Entrevista a Xavier Bosch

Benvolgut Xavier Bosch, t’agraïm molt que dediquis part del teu temps a respondre aquesta breu entrevista que ens fa molta il·lusió publicar al blog de La Petita Llibreria i d’aquesta manera acostar una mica als nostres lectors tant la persona com l’escriptor que aquesta vegada ens regala Eufòria.

El que podem dir de Xavier Bosch és que va néixer a Barcelona l’any 1967 i com amant de les lletres, ja ens ha obsequiat amb dues grans novel·les anteriorment: Se sabrà tot, amb la que va guanyar el Premi Sant Jordi 2009 i va esdevenir el llibre més venut del 2010 i Homes d’honor, ambdós títols publicats gràcies a Proa.

En altres àmbits, podem destacar la seva tasca com a creador de formats audiovisuals com l’APM, El món a Rac1 o El gran Dictat, tots ells una mostra del catalanisme culte i alhora desenfadat i passat pel sedàs de la modernitat.

Com a periodista ha estat director del diari Avui i articulista de l’editorial de l’Ara i ideòleg del programa televisiu Àgora.

Moltes dades importants però una mica fredes i distants a la persona que s’amaga rere la feina i l’èxit editorial, així doncs, i si et sembla bé, comencem per descobrir coses d’en Xavier Bosch.

De petit, el Xavier Bosch, era un vailet de pilota i “tiraxines” o més aviat de contes i històries a la vora del foc?

De petit, sempre rere una pilota. De fet, entre els 9 i els 15 anys, vaig fer cinc vegades la prova per entrar al Barça. I, com que no em van agafar, vaig canviar d’afició. Escriure. Escriure sempre m’ha agradat més que llegir.

Quan vas sentir que el món de les lletres l’estava esperant?

El món de les lletres no espera ningú. Ni a mi, ni a ningú. Però sí que és veritat que, acabat el COU, em vaig matricular a ESADE. Les vaig suspendre totes, perquè allò no era el meu fort. Davant el fracàs universitari i el cataclisme familiar que va comportar, el meu pare em va fer anar a fer uns tests psicològics. Allà, a la primera pregunta, em van preguntar què volia ser. I, sense pensar-ho, vaig dir “escriptor”, que era una cosa que mai, fins aquell moment, no m’havia passat pel cap. A partir d’allà, em vaig matricular per fer periodisme a Bellaterra, que era una manera d’intentar viure d’escriure.

Com va ser el pas del periodisme, entès com a una transcripció de la realitat amb la màxima veracitat i neutralitat possible, al salt a la ficció on la imaginació, les llicències i les trames poden anar per un vol?

El periodisme, pel seu compromís amb el lector, obliga a cenyir-se a la realitat. Si més no, a acostar-s’hi tant com es pugui. Després de molts anys, de molts guions, de molts programes de televisió i de ràdio, quan vaig plegar de director del diari AVUI, em vaig trobar que tenia un curs per endavant i moltes coses a dir. I vaig ficcionar una història que, de molt lluny, es podia assemblar a la meva experiència. I vaig veure que escriure ficció t’ho permetia tot, et donava absoluta llibertat i no havies de demanar permís a ningú, per res. Cada personatge va per on a tu, com autor, et reca. I això m’encanta.

La tasca d’escriptor ha fet trontollar l’equilibri de la seva feina anterior?

No, en absolut. Jo no he deixat mai de ser periodista. La necessitat de saber coses i explicar-les va amb la pròpia bèstia. Però encara tinc prou coneixement per saber discernir quan estic explicant una informació, al diari o a la ràdio, de quan estic sol, a casa, escrivint una novel.la com “Eufòria”.

Valorant els premis i la legió de seguidors que esperen les seves novel·les, quin creu que és el màxim atractiu de les seves novel·les?

Que parlen d’ara i aquí. Que descobreixo podrimeners que tenim amagats. Que destapo, a través d’una història d’un periodista investigador (que sempre cau més simpàtic que un policia) algunes trames de corrupció que el poder voldria que no se sabessin. A l’última fira de Frankfurt, en un simposi d’editors, van debatre sobre la literatura en temps de crisi. I van concloure que hi ha dues menes  de literatura que funciona en aquests moments. D’una banda, la literatura rosa, que ajuda a evadir però que jo, de moment, no la sé conrear. I, de l’altra, la literatura de denuncia. Em fa l’efecte que Eufòria té aquesta virtut, que és una novel.la que sacseja i provoca, per les trames que denuncia.

 

Sabem que és complicat i pot semblar triar entre el pare o la mare, però mirant enrere, de quin dels seus títols està més orgullós? Quin és la nineta dels seus ulls?

Per mi, de la trilogia del Santana, “Eufòria” és la més rodona. Només faltaria que, a cada novel.la, no aixequés el llistó de la meva autoexigència literària. Ara bé, “Se sabrà tot”, per haver guanyat el premi Sant Jordi que em va situar a la rampa de llançament, és la fita professional de la meva vida de la qual estic més orgullós. El dia que el president d’Ômnium, Jordi Porta, em va trucar per dir que havia guanyat el Sant Jordi va ser, potser, el moment professional més feliç.

El seu protagonista, en Dani Santana, ha evolucionat molt al llarg de les seves novel·les, creu que s’assembla al seu jo periodista?

En algunes coses sí i en d’altres no tant. Ell mira de ser un periodista rigorós i obsessionat per la feina, i jo també. Però ell només viu per la feina, té pocs escrúpols i és un solitari que té més vida als platós que fora d’ells. Jo sóc un paio familiar i tranquil on, el que més desitjo, és passar hores amb la meva filla i la meva dona.

Creu que ja ha donat tot el que ens havia de transmetre aquest personatge?

A través de Dani Santana, i dels personatges que l’envolten, i després de tres novel·les, em fa l’efecte que ja he dit tot el que pensava sobre el periodisme. A “Se sabrà tot” he esbudellat el món del diari de paper, a “Homes d’honor” vaig fer la crítica del món de la televisió i ara, a “Eufòria” parlo de la greu crisi del periodisme (tant de la indústria periodística com de l’ofici) i debato sobre els riscos i els avantatges dels mitjans digitals, que són el futur. I, com vosaltres demostreu, són ja el present. “El futur serà digital o no serà”, diu un dels protagonistes de la novel.la.

Les tres novel·les tenen una empremta personal molt marcada que les fa tenir una personalitat pròpia i un segell únic. Quin creu que és el factor que les uneix?

Explicar realitats amagades, que tenim als nassos i que no ens adonem que hi són. He tractat la presència de l’islamisme radical a Barcelona, la manera d’actuar de la màfia italiana i la manera de controlar bona part del negoci de la cocaïna a la costa Mediterrània i ara, a “Eufòria” destapo la manera d’actuar dels grans laboratoris farmacèutics, durant dècades, intentant “convèncer” metges perquè receptin els medicaments del seu laboratori a tort i a dret. 

 

La novel·la, tot i ser ficció, està inspirada en “fets reals”, quin grau de dificultat aporta aquesta dada a la creació dels personatges i de l’ambient? 

Dificultat cap ni una. En el meu cas, he tingut la sort de tenir una font que m’ha explicat, fil per randa, el que va viure ell com a visitador comercial d’una multinacional farmacèutica durant dotze anys. He hagut d’escoltar la seva història, fer-li moltes preguntes i, en acabat, novel·lar-ho. És a dir, crear una història i unes trames que mantinguessin l’enjòlit d’una investigació periodística.

Creu que la insubmissió o la rebel·lió ens pot salvar d’uns polítics que no són conscients del mal que fan a la societat? 

Res no ens pot salvar del mal que ha fet i que fa la corrupció política al nostre país i a la nostra societat. Consola, però, que cada vegada cauen més peixos, i peixos més grossos. Però sempre n’hi ha algun que se n’escapa.

Va ser molt difícil aconseguir donar tant caliu a un espai tan asèptic com un hospital?

Una clínica és un món amb lleis pròpies. Així que algú hi entra, només pensa com sortir-ne. En això s’assembla a una presó. Metges, infermeres, pacients és un món, com deia, que es regeix per unes normes que fa que sigui un lloc especialment atractiu per situar-hi l’acció d’una novel.la.

Potser és una pregunta una mica precipitada, però ja té alguna idea al calaix per una propera novel·la?

La tinc, sí. Però no al calaix, sinó a l’ordinador. Ja fa alguns mesos que hi treballo, però ara estic, de ple, centrat en presentar “Eufòria” per totes les poblacions de Catalunya on em conviden a fer una xerrada en alguna de les magnífiques llibreries que tenim.

Per finalitzar, ens agradaria que ens respongués el que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la respons?

P- Com en el cas de Harry Quebert, hauries matat per escriure quin llibre?

R- Novecento, d’Alessandro Baricco.

Moltíssimes gràcies pel seu temps i li desitgem de tot cor que aquesta novel·la li reporti una gran satisfacció i un gran èxit.

Una salutació cordial,

La Petita Llibreria