alguna xafarderia al tinter? Quina seria la xafarderia número 79?

Me n’han quedat moltíssimes, i ho dic seriosament. Va arribar un moment en què vaig haver de parar de buscar. D’històries xafarderes, en tinc unes 300. Crec que el pitjor procés va ser el de descartar les 222 que es van quedar al tinter. La 79 hagués estat, segurament, la història de Roseta Mauri, una ballaria de Reus (sempre que puc escombro cap a casa) que es va convertir en la primera ballarina del Ballet de l’Òpera de París i que va fer de model per a artistes com Degas. Una reusenca en diversos quadres de Degas... brutal.

T’has plantejat alguna mena de censura amb alguna xafarderia?

No, perquè no explico “xafarderies” en el sentit més estricte del tema. Procuro donar dades contrastades (tot i que això, de vegades, també et porta a l’error) i normalment, tota la gent que es passeja pels meus llibres ja fa molts i molts anys que va morir. Crec que no ofenc a ningú amb les meves xafarderies i, si existeix el cas contrari... cap problema! Que m’ho diguin i en parlem (amb una cervesa a la mà).

Si haguessis de triar només una sola xafarderia del teu llibre per mostrar-la com a exemple del que s’amaga rere la guia, quina seria?

El llibre té diversos estats d’ànim: parla de coses que fan riure, explica llegendes, però també repassa moments durs i tristos de la nostra història. A mi em va impactar molt la vida de Joan Josep Gironés, un dels millors boxejadors del món que es va convertir en guardaespatlles de Companys i que va acabar exiliat a Mèxic. Va viure fins a principis dels 80, però des que se’n va anar forçat a l’exili que mai més va tornar a veure ni la seva dona ni la seva filla. Imagina’t, quina vida més trista. I això que va ser un dels esportistes més brillants que mai ha vist Catalunya...

Deixes palès que les xafarderies no són un fet nou ni únic. Com a transmissora d’aquestes et podríem considerar la Gossip Girl catalana?

Deixem-ho en aficionada, que sempre queda més polit (i amb menys responsabilitat). 

Ara per ara, tens algun nou projecte entre mans?

En tinc diversos, però n’he de triar un, centrar-me en aquell i tirar endavant. Sóc massa dispersa i em costa concentrar-me en una sola cosa. Com deia abans: començar un projecte és molt fàcil. El que és difícil de nassos és acabar-lo. A veure si me’n surto.

Per acabar, ens agradaria saber quina és la pregunta que mai t’han fet i creus que és important per conèixer millor tant la persona com l’autora que ets avui?. Ens la podries respondre?

Uf... doncs no sé què dir-te. Crec que per conèixer-me millor no hi ha res com anar a prendre una canyeta juntes.

T’agraïm molt que ens hagis dedicat el teu temps i esperem amb candeletes descobrir ben aviat un nou títol amb la teva signatura. Només et podem desitjar molta sort i salut per poder aconseguir els teus somnis.

Fins molt aviat amiga

Núria Sánchez Vicente

Espriu, transparent. Biografia

Tal dia com avui, l’any 1913 aconteixia el naixement d’en Salvador Espriu, tan il·lustre escriptor al qual se li dedica l’any en nom de la cultura catalana.

Si per molts de vosaltres encara és un tresor a descobrir, no us podeu perdre la lectura d’Espriu, transparent. Biografia, un treball de documentació de més de tres anys a càrrec de la ploma magistral i dinàmica d’Agustí Pons.

Editat en format de tapa dura, li atorga solemnitat i importància al recorregut per la vida d’Espriu, alhora que l’emmarca en el context social i polític de l’època per tal d’unificar sentits i facilitar la comprensió holística i polifacètica de l’escriptor.

L’Editorial Proa ens ofereix un dels millors testimonis escrits sobre el protagonista del dia.

Amb un recorregut que arrenca des de la tendra infància on Espriu descobreix a la Bíblia un potencial ideològic i literari que el marcarà per sempre, fins als sentiments que li van despertar els premis obtinguts al llarg de la seva producció literària i les dues candidatures al premi Nobel que va viure.

La producció literària d'Espriu és molt extensa, però cal destacar els llibres de poemes “El cementiri de Sirena”, “El caminant i el mur” i “La pell de brau”, probablement la seva obra més coneguda, en què desenvolupa la visió de la problemàtica històrica, moral i social d'Espanya.

“Fedra” també rep un reconeixement especial doncs ell mateix la valorava molt i va marcar un abans i després en les lletres catalanes en general, formant part de la generació del 1936 on el noucentisme començava a treure el cap.

L’atractiu de Sinera, el seu estimat Arenys si el llegim del revés, i el món particular que crea al seu voltant també queda palès en el volum.

Un atractiu més que té aquesta contextualització del nostre homenatjat és l’índex d’interconnexions amb personatges tan importants com destacats del món de la cultura, la política i les lletres.

Podem llegir-lo linealment o buscar anècdotes segons amb qui les va viure o depenent del moment històric en que s’enquadren.

M’ha agradat especialment amb l’amor i respecte que l’autor parla de la seva vida familiar, com era ell amb els seus germans, amb la seva mare, els seus somnis de nen, els trasllats i els seus estiuejos.

Trobo una feina molt respectable i digna d’admiració la portada a terme per l’Agustí Pons, ha fet tanta recerca i està tan ben documentat que aquest relat podria haver sortit amb un tó enciclopèdic però li ha donat el toc d’un gran escriptor i fa que la lectura es torni novel·lística, històrica i, sobretot, interessant.

 “Sóc un home sense biografia” deia Espriu l’any 1984, doncs les coses han canviat, ara té una biografia tan ben elaborada que de ben segur se’n sentiria orgullós.

Fem ressò de la rica cultura catalana i valorem la producció d’Espriu, un company de viatge que ens omplirà de somnis, il·lusions i fantasies. Visca les lletres catalanes!

El moment de la meva vida

Per Àngela Sánchez Vicente

 

Em trobo sobre la taula una pila de llibres però un té una portada atractiva, femenina, alegre i vital, es tracta de El moment de la meva vida la darrera novel·la de Cecelia Ahern i no puc resistir d’obrir-lo i perdre’m entre les seves pàgines.

Un retrat en el que qualsevol (jo la primera) es pot emmirallar, una noia vital i entregada a la vida dels demés, dels amics, de la feina i dels problemes quotidians però no s’escolta a ella mateixa i tampoc té temps de decidir que vol fer realment i quin projecte de dona vol arribar a ser. 

La Lucy, la nostre amiga protagonista, rep una carta on la seva vida la cita. Ella rep la carta amb incredulitat però alhora sap el que ha de fer doncs no és la primera carta que rep sota el dibuix de la triple espiral de la vida.

Un viatge introspectiu revelador per ella i per tot lector que es terci, emocions a flor de pell que traspassen les pàgines i un missatge que fa que vulguis sortir a la vida i descobrir tot allò que t’estàs perdent.

La Lucy revaloritza a la seva mare descobrint que la seva pròpia felicitat que va adquirint es contagia en aquells que l’envolten i l’estimen.

Apareixerà en Philip que farà que cregui en l’amor i juntament amb les seves amigues la nostre noieta va creixent emocionalment i agafant el timó de la seva pròpia vida.

La novel·la de la Cecelia sempre fuig dels estereotips de la novel·la romanticona i rosa, els hi dona un nou sentit i fa que et vulguis assemblar a les protagonistes doncs alhora que són dolces i tendres poden treure tot el seu caràcter per tirar endavant i sempre superar-se.

M’atrauen molt les seves histories: “Gràcies pels records”, “El regal”, “El demà comença avui” i en especial “Postada: T’estimo” tots ells publicats a  labutxaca.

Sóc poc de plorar però reconec que amb “Postada: T’estimo” me’n vaig fer un fart, amb la jaqueta que va i torna a la protagonista i amb el missatge al contestador del noi. Detalls potser insignificants però que et fan creure en la màgia de la vida i amb llàgrimes renovadores esperes la seva propera narració però, sense desprestigiar els títols d’entremig, aquesta ha estat la que m’ha fet revifar l’admiració per tan novell autora.

Segueix l’estil narratiu tot i que la historia es completament nova, amb tocs d’història purament d’amor entre un home i una dona i una mescla d’esperança, confiança en un mateix i superació davant les adversitats.

Feia molt de temps que no gaudia tant d’una lectura i estic segura que aquest llibre acabarà ben gastadet i despuntat doncs una segona lectura esta assegurada.

No us deixeu influenciar pels que diuen que allò rosa és buit o lleuger, ens trobem davant d’un tresor que necessita ser descobert.

Us aconsello que vosaltres també sortiu a la vida i no hagi de ser ella qui us vingui a dir: Ep nena! M’estàs desperdiciant i només en tens una!

El somriure de l'Angelica

Ara que ve el temps de la calor i els viatges, si voleu volar de cop a la Itàlia més autèntica i pura, només cal que us deixeu atrapar per El somriure de l’Angelica la darrera novel·la protagonitzada per el comissari Salvo Montalbano.

L’autor sicilià Andrea Camilleri és l’encarregat de donar-li casos a resoldre al nostre protagonista.

En aquest cas, seguim veient un Montalbano humà. Al que li agrada el bon menjar i no s’està de cruspir-se uns bons cannolis entre hores, fumar algun puret i gaudir dels vins de la zona.

Un personatge tant humà amb les seves particularitats que es transmeten a la seva manera de treballar, ell, per sobre de tot, respecta la llei i vol que aquesta s’acompleixi tot i que, de tant en tant, hagi de fer servir protocols poc ortodoxos i ficar-se en algun merder.

En aquest cas, en Montalbano és seduït per l’Angelica, una donassa amb els trets físics característics de les madones italianes: ulls grossos i expressius, cabells llargs i foscos emmarcant una cara de porcellana que és alhora angelical i malèvola.

Qui és l’Angelica? En Montalbano s’està apropant massa al perill? S’acabarà cremant?

L’Angelica surt descrita al llarg del llibre i cada cop s’apropa més a la investigació, en tindrà res a veure? Potser el nostre amic comissari s’està deixant anar pels seus instints més primaris i no veu que hi ha rere la bellesa d’aquesta jove.

La traducció de Pau Vidal aconsegueix que l’obra no perdi la màgia ni l’olor de la Itàlia que serveix de marc i escenari. Carrerons estrets víctimes de la foscor i la llum tènue, el caràcter parsimoniós i despreocupat dels ajudants del comissari i paraules clau sense traduir.

Sens dubte és un clar successor dels grans novel·listes del gènere detectivesc i del món de la investigació, és més, Andrea Camilleri ja és un nom reconegut i que val la pena llegir-lo.

Edicions 62 ens regala aquesta nova entrega però per aquells que li agafeu afició, podeu trobar títols com  La forma de l'aigua, El lladre de pastissets, El gos de terracota, La veu del violí, L'excursió a Tíndari, L'olor de la nit, Un gir decisiu, La paciència de l'aranya, La lluna de paper, Foguerada d'agost, Les ales de l'esfinx, La pista de sorra, El camp del terrissaire, L'edat del dubte i La dansa de la gavina.

Per als que sigueu més mandrosos podeu començar gaudint de la sèrie televisiva que la RAI ha produït sota el nom de "Il Commissario Montalbano", on podem gaudir d’alguna de les aventures més sonades i emblemàtiques de’n Montalbano i els seus companys.

Reconec que jo vaig ser mandrosa però arran de veure la sèrie vaig començar a llegir algun dels llibres però crec que aquest darrer ha estat una sorpresa, una volta de cargol a la historia. Com que ja coneixem al protagonista, ens podem avançar a allò que està pensant o a allò que farà. Podem anar una passa per davant.

Un llibre que es pot llegir individualment però alhora convida a fer-se amic tant de l’autor com del Montalbano.

El lamento del océano

Per començar m’agradaria puntualitzar que no crec que puguem parlar de còmic amb cap obra de Victoria Francés, crec que seria molt més curós parlar de llibre il·lustrat o fins i tot de contes. Amb la seva obra “El lamento del océano” l’autora fa un sincer homenatge al conte de la sirena de Hans Christian Handersen (1836).

Una oda al sentiment del desamor i una visió gens edulcorada de la història, els fets principals són reconeguts per a tots, però la visió particular de l’autora transforma el conte dolç i amb final feliç en una història amb un final emotiu però cruel.

La història ens trasllada a principis del segle XVIII. La pesta negra s'amaga en les entranyes d'un vaixell mercant que navega a la deriva travessant les boires. Un jove grumet salta a les aigües letals a la recerca de la seva salvació, però gairebé a la vora de la mort, una misteriosa criatura apareix davant seu emergint de les profunditats ...  A la llum de la lluna, les boires més espesses dominaran la seva nova existència ... abans d'escoltar la nostàlgica melodia del lament de l'oceà ...

La sirena salva la vida del jove Zachary condemnant la seva pròpia existència, una vida per una d’altra. Una història que no cal llegir, amb les seves il·lustracions podreu gaudir també de l’atractiu d’aquest homenatge.

El llibre està organitzat de manera que el text queda sempre al full de l’esquerra, dins d’un marc oníric amb detalls marins i la il·lustració corresponent queda a la pàgina dreta. La lletra sembla anglesa, a ma, sense predomini d’un llenguatge complicat.  Manté un ritme constant al llarg de tota la història remarcant sobretot el caràcter dels personatges. A més està publicat en horitzontal, dotant d’amplitud tant el text com la imatge.

Si ens centrem en les il·lustracions les trobarem envolcallades en colors romàntics: vermell sang, gris perla i blau apagat que les conformen en pròpies de les imatges més clàssiques en la forma de la sirena. Aquestes apareixen combinades de manera que ens mostren la sirena, el jove, el paisatge i a tots dos junts com a parella. Les més frepants són, al meu gust, les dels paisatges marins que ens fan arribar la melancolia de l’amor impossible que viuen els protagonistes.

De traç precís i esbocat mostra una fisonomia realista que transmet el reflex dels sentiments.  La roba d’ell està treballada amb un detall esmerat per contraposar-la al nu de la sirena. Una roba rica en plecs i moviment, al igual que els cabells llargs i foscos d’ambdós.

Creieu-me si us dic que les il·lustracions es podrien emmarcar, semblen quadres, tenen força, significat, vibren i desprenen una llum pròpia que fan envejar la capacitat de dibuixar a mans més negades. 

Em costa molt trobar un però a aquesta obra, però... crec que el públic al qual pot interessar més és un públic femení o infantil, si portés una mica més de sucre, encara que la imatge de la sirena és molt sensual, no l’acabo de situar pel gran públic del gènere que acostuma a ser jove i masculí.