dimarts, 17 d’abril de 2018

Entrevista a Albert Villaró


Si vau gaudir de la lectura d’Els ambaixadors, novel·la guanyadora del Premi Josep Pla 2014 i vàreu fer-vos amics d’en Mossèn Farràs teniu la oportunitat de retrobar-vos amb ell en una nova novel·la que no forçosament és una segona part.
Aquestes obres de l’Albert Villaró són un binomi fantàstic a destacar de la seva amplia bibliografia i no us deixaran impassibles doncs us convida a reescriure la historia i a reflexionar en moltes variants de la mateixa.


Només un  gran coneixedor de la realitat i la història pot escriure unes novel·les tant especials i inclassificables. Reescriure la historia és de valents i ens obre els ulla a la contraposició del que va passar i el que ell ens proposa acompanyat sempre del gran Mossèn Farràs.
A El sindicat de l’oblit, novel·la publicada per Columna, el més peculiar agent amb sotana que té la intel·ligència de la República ha de protegir una Catalunya amenaçada.
Si voleu descobrir els secrets de l’operació Siscló i de l’atemptat que va acabar amb la vida del general Francisco Franco al juliol del 1936 heu de submergir-vos en aquesta aventura.
Investigació, persecució, misteri i intriga es donen cita en aquesta gran historia que ens canviarà la visió sobre una època ben tèrbola a Catalunya. És un homenatge als grans “i si...” de la història. 

Avui, no canviarem la historia, però canviarem de veu per cedir-la a l’autor.

Quan vas sentir que el món de les lletres t’estava esperant? Bé, jo encara l’espero (és broma). Si voleu dir que des de quan he tingut consciència o vocació de què volia ser escriptor, el procés és molt llarg, incert i ple d’obstacles. Em costa entendre aquell que ha publicat un llibre i es fa dir a tot arreu ‘escriptor’. A mi m’hagués fet vergonya. Ara, un cop tens un cert reconeixement, publiques sense problemes i, més o menys, projectes una trajectòria, llavors sí: les lletres esperen. 

Quina és la qualitat que més aprecies en un escriptor? I la que menys? En general, les mateixes que esperaria trobar en un músic, o en qualsevol altre tipus d’artista: la qualitat, la imaginació, la inventiva, l’enginy, l’habilitat. I la que menys, la petulància.

Quin és el teu llibre de capçalera, aquell que et va lligar a la lectura i potser donar peu al escriptor que ets avui? No n’hi ha un de sol. Depèn del moment vital. Llibres que em van marcar quan tenia vint anys –molts de Pedrolo, per exemple– els llegiria avui d’una altra manera. Però tots els que he llegit, d’una manera o d’una altra, t’acaben lligant.

Si poguessis fer un viatge en el temps i l’espai i fer un sopar literari amb grans autors, a qui convidaries? Shakespeare, naturalment. Cervantes, també. Homer! Guillem de Berguedà. Són tants… Però el més seria fer el viatge en el temps.

Què és imprescindible a l’hora d’escriure per a tu? Poca cosa. L’ordinador, cafè i wifi. Qualsevol lloc és bo. 

Si et prohibissin escriure... a què et dedicaries? Si mai ho prohibissin és que estem pitjor del que sembla. Faria de músic, potser.

Creus que les teves obres “Els ambaixadors” i “El sindicat de l’oblit” es poden interconnectar a través de l’anhel de llibertat? Tenen moltes connexions. I sí, el sacrifici com a via per conservar la llibertat n’és potser la principal. 

Quin sentiment et desperta en Mossèn Farràs, el teu fill literari? No el veig pas com un fill. Més aviat em recorda al meu pare…

Si poguessis triar viure a la realitat o a la historia reescrita quina triaries? La realitat és infinitament més complexa que no pas cap història reescrita. 

Què t’atrau de la història? I de reescriure-la? Suposo que una enorme curiositat. També crec que ajuda a entendre molt millor el món on vivim. Reescriure-la és una manera de jugar-hi, de trobar-hi els mecanismes ocults de la causalitat.

Quins personatges històrics han marcat la teva vida? Ni reis, ni polítics, ni estadistes. Galileu, o Newton. Johann Sebastian Bach, probablement, però no és ben bé un personatge històric: ho transcendeix tot. 

Quins creus que són els millors moments de la història? Quins creus que són els més nefastos? T’atreviries en un futur a reescriure’ls? Ara, malgrat tot, deu seu un dels millors moments de la història. Però probablement la gent era més feliç al paleolític. Posats a triar, Atenes, al segle V aC. I els pitjors? La guerra dels Cent Anys, o la primera meitat del segle XX.

Si poguessis posar un fil musical a aquesta novel·la quina creus que seria la seva cançó? En aquesta hi ha poca música, però en moments molt especials. Hi surt la Dansa dels Esperits de l’òpera Orfeo ed Euridice, de Gluck. 


Com imagines la Diada de Sant Jordi d’aquest any? Com les altres: una barreja de grans expectatives, resultats discrets, embolcallat tot en una formidable emoció col·lectiva.

A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els qui escriuen els seus llibres. Creus que els escriptors de veritat com tu, aquells que en lloc de sang tenen tinta, s’han de justificar massa sobre la feina que fan? Haurien de justificar-se els altres, més aviat, no?

Creus que ser escriptor avui en dia és més fàcil perquè gràcies a les xarxes socials hi ha més interacció amb els lectors? Escriure no és pas més fàcil. Potser siguin més senzill contactar amb els lectors, però aquesta fase no té res a veure amb el procés de l’escriptura, que és igual de solitari com sempre. 

Per a tu quina és la millor compensació: l’èxit de vendes, l’acceptació de la crítica o el reconeixement del teu públic? Totes tres coses haurien d’anar lligades. Si no, hi ha alguna cosa que grinyola.

Tens algun nou projecte en ment? Sempre hi ha projectes que belluguen. Algun dia engeguen i ja hi tornem a ser.

Per acabar ens agradaria que ens responguessis a la pregunta de la casa: Quina és la pregunta que mai no t’han fet i creus essencial respondre? Ens la respons?
Beatles o Rolling? Sempre Beatles (però els Rolling també m’agraden molt).

 

Moltíssimes gràcies pel teu temps. Et desitgem l’èxit que mereixes!

La Petita Llibreria

Àngela Sánchez Vicente


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada