diumenge, 7 de juliol de 2013

El lamento del océano



Per començar m’agradaria puntualitzar que no crec que puguem parlar de còmic amb cap obra de Victoria Francés, crec que seria molt més curós parlar de llibre il·lustrat o fins i tot de contes. Amb la seva obra “El lamento del océano” l’autora fa un sincer homenatge al conte de la sirena de Hans Christian Handersen (1836).

Una oda al sentiment del desamor i una visió gens edulcorada de la història, els fets principals són reconeguts per a tots, però la visió particular de l’autora transforma el conte dolç i amb final feliç en una història amb un final emotiu però cruel.

La història ens trasllada a principis del segle XVIII. La pesta negra s'amaga en les entranyes d'un vaixell mercant que navega a la deriva travessant les boires. Un jove grumet salta a les aigües letals a la recerca de la seva salvació, però gairebé a la vora de la mort, una misteriosa criatura apareix davant seu emergint de les profunditats ...  A la llum de la lluna, les boires més espesses dominaran la seva nova existència ... abans d'escoltar la nostàlgica melodia del lament de l'oceà ...

La sirena salva la vida del jove Zachary condemnant la seva pròpia existència, una vida per una d’altra. Una història que no cal llegir, amb les seves il·lustracions podreu gaudir també de l’atractiu d’aquest homenatge.

El llibre està organitzat de manera que el text queda sempre al full de l’esquerra, dins d’un marc oníric amb detalls marins i la il·lustració corresponent queda a la pàgina dreta. La lletra sembla anglesa, a ma, sense predomini d’un llenguatge complicat.  Manté un ritme constant al llarg de tota la història remarcant sobretot el caràcter dels personatges. A més està publicat en horitzontal, dotant d’amplitud tant el text com la imatge.

Si ens centrem en les il·lustracions les trobarem envolcallades en colors romàntics: vermell sang, gris perla i blau apagat que les conformen en pròpies de les imatges més clàssiques en la forma de la sirena. Aquestes apareixen combinades de manera que ens mostren la sirena, el jove, el paisatge i a tots dos junts com a parella. Les més frepants són, al meu gust, les dels paisatges marins que ens fan arribar la melancolia de l’amor impossible que viuen els protagonistes.

De traç precís i esbocat mostra una fisonomia realista que transmet el reflex dels sentiments.  La roba d’ell està treballada amb un detall esmerat per contraposar-la al nu de la sirena. Una roba rica en plecs i moviment, al igual que els cabells llargs i foscos d’ambdós.

Creieu-me si us dic que les il·lustracions es podrien emmarcar, semblen quadres, tenen força, significat, vibren i desprenen una llum pròpia que fan envejar la capacitat de dibuixar a mans més negades. 

Em costa molt trobar un però a aquesta obra, però... crec que el públic al qual pot interessar més és un públic femení o infantil, si portés una mica més de sucre, encara que la imatge de la sirena és molt sensual, no l’acabo de situar pel gran públic del gènere que acostuma a ser jove i masculí. 

Aquesta ressenya també està publicada a La Finestra Digital

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada