Entrevista a Manuel Cuyàs

Per Àngela Sánchez Vicente

Des de La Petita Llibreria ens agradaria apropar-vos la figura de Manuel Cuyàs, historiador de l’art, professor i gestor cultural, escriptor i tertulià. 

Un gran home del que fins ara podíem gaudir de la seva saviesa, de la seva professió i de la seva passió per les lletres que ens presenta les seves memòries sota el títol El nét del pirata de la mà de l’editorial Proa.

Una obra mestra que us suggerim que no us la perdeu doncs us veureu sorpresos per una prosa àgil, amena i una gran fotografia sobre la seva persona, la seva família i el marc històric, social i polític dels moments que varen marcar el desenvolupament d’una saga familiar molt propera i singular.

Així doncs, abordem aquest vaixell i descobrim quelcom més s’amaga rere un galió ple de tresors.

De totes les feines que ha desenvolupat, amb quina ha gaudit més? Amb quina s’ha sentit més lliure?

Amb totes: mestre, gestor cultural i periodista. Sóc adaptable i entusiasta. Sense il·lusió no hi ha feines agradables. 

Quan va descobrir que el món de les lletres l’esperaven?

No m’esperaven. Hi vaig anar, quan em van proposar d’escriure al setmanari El Maresme i també, potser, abans: en una revista escolar.

Vostè ha estat el biògraf d’en Jordi Pujol, és més fàcil escriure sobre una altre persona o escriure sobre un mateix?

No en sóc el biògraf. Vaig col·laborar amb ell en la redacció de les seves memòries. Tot té les seves dificultats, i si surt bé la satisfacció és la mateixa.

Creu que la màxima “És narrant que ens narrem” cobra una especial importància en aquest relat?

Aquestes memòries personals, escrites fa uns anys o escrites d’aquí uns altres anys haurien estat diferents. L’edat influeix en la visió de la nostra història. A cada època ens “narrem” de  maneres diverses. No hi ha res més subjecte de canvi que el passat. 

Ha estat fàcil despullar els seus records davant els lectors?

Tampoc m’he despullat tant. No es tractava tant d’això, que hauria tingut un interès relatiu, com d’explicar una època, això sí a través dels meus ulls i, de propina, el meu cos, nu o vestit.

La seva memòria ve a ser passat que vol seguir essent present. Vostè viu de passat, de present, de futur o de la conjunció de tots tres temps?

Visc molt poc del passat. El futur? Una incògnita. Diguem que el present ofereix un tant gran espectacle que em demana tota l’atenció. Sóc un periodista, un cronista, al cap i a la fi.

A quina època de les que narra li agradaria tornar?

A mi, sobretot, m’agrada tornar sempre al cine. Al llibre ho dic. Com que de petit m’agradaven totes les pel·lícules i de gran la tendència és que no me n’agradi cap, diguem que m’agradaria poder tornar a veure el cine amb ulls de nen petit.

Què va significar per vostè la nevada del 62?

Ho dic en el llibre, va ser com la pàgina en blanc damunt la qual vam començar a escriure una altra història. Per mi, parteix dos móns: el de més petit, amb les escorrialles de la postguerra, i el de la consciència, amb els anys del “desarrollo”, que tampoc van ser millors sinó en moltes algunes també dolents. De totes maneres procuro no fer-ne un drama, ni d’una etapa ni de l’altra. Ja ens han estat explicats aquests anys de manera llagrimosa i no cal insistir-hi. 

A qui admira especialment de la seva família?

Els pares, la dona, els fills.

El pirata ve a ser la frase popular que enuncia que si les parets parlessin podrien revelar molts secrets, el pirata sempre ha estat allà observant l’anar i venir de la família. Que creu que ens podria explicar el pirata?

Tot i que el pirata és a casa, presidint una sala des d’un gran  retrat i que en el llibre té una importància certa, la veritat és que he fet una mica de literatura sobre les meves relacions amb ell. Ara: moltes vegades observo la casa que ell va habitar i i on jo visc ara i penso en quines habitacions es devia moure, com devia parlar, què devia opinar del món, quins devien ser els seus records de la llunyana Argentina, el fred que devia passar, l’habitació on devia morir...  

Si pogués fer un viatge en el temps, li vindria de gust fer un àpat amb el corsari? Que li preguntaria si pogués parlar amb ell avui mateix?

Encantat. Jo li prepararia un plat de pèsols i després atacaríem un asado fet per ell. En acabat enraonaríem dels seus anys argentins acompanyats d’un mate. Potser li retrauria que havent estat de jove tan entusiasta de la democràcia de vell s’hagués tornat tan deliciosament reaccionari. Va ser un desenganyat.

Si parléssim de futur i d’uns possibles capítols extres al llibre explicant els propers anys, que li agradaria escriure?

La veritat és que en els meus articles diaris a El Punt Avui ja faig de tant en tant aquest exercici memorialístic, sempre projectat cap al present.  Hi ha molts altres episodis que podria explicar. Necessito, però, un fil conductor que per ara no m’he aturat a pensar.

Fent balanç, en quins moments de la seva vida s’ha sentit remar contra corrent en una mar picada? En quins moments ha pogut gaudir de la pau a altamar?

La meva màxima, aplicada al periodisme és aquesta: “Per dir el que diuen els altres, ja hi ha els altres”. S’entendrà que amb un principi així moltes vegades remi contra corrent.

Li agradaria conèixer la història del nen que apareix vestint el seu llibre? Com haguera estat si fos una foto seva de menut?

Tothom té una història per explicar. Seria curiós saber la d’aquest nen de la portada que no sé qui és ni de quin país i que poc es pensa que il·lustra el llibre d’un català.

Creu que amb les seves aparicions a les tertúlies i a la seva columna a El Punt Avui pot despertar consciències adormides?

Ho intento.

Per finalitzar, ens agradaria formular-li la pregunta de la casa: Quina és aquella pregunta que mai li han fet? Ens la pot contestar?

Sense que me l’hagueu feta, l’he contestada: aquella que m’ha permès dir quina és la meva màxima en periodisme. I encara una altra:  “les coses són interessants no per elles mateixes sinó depenent de com s’expliquin.

Moltíssimes gràcies pel seu temps i les seves paraules. Per nosaltres és tot un goig poder apropar al públic lector a qui s’amaga rere el sobrenom de “El nét del pirata”.

Molta sort i gràcies de nou.

Cordialment,

Àngela Sánchez Vicente