La apariencia de las cosas

Por María Valle Viña

Encontrar un buen thriller no es fácil, adentrarte en una historia desde el primer capítulo, sentir intriga, conocer complejos personajes e historias, no saber qué pasará y a la vez sospechar de todo y de todos… todo gracias a una sutileza y sencillez que asombra. 

La apariencia de las cosas lo consigue. Duomo ediciones en su colección de narrativa literaria Nefelibata nos acerca esta inquietante novela. 

Elizabeth Brundage consigue adentrarnos en un thriller literario magnífico, que destaca por sus sencillos personajes con unas personalidades complejas y con una trama que los une de forma sutil y misteriosa. 

La historia empieza una fría noche, cuando el profesor de universidad George Clare llama a la puerta de su vecino con una noticia terrible: acaba de regresar del trabajo y ha encontrado en la cama de matrimonio a su mujer Catherine muerta. Alguien la ha asesinado mientras Franny, la hija de tres años que tienen en común, jugaba sola en su habitación al otro lado del pasillo. 

No hace mucho que se han trasladado a aquella casa situada en una pequeña comunidad. Una casa que, según los habitantes del lugar, está encantada y que en el pasado fue el escenario de una siniestra vivencia. 

De este modo nos adentramos en un ir y venir de historias, personajes, sospechas y misterios que no dejaran de sorprenderte y que seguro querrás descifrar hasta llegar al final. 

Co su título La apariencia de las cosas la autora ya nos hace presagiar que nada es lo que parece, que nada es tan simple como pensamos y que todo está sujeto a dudas e intrigas. Podremos comprobar a medida que avanzamos páginas, la complejidad de la mente y los secretos que esta esconde. 

No creáis, pues, que ésta es una novela policíaca, no veréis la figura de un detective que investiga a partir de un asesinato. En este thriller seréis vosotras las detectives, ya que la autora consigue transportarnos a varias épocas, distintos espacios y diversas historias, consiguiendo que conozcamos a sus personajes, que nos hagamos conjeturas y juguemos a encontrar la solución final. 

Una novela inteligente, profunda, que te hará sentir detective, psicólogo y te despertará odio y alegría a partes iguales. ¿Te atreves? 

Aquí os dejo su carta de presentación.

El millor d’anar és tornar

“Hi ha un dia a la vida que has de decidir si desitges tenir raó o la tranquil·litat”

Després de “El món groc”, “ Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo”, “Si tu em dius vine, ho deixo tot... però diguem vine”, “Brúixoles que busquen somriures perduts”, “El món blau estima el teu caos”, “El que et diré quan et torni a veure” i "Els secrets que mai no t'han explicat"  i “Finals que mereixen una història” ens retrobem amb l’autor optimista, positiu i que amb les seves paraules ens acarona l’ànima Albert Espinosa.

El millor d’anar és tornar és la seva darrera novel·la que ens presenta Rosa dels vents, la seva portada ja és una declaració d’intencions i un punt clau de la historia congelat en el temps, el 23 d’abril, la Diada de Sant Jordi, una imatge de les Rambles amb tot de persones que pugen amb una rosa a la mà i amb les cares indefinides per taques vermelles que s’aniran entrecreuant amb un personatge que se’ls mirà sense distingir-ne cap, tots formen part del moment, del lloc, del sentiment que transmeten.

L’autor ens presenta a la Rosana, una dona que celebra el seu centenari a Barcelona l’any 2071 i que ens explicarà la seva vida en un to confessional, com a canviat la societat i alhora no ha canviat, tot és cíclic i a la seva edat, o millor dit a la vellesa ja està de tornada i només espera la seva darrera dissetena nit.

Aquest dissetè dia és clau, és la nostra fi, un dia que es convertirà en un dels disset dies dolents de debò que patim tots, un dia on la pèrdua ens deixarà marcats.

M’ha costat fer meva la idea de que tenim tots els dies bons i nomes disset de dolents, és cert que a vegades costa més superar-ne certs de bons, gairebé increïble però al llarg de la novel·la entendreu la veu de la Rosana i d’un narrador que descobrireu entre les seves planes.

Cada un d’aquests dies dolents és com un punt i seguit a la nostra vida de la qual hem de ressorgir com un Fènix, serem diferents però potser millors, més forts i amb una perspectiva diferent de la pròpia vida.

Passat, present i futur es donaran de la mà per donar-nos una lliçó de vida, de creixement personal i com sempre amb les novel·les de l’Albert Espinosa no us deixeu els mocadors molt lluny.

Aquesta novel·la formada per capítols curts és llegeix d’una marera molt àgil i ràpida, no saps com ja has girat el darrer full i segueixes amb la sensació que tot i estar tancada et segueix parlant a cau d’orella, quelcom ha quedat dins el lector qui es veurà immers en la lectura i empatitzarà molt fàcilment amb la Rosana.

Vull remarca, no sé si és casual o intencional, que la lletra és força gran, un detall que s’agraeix sobretot a certes edats i els seus paràgrafs tenen una doble separació fet que copsa la mirada i dona la impressió de sentenciar més que explicar.  

Un dels èxits d’aquest Sant Jordi us esper a les llibreries, aquí en teniu les primeres planes i la seva banda sonora, la cançó que va acompanyar l’autor al donar vida a la Rosana.

A mí no me callan

El uno de marzo se cumplían diez años de la muerte del Nostradamus del humor, Pepe Rubianes nos dejaba en cuerpo pero no en espíritu y gracias a su hermana Carmen se han rescatado de sus maletas cerradas a ojos indiscretos sus ideas, poemas y pensamientos que siguen vigentes hoy en día aunque seguramente estaría en prisión por su manera de hablar, pensar, sentir y decir.

Alrevés Editorial nos presenta A mí no me callan. Monólogos, compromiso y vida terrenal, una obra que a excepción de un brillante prologo firmado por Andreu Buenafuente viene firmado por el propio autor, actor, humorista, genio de la palabra e irreverente personaje, un visionario de lo mal que iba el mundo y de lo que nos encontraríamos más allá.

La  obra está dividida en tres partes bien diferenciadas, Vida terrenal es la primera parte en la cual a forma de auto entrevista conoceremos la vida del autor desde su infancia, su decepción con la iglesia, su pasión por Lorca, sus viajes como el que lo llevo a Cuba, sus éxitos y sus fracasos… todo ello con su forma satírica de ver el mundo, la ironía en los pequeños detalles y el humor impagable capaz de quitarle el hierro a los momentos más difíciles.

La segunda parte es Compromiso, en ella se centra en la política, en como decía odiar a los políticos y como tras la entrevista de 2006 en TV3 se convirtió en casi un hereje para la extrema derecha, hasta el punto en que llego a recibir una querella criminal que quedo archivada a su muerte.

Un hecho que llevo a muchos a boicotear su obra teatral “Lorca eran todos” y que el autor sintió más que un rechazo hacia él un desprecio hacia la figura de Lorca. Esta segunda parte añade algunos textos complementarios de ámbito social “Aserejé” en los cuales advierte del peligro de emplear la fuerza para dominar el mundo, días después de este escrito se atentaba contra las Torres Gemelas.

La tercera parte es Monólogos y es en ellos en los que se centra, aquí encontramos al Pepe Rubianes que todos conocemos, al hombre que gesticula, que ríe a mandíbula abierta, que le encuentra la punta a todo, que transmite emoción, sentimiento y empatiza con sus espectadores dándoles una píldora de realidad difícil de tragar dentro de un estrambótico envoltorio.

Algunos de estos monólogos puede que os suenen y otros son inéditos, pero lo que queda muy claro es que lo estrambótico de este hombre se confundía con la locura de un genio.

Solo quiero puntualizar que la editorial destinará el 2% de las ventas del libro a la asociación PEN Internacional, que trabaja para preservar la libertad de expresión en todo el mundo, un punto extra para que esta obra sea todo un éxito este Sant Jordi.

Quan arriba la penombra

Amb una portada que sembla no acabar d’encaixar amb el títol però que a mesura que anem devorant planes va agafant pes i caire ens trobem amb la darrera aportació a la literatura catalana de Jaume Cabré.

Amb només una part del rostre del quadre “Retrat d’un home” d’Antonello de Messina l’autor ens mostra un home que mira intensament i es fixa amb el lector a traves de la claredat del seu blau aportant un focus de llum que eclipsa el que hi ha rere ell, la foscor i el negre que s’estén per la tela del quadre i que entra a formar part de la prosa que s’amaga dins aquest volum.

Amb “Jo confesso” i “Les veus del Pamano” ens va captivar i mostrar una de les poques plomes que valent-se de la nostra llengua ha arribat a llibreries de gairebé mig món, ara amb Quan arriba la penombra ens presenta tretze relats curts on el punt d’interès es pot centrar en un personatge, un fet o senzillament en una historia que s’havia d’explicar.

El pretext d’aquets contes és la mort, a cada conte trobareu una víctima a mà d’un botxí ja sigui professional o no, i com aquest s’encara a la víctima creant un diàleg entre ells, un examen de consciencia on es solapen diverses visions dels fets i com tant l’un com l’altre comprenen la complexitat del que han fet o faran.

Cada conte es centra en un punt diferent, ja sigui la venjança, les il·lusions trencades, somnis per realitzar però tots ells en certa manera es complementen al girar en torn de la tristesa, la pèrdua i la mort, però sobretot en la mà executora, ja sigui un assassí preparat, un d’involuntari, un suïcida, la guerra o un malentès, curiosament tots masculins.

labutxaca ens presenta uns contes que l’autor a escrit i reescrit fins a tenir un joc de paraules perfecte per a cada un d’ells, amb una prosa inconfusible i amb una gran capacitat d’atrapar al lector amb sòlids fils argumentals, detalls irònics i personatges humans.

Personalment m’agraden el volums de relats o contes, ja que pots llegir una historia d’una tirada, l’ordre encara que ve marcat per l’autor el podem capgirar fent més nostre la seva lectura i és ideal per aquells lectors que es cansen de trames llargues però volen bona literatura.

Avui en Jaume Cabré dona veu a la maldat humana, mostrant-nos la cara més fosca d’unes ànimes turmentades i amb capacitat de turmentar

Aquí us deixo les seves primeres planes que us introduiran a la lectura de “Els homes no ploren”.

Una obra molt viva que parla de la mort, un contrast entre dos pols oposats i on un no pot conviuré amb l’altre però si perseguir-se en el fil de la vida.