divendres, 13 de març de 2015

Aquesta nit digues que m'estimes



Per Àngela Sánchez Vicente


Ja fa uns quants dies que us anem apropant les novel·les d’en Federico Moccia gràcies a l’aposta d’un format més econòmic per part de labutxaca, o si preferiu la tapa dura la trobareu a Columna.

A les novel·les Perdona si et dic amor i Perdona però vull casar-me amb tu tenim a uns protagonistes que són joves tot i que entre ells hi hagi diferència d’edat i a l’aventura d’Aquell instant de felicitat tenim uns protagonistes molt i molt joves, és per això que ens ha sobtat (i encantat) la nova novel·la Aquesta nit digues que m’estimes.

En aquesta novel·la que no forma part de cap saga coneixerem un triangle amorós protagonitzat per una dona grandeta i dos homes també ja adults.

La dona és una prestigiosa pianista que ha d’abandonar els seus dies com a gran figura dels teatres i els recitals per tal d’entregar-se al Andrea, el seu company de ruta que ha patit un accident que l’ha deixat paralític. Tot i això, no l’allunyarà de la música doncs sigui on sigui ella la sent d’una manera que la fa brillar amb llum pròpia.

El seu món trontollarà quan en Tancredi la descobreixi a l’església embriagada per la melodia que canten uns nanos... no sap com ni perquè però el subtil moviment dels seus llavis acompanyant de manera vergonyosa la música el deixa embadalit i amb un únic desig: l’haig de conèixer!

En Tancredi és un home sofisticat, aficionat al món dels esports, seductor i extremadament atractiu.

La Sofia no està per històries ni per murgues barates i no creu massa en els sentiments d’en Tancredi, per ella sols son jocs de mirades i d’un alt ego que no vol ser ferit pel rebuig d’una dona. 

El propi Tancredi no es pot creure que ell s’hagi enamorat doncs és un fòbic al compromís i prefereix seguir vivint com un pica flors encara que ja li hagi passat l’edat de fer-ho.

L’historia va in crescendo mentre veien com la Sofia fa una gran introspecció per tal d’esbrinar que és allò que fa perquè vol o allò que fa per obligació o perquè és el que toca... 
Qui ha de guanyar a la seva batalla interna? Allò correcte o allò que l’apassiona? 

Quin camí agafarà? Hi ha algun camí en el que ningú no surti ferit?

Realment he anat a moltes signatures de llibres de l’autor, bé, a totes les que ha fet a Barcelona i em sorprèn com des de que la va publicar sempre és la nota de color entre un públic una mica més gran que no sap si cridar als quatre vents tot el que els ha agradat de la novel·la o millor sentir una mica de vergonya de fer cua enmig d’adolescents!

És una novel·la on el públic és més divers, la trama és més profunda però sempre amb el segell de qualitat de l’autor.

Us perdreu la dolça melodia d’aquestes planes? Jo no ho faria ni boja! 

Esteu a punt de fer-vos fans d’en Moccia si és que encara no ho éreu!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada