dissabte, 20 de febrer de 2016

Entrevista Isabel-Clara Simó



Avui ens retrobem amb una dama de les lletres catalanes, Isabel-Clara Simó torna a les nostres llibreries després de “Tota aquesta gent” per sacsejar-nos i tocar-nos l’ànima amb una historia profunda, de descobriment personal, d’introspecció i d’amor.



Jonàs és la seva darrera novel·la on s’hi amaguen personatges com el propi Jonàs, l’Àlex, la seva família, la Fanny i un munt de personatges que mostraran un tapís visualment descolorit amb un efecte colpidor.

Edicions 62 en vesteix amb la pell de l’Àlex, un noi català que viatja a Nova York per anar a un congrés d’experts en les llengües llatines.

Allà, al Ferry camí d’anar a saludar la Dama de la Llibertat coneixerà en Jonàs, un noi increïblement bell que es fixa en ell, aquest és fotògraf i sobreviu a la gran ciutat com pot.
En aquell instant, amb la brisa del mar i la llibertat mirant-los des de dalt l’Àlex cau rendit als peus d’en Jonàs, un amor que s’anirà fent profund i on els dimonis de cada un d’ells sorgiran mostrant les seves debilitats i la fortalesa d’esperit.
Només us hem presentat l’inici d’un camí introspectiu i per fer-lo res millor que acompanyar a la pròpia autora i que es pugui presentar de viva veu als nostres lectors. 

Tot i que és un gran repte parlar amb una escriptora tan guardonada i estimada pel públic, intentarem fer-ho lo millor possible.

Quan vas descobrir que el món de les lletres l’estava esperant? Vaig ser educada totalment en castellà, essent la llengua familiar el català (de València). El dia que vaig descobrir que podia escriure en la llengua en què penso, vaig decidir ser escriptora.

Esdevenir escriptora va ser un procés natural o una necessitat d’expressió? Què et va motivar? De fet, sempre havia escrit, contes i poemes; la Universitat i l’amistat amb Joan Fuster van ser un impuls extraordinari.

Les teves novel·les es caracteritzen per una sensibilitat inigualable. Creus que estàs omplint un buit que hi havia a les estanteries de les biblioteques i llibreries? No, no, no pretenc tant. Escric tan bé com puc, intentant aprendre cada dia una mica més.

Quins són els teus referents literaris? Són tants... Admiro molt William Faulkner, però també Proust i Mercè Rodoreda. Pla és un puntal... En fi, moltíssims 

Si poguessis fer un viatge en el temps i l’espai per organitzar un dinar literari a qui convidaries? M’agradaria tenir una llarga conversa amb Sòcrates. 

Creus que ser escriptor avui en dia és més fàcil doncs gràcies a les xarxes socials hi ha més interacció amb els lectors? Escriure sempre és difícil; publicar o que et llegeixin forma part de la indústria del llibre, i, jo, d’això, hi entenc molt poc.

A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o d’altres que ni tan sols són ells els que escriuen els seus llibres. Creus que els escriptors de veritat com tu, aquells que en lloc de sang tenen tinta, us heu de justificar massa sobre la feina que feu? Crec que el lector és intel·ligent i sap perfectament si està comprant un llibre superficial o un de més complex.

Per tu quin premi és el millor: el de la crítica ( entre els quals comptes amb el Premi Sant Jordi 1993) el de vendes o tocar la sensibilitat del públic? El Lector, així en majúscula és l’únic que m’interessa de debò, tant se val si és un de sol o una multitud.

Quina de les teves novel·les és la nineta dels teus ulls? Ens podries dir quin és el motiu? Tots són fills meus. I aquest darrer, “Jonàs”, em té encara capficada, tot i els tres anys que li vaig dedicar

Ara que ja coneixem una mica millor a l’autora parlem d’en Jonàs. Una novel·la que personalment m’ha deixat amb un pes al cor, m’ha frepat .

Per què “Jonàs”? La novel·la es centra sobretot en l’Àlex, encara que emmirallat en el seu amor. Com vas decidir-ne el títol? Ah, no ho sé! Em va venir al cap aquest nom i vaig creure que li esqueia...

És possible que alguns lectors es quedin amb la idea de la homosexualitat com a punt clau de la historia, però crec que el camí només comença en aquest punt catàrtic de l’Àlex, la introspecció tocarà molts més punts de la vida del personatge que també és podrien aplicar a una dona o a un home heterosexual. És la pèrdua de la innocència, la caiguda de la vena dels ulls vers el món el motor de la història? Sí, és això, però també -des del meu punt de vista: cada lector fa la seva interpretació i totes són vàlides- és la recerca de les arrels, la identitat, i també la neurosi. 

La novel·la dona un gir molt inesperat en una caiguda al buit que commociona al lector, parles de la família, el dol, les pors... Com ho fas per ser tan planera i alhora profunditzar tant en la sensibilitat humana? Moltes gràcies. Deu ser que porto molts anys d’ofici.

Quin és el personatge que t’ha costat més construir? L’Àlex, que és envintricollat de mena.

Quin és el teu personatge preferit? N’hi ha algun que no t’agrada? La Jane no m’agrada gaire, ni l’Eduard. I el preferit és Jonàs.

L’Àlex és llatinista i tu ets doctora en Filologia Romànica. Què té l’Àlex de tu? Els meus personatges mai s’assemblen a  mi, ni a cap persona del meu entorn. Crec en la ficció pura. 

 

La Fanny és un contrapunt, una noia poc cultivada, amb un ofici més vell que l’anar a peu però que dóna realitat a un món al que no ens agrada mirar, aportant llums i ombres. Com a sigut crear un personatge que sembla poca cosa però que en el fons és molt complex? Perquè Jonàs necessita un suport, i el troba en ella.

Creus que en el nostre dia a dia ens estem dessensibilitzat i emmascarem les nostres emocions per no mostrar febleses? Això també és més vell que anar a peu...

Nova York esdevé un personatge per si mateix. Què et va fer decantar per aquesta ciutat i no una d’altre? Què aporta d’especial? Primer, perquè la conec bé (tinc una filla que hi viu), i segon perquè és l’anonimat, la complexitat el gran no-res i el tot.

A la novel·la trobem diverses referencies literàries que donen joc a la trama i a comprendre la rigidesa de l’Àlex. Si haguessis de triar una banda sonora per a ella, quina seria? La cançó de Purcell.



Tens alguna novetat de la que ens puguis avançar alguna coseta? Estic fent un contes curts i divertits (o això em sembla): una mena de desintoxicació de l‘immens esforç que m’ha costat “Jonàs”

Quina creus que és la clau per enganxar al lector? No m’interessa “enganxar” el lector. Una novel·la és pensament i sentiment; s’ha de sentir i s’ha de pensar, si no, és només un entreteniment.

Per finalitzar, ens agradaria que ens responguessis el que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la respons?

Els estereotips (ser dona, ser vella, ser valenciana) t’han amargat mai? Cada dia. Sempre.


Mil gràcies de nou i et desitgem de tot cor que aquesta novel·la et reporti totes les alegries que et mereixes!

Una salutació molt afectuosa

La Petita Llibreria

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada