Estem d’enhorabona doncs l’autor sicilià Andrea
Camilleri, l’encarregat de donar-li casos a resoldre al nostre protagonista
ve amb una nova novel·la de la mà de labutxaca.
A Una escletxa
de llum veiem el Montalbano més terrenal i passional amb un cas que
derivarà en petits casos que el deixaran sense poder dormir fins lligar tots
els personatges implicats i desfer el cabdell que han desplegat per terres
italianes.
Un cop més s’enamora i a nosaltres ens encisa amb la dualitat
que té entre el comissari entregat a la justícia i que no dubta en passar els
límits de la llei per tal de tancar a la garjola als culpables de la
inestabilitat siciliana però alhora és un home que sempre cau rendit als
somriures de les “madones” que se li presentes com dones desvalgudes o bé dones
que el sobrepassen i el tracten amb menyspreu.
És un home sense mesura que novel·la rere novel·la
l’anem coneixent més i gaudint dels cassos alhora que podem paladejar aquells
aspectes de la seva personalitat que l’Andrea
Camilleri ens dóna en petites dosis que creixen i s’acumulen a mida que
llegim les seves aventures.
En aquesta historia en concret ens trobem a Lampedusa
i en el que creu una neteja d’imatge política i un cop d’efecte electoral per part
del ministre d’interior succeeix un dramàtic desembarcament en el que moren
moltíssims immigrants. Amb aquest teló de fons que podem relacionar amb el fet
real que va passar no fa massa construïm la trama més potent.
En Montalbano no es vol embolicar amb pamflets
propagandístics ni mediàtics dels polítics, està desencisat i no hi veu una
feina a fer, per això decidirà anar a una galeria d’art on l’esplèndida
propietària li alegrarà uns dies...
S’ha de tornar a posar en marxa quan un propietari del
supermercat presenta la denuncia per robatori i violació... res li fa més
mandra però ell serà allà on faci falta per fer lluir la llei encara que tres
tunisianes l’emboliquin a més no poder essent possibles implicades en un cas de
tràfic d’armes.
Crec que és de les obres més corals en quan a
personatges i trames de les darreres que ens ha presentat l’autor i realment
teixeix de manera excel·lent l’investigació per tal que cap aspecte caigui a
l’oblit o quedi en segon terme.
Som molt fans del Camilleri però aquest llibre és
extraordinàriament sublim! És de les joies de la seva bibliografia! Ideal per
començar a conèixer-lo i familiaritzar-s’hi.
Sens dubte és un clar successor dels grans
novel·listes del gènere detectivesc i del món de la investigació, és més,
Andrea Camilleri ja és un nom reconegut i que val la pena llegir-lo.
labutxaca ens
regala aquesta nova entrega però per aquells que li agafeu afició, podeu trobar
títols com El somriure de l’Angélica, El joc de pistes, Joc de miralls, Un dissabte amb els amics,
La forma de l'aigua, El lladre de pastissets, El gos de terracota, La veu del
violí, L'excursió a Tíndari, L'olor de la nit, Un gir decisiu, La paciència de
l'aranya, La lluna de paper, Foguerada d'agost, Les ales de l'esfinx, La pista
de sorra, El camp del terrissaire, L'edat del dubte i La dansa de la gavina.
Entramos de lleno con un dramático final a la
última entrega de la trilogía “La Era de los Cinco Dioses” de la mano de Trudi
Canavan, una autora que ha conseguido un éxito muy merecido tras las
publicaciones de las “Crónicas del mago negro”, “La maga” donde se
recogen sus orígenes, la trilogía “La espía Traidora” y finalmente con esta
trilogía que cierra un circulo de cinco coincidiendo de manera voluntaria o no
a la relación que el lector encontrará en su novela con relación a este número.
Hagamos un breve repaso a las entregas anteriores
para poder entrar de lleno en La voz de los Dioses,
una voz que se oirá alta y clara aunque con propósitos un tanto oscuros.
En su primera entrega "La sacerdotisa blanca"
nos introducía nuevos personajes y un conflicto social y religioso entre los
tejedores de sueños y los sacerdotes, y donde Auraya se convertía en una de los
elegidos por los Dioses, Auraya la Blanca, y jugaría un papel clave en lo que
parecía se dibujaba en el futuro como una gran partida de ajedrez donde los Blancos
deberían luchar contra un enemigo en ciernes.
En "La hechicera indómita"
descubriremos el resultado de la lucha interna que sufren los Blancos, Auraya
vivirá dos vidas en una, mostrará una cara de día intentando reconciliar los
dos bandos en lo que parece un gran tablero de ajedrez, pero su lucha interna
se cierne por la noche cuando las pesadillas salen desde las sombras para
atormentarla.
En este cierre nos reencontramos con Auraya, que
después de rechazar su condición de blanca y en su papel de defensora de los
siyís, se verá de nuevo en medio de un conflicto y deberá decidir si seguir los
deseos de los Dioses o seguir su propio corazón y el dictado de su alma.
Mientras, en la cara de la moneda, Mirar,
reencuentra la aprobación entre los tejedores de sueños y Emerahl puede por fin
unirse a los Pensadores para sumirse en la búsqueda del pergamino de los
dioses.
Los pentadrianos, empeñados en vengarse de los
conquistadores circulianos, se dedican a urdir planes y conspiraciones para
vencer a sus enemigos sin entrar en conflicto directo. Tal vez la clave de todo
esté en los indómitos, que emprenden la investigación de enigmas enterrados
hace mucho tiempo: secretos que podrían cambiar el mundo...
No os voy a desvelar nada de la trama, es un final
muy completo, si ya de por si la autora nos tiene acostumbrados a cerrar muy
bien los capítulos y a dejarnos con ganes de más, en esta conclusión se ha
superado. Estoy segura que no gustará a todos los lectores, pero a mí me ha
ganado de nuevo.
Regresar a Ithania ha sido un
gran regalo, poder continuar la historia con la voz de diversos protagonistas,
cada uno dando su punto de vista hacia el conflicto que podrá destruir los
muros de los grandes secretos, fluctuando la solidez y la presencia de algunos
personajes y transportando a otros a un segundo plano donde la carga de la
narración recae de manera más suave.
Debolsillo ha cumplido
con el gran reto de llevarnos a un mundo donde los Dioses gobiernan el mundo y
los conflictos sociales y religiosos crean una sociedad desigual pero muy rica
a la par.
Un final en 650 páginas que pasan en un suspiro,
reconozco que me costó entrar de nuevo en la historia pero una vez recuperas
ese hilo no puedes dejarlo ir, necesitas saber qué sucederá con los
protagonistas y a su vez con los pueblos, con los Indomitos, los Circulianos,
los Pentadrianos y los Dioses.
Trudi Canavan sabe cómo seducir al lector con su
prosa fresca y su gran imaginario, es una escritora muy detallista que deja
poco al azar, sus tramas tienen muchos detalles y el lector casi se puede hacer
una imagen mental de las tierras, de los pueblos y de los personajes.
Un final sorprendente que dejará
al lector satisfecho y con ganas de conocer nuevos mundos de la mano de su
autora.
Avui ens retrobem amb una dama de les lletres catalanes, Isabel-Clara Simó torna a les nostres
llibreries després de “Tota aquesta gent” per sacsejar-nos i tocar-nos l’ànima
amb una historia profunda, de descobriment personal, d’introspecció i d’amor.
Jonàs és la seva darrera novel·la
on s’hi amaguen personatges com el propi Jonàs, l’Àlex, la seva família, la
Fanny i un munt de personatges que mostraran un tapís visualment descolorit amb
un efecte colpidor.
Edicions 62 en vesteix amb la pell de
l’Àlex, un noi català que viatja a Nova York per anar a un congrés d’experts en
les llengües llatines.
Allà, al Ferry camí d’anar a saludar la Dama de la
Llibertat coneixerà en Jonàs, un noi increïblement bell que es fixa en ell,
aquest és fotògraf i sobreviu a la gran ciutat com pot.
En aquell instant, amb la brisa del mar i la llibertat
mirant-los des de dalt l’Àlex cau rendit als peus d’en Jonàs, un amor que
s’anirà fent profund i on els dimonis de cada un d’ells sorgiran mostrant les
seves debilitats i la fortalesa d’esperit.
Només us hem presentat l’inici d’un camí introspectiu i
per fer-lo res millor que acompanyar a la pròpia autora i que es pugui
presentar de viva veu als nostres lectors.
Tot i que és un gran repte parlar amb una escriptora tan
guardonada i estimada pel públic, intentarem fer-ho lo millor possible.
Quan
vas descobrir que el món de les lletres l’estava esperant? Vaig
ser educada totalment en castellà, essent la llengua familiar el català (de
València). El dia que vaig descobrir que podia escriure en la llengua en què
penso, vaig decidir ser escriptora.
Esdevenir
escriptora va ser un procés natural o una necessitat d’expressió? Què et va
motivar? De fet, sempre havia escrit, contes i poemes; la
Universitat i l’amistat amb Joan Fuster van ser un impuls extraordinari.
Les teves novel·les es caracteritzen per una
sensibilitat inigualable. Creus que estàs omplint un buit que hi havia a les
estanteries de les biblioteques i llibreries? No, no, no pretenc tant.
Escric tan bé com puc, intentant aprendre cada dia una mica més.
Quins són els teus referents
literaris? Són
tants... Admiro molt William Faulkner, però també Proust i Mercè Rodoreda. Pla
és un puntal... En fi, moltíssims
Si poguessis fer un viatge en
el temps i l’espai per organitzar un dinar literari a qui convidaries? M’agradaria tenir una llarga
conversa amb Sòcrates.
Creus que ser escriptor avui
en dia és més fàcil doncs gràcies a les xarxes socials hi ha més interacció amb
els lectors? Escriure
sempre és difícil; publicar o que et llegeixin forma part de la indústria del
llibre, i, jo, d’això, hi entenc molt poc.
A
l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són
ells els que escriuen els seus llibres.
Creus que els escriptors de veritat com tu, aquells que en lloc de sang tenen
tinta, us heu de justificar massa sobre la feina que feu? Crec que el
lector és intel·ligent i sap perfectament si està comprant un llibre
superficial o un de més complex.
Per tu quin premi és el
millor: el de la crítica ( entre els quals comptes amb el Premi Sant Jordi
1993) el de vendes o tocar la sensibilitat del públic? El Lector, així en majúscula
és l’únic que m’interessa de debò, tant se val si és un de sol o una multitud.
Quina de les teves novel·les
és la nineta dels teus ulls? Ens podries dir quin és el motiu? Tots són fills meus. I aquest
darrer, “Jonàs”, em té encara capficada, tot i els tres anys que li vaig
dedicar
Ara que ja coneixem una mica
millor a l’autora parlem d’en Jonàs. Una novel·la que personalment m’ha deixat
amb un pes al cor, m’ha frepat .
Per què “Jonàs”? La novel·la
es centra sobretot en l’Àlex, encara que emmirallat en el seu amor. Com vas
decidir-ne el títol? Ah,
no ho sé! Em va venir al cap aquest nom i vaig creure que li esqueia...
És
possible que alguns lectors es quedin amb la idea de la homosexualitat com a
punt clau de la historia, però crec que el camí només comença en aquest punt
catàrtic de l’Àlex, la introspecció tocarà molts més punts de la vida del
personatge que també és podrien aplicar a una dona o a un home heterosexual. És la pèrdua de la innocència, la caiguda
de la vena dels ulls vers el món el motor de la història? Sí, és això, però
també -des del meu punt de vista: cada lector fa la seva interpretació i totes
són vàlides- és la recerca de les arrels, la identitat, i també la neurosi.
La
novel·la dona un gir molt inesperat en una caiguda al buit que commociona al
lector, parles de la família, el dol, les pors... Com ho fas per ser tan planera i alhora profunditzar tant en la
sensibilitat humana? Moltes gràcies. Deu ser que porto molts anys d’ofici.
Quin és el personatge que t’ha
costat més construir? L’Àlex,
que és envintricollat de mena.
Quin és el teu personatge
preferit? N’hi ha algun que no t’agrada? La Jane no m’agrada gaire, ni
l’Eduard. I el preferit és Jonàs.
L’Àlex és llatinista i tu ets
doctora en Filologia Romànica. Què té l’Àlex de tu? Els meus personatges mai s’assemblen
ami, ni a cap persona del meu entorn.
Crec en la ficció pura.
La
Fanny és un contrapunt, una noia poc cultivada, amb un ofici més vell que
l’anar a peu però que dóna realitat a un món al que no ens agrada mirar,
aportant llums i ombres. Com a sigut
crear un personatge que sembla poca cosa però que en el fons és molt complex? Perquè
Jonàs necessita un suport, i el troba en ella.
Creus que en el nostre dia a
dia ens estem dessensibilitzat i emmascarem les nostres emocions per no mostrar
febleses? Això
també és més vell que anar a peu...
Nova York esdevé un personatge
per si mateix. Què et va fer decantar per aquesta ciutat i no una d’altre? Què
aporta d’especial? Primer,
perquè la conec bé (tinc una filla que hi viu), i segon perquè és l’anonimat,
la complexitat el gran no-res i el tot.
A
la novel·la trobem diverses referencies literàries que donen joc a la trama i a
comprendre la rigidesa de l’Àlex. Si
haguessis de triar una banda sonora per a ella, quina seria? La cançó de
Purcell.
Tens alguna novetat de la que
ens puguis avançar alguna coseta? Estic fent un contes curts i divertits (o això em
sembla): una mena de desintoxicació de l‘immens esforç que m’ha costat “Jonàs”
Quina creus que és la clau per
enganxar al lector? No
m’interessa “enganxar” el lector. Una novel·la és pensament i sentiment; s’ha
de sentir i s’ha de pensar, si no, és només un entreteniment.
Per finalitzar,
ens agradaria que ens responguessis el que ja ha esdevingut la pregunta de la
casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la respons?
Els estereotips (ser dona, ser vella, ser valenciana)
t’han amargat mai? Cada dia.
Sempre.
Mil gràcies
de nou i et desitgem de tot cor que aquesta novel·la et reporti totes les
alegries que et mereixes!
