dilluns, 19 de gener del 2015

Contra la fuerza del viento



Por Ángela Sánchez Vicente


Hoy no os engaño si os digo que estoy feliz en mayúsculas por presentaros Contra la fuerza del viento, la continuación de la novela “Tu nombre después de la lluvia”. Después de dos noches sin poder parar de leer tengo tantas cosas que compartir que no sé si seré capaz.

Trataré de ser lo más imparcial posible aunque os aseguro que para mí, las novelas de Victoria Álvarez son un fenómeno fan. Las adoro y las releo hasta la saciedad. Digamos que si tiene la capacidad de atraparme de esta manera quizás sí que sea un poco más subjetiva y pierda mi brújula crítica pero pocos autores me llenan de sueños con sus historias como esta joven salmantina.

En esta nueva entrega nos reencontramos con un trio que da demasiado juego y es simplemente brillante en una nueva investigación. Los chicos del periódico “Dreaming Spires”. Alexander, Lionel y Oliver recibirán una misteriosa visita de la Señorita Stirling que llegara con una de esas propuestas que estos tres galanes no pueden rechazar.

El tema en si es trasladarse a Nueva Orleans para descubrir la verdad sobre la leyenda de Perséfone, un bergantín hundido en el Mississippi en el año 1862. 

A decir verdad es una novela completísima y sigue muy bien la estela de su precedente, añadiéndoles más personalidad a los protagonistas y remarcando aspectos de su carácter consigue hacerlos únicos, carismáticos y con una luz que sale del libro como un faro que nos invita a la lectura.

Su alto conocimiento en Historia y su curiosidad investigadora la conduce a crear un contexto tan real que se puede palpar: los escenarios, los hechos, la manera de vivir y entender la vida quedan reflejados sin anacronismos y con la veracidad como único puntal.

Pero eso sí, lo embellece todo con su amplísimo vocabulario y su declarado amor por las letras, desde una descripción de un escenario al que dan ganas de transportarse por unos instantes a unos ropajes que dan ganas de llevar a unos ciertos flirteos que invitan a ser vividos.

Alexander o la dignidad y la caballerosidad, Oliver o el puro romanticismo y la ensoñación, Lionel o el arrojo y la pasión por la vida acompañarán a la Señorita Stirling en busca de un hundimiento a la vez que a la búsqueda de su propia identidad.

Tendremos que tener los ojos bien abiertos y estar atentos a todo lo que pasa ya que como una gran modista ésta autora no da ninguna puntada sin hilos y acaba creando unas historias que son auténticas joyas y trajes de alta costura.

Se percibe que ella también ama todo aquello relacionado con la época victoriana, el pasado y un cierto fanatismo por los grandes escritores ingleses del siglo pasado y este hecho ayuda mucho a que su imaginación vuele en una dirección muy concreta con respeto, mimo y sumo detallismo invitándonos a vivir una experiencia lectora sin igual.

De la mano de Lumen podemos ir al encuentro con estos personajes y una gran historia que nos quieren contar. 

¿Os animáis a ser parte de la historia? Os aseguro que no os arrepentiréis y si lo queréis regalar a vuestras hermanas, novias, madres o amigas os aseguro que tenéis parte del cielo ganado.

En una entrevista que le hicimos nos dijo: “A decir verdad, cuando un escritor se pregunta cómo será recibida su próxima criatura lo que le viene a la cabeza es “ojalá mi libro guste”. En el fondo los lectores son quienes tienen la última palabra, y lo que hacemos no tendría sentido si ellos no estuvieran al otro lado del canal de comunicación. Así que supongo que la mejor recompensa a nuestro esfuerzo es un simple “he disfrutado con tu historia” que a veces puede alegrarte por completo el día.”

Esperamos alegrarle el día pero es merecido ¡Tiene un talento innato! 

Muchas gracias Victoria por esta aventura. Desde La Petita Llibreria sólo te queremos desear que tu pluma siga escribiendo (lo necesitamos nosotros y todo el público amante de las buenas historias) y que ésta te reporte el éxito que te mereces.

¡Venga va, a vestirnos para la ocasión y a leer!


diumenge, 18 de gener del 2015

Sin Rumbo



Por Julian V.


Hoy os presentamos la segunda entrega de la saga “Sin lugar” que enamorará a los jóvenes de la casa, sin ninguna duda se verán atrapados por Sin rumbo.

La primera novela arranca en el momento en que los jóvenes despiertan en una prisión en medio de un bosque sin saber por qué están allí, nadie sabe bien porqué están encarcelados ni cuál es su delito… sólo saben que están privados de libertad. 

En esta segunda entrega tendrán estrategias para tener contacto con el exterior y entrar y salir para completar su campo de visión. 

Ahora ya no están tan aislados en sus soledades sino que se han aliado y Alyn, Ryan y Elsa están decididos a huir pero… ¿Hacia Dónde? ¿Cómo? ¿Por qué?

La verdad siempre es dura pero es mejor que el jarabe de palo empalagoso y lleno de mentiras que la corporación les estaba dando.

Se animarán a contarlo a los demás o no pueden confiarlo a los demás… cual es el costo y las consecuencias de la verdad será su gran dilema.

Jon Robinson proporciona a los jóvenes una lectura ágil y amena para que su imaginación vuele y su gusto por la lectura crezca. 

Tiene sombras de “El corredor del laberinto” y otras grandes sagas que hoy están muy de moda pero sin estar muy pronunciadas. Éste le da el toque de gracia para que todos los ingredientes de este gran cóctel se puedan saborear de manera conjunta y a la vez ir desgranando la grandeza y profundidad del ser humano.

De la mano de RBA Molino sembramos la semilla de la lectura en los adolescentes que esperan con ansia la tercera entrega donde irán conociendo mejor a los protagonistas y las circunstancias que los rodean.

¿A dónde huiremos si no sabemos ni donde estamos ni de quién escapamos?


dissabte, 17 de gener del 2015

Entrevista Tània Juste



Si us agraden les novel·les ambientades a Barcelona on la realitat es ficciona de manera magistral on la veracitat i la documentació en són l’eix vertebrador us heu de rendir a L’hospital dels pobres.

En aquesta gran obra la seva autora, la Tània Juste, ens explica fil per randa la construcció de l’Hospital de Sant Pau. 


En un temps convuls on la ciutat batega i es desperta del son dels dies més foscos les muralles medievals que envolten l’hospital de la Santa Creu cauen i mostraran una transició en l’espai arquitectònic sense precedent.

De la mà de Columna descobrim els fils que van moure la construcció d’aquest bell gegant que dorm al bell mig de la ciutat. Un emblema que deixa palès l’ànim pel progrés mèdic, arquitectònic i sobretot l’obertura del pensament i la consciència.

De moment només em cal dir que aquesta obra és un gran homenatge a una part de la ciutat i a tots els emprenedors que es van animar a tenir el coratge a anar contra corrent en un temps difícil.

Li cedim el torn de paraula a l’autora:

Quan vas descobrir que el món de les lletres t’estava esperant? Crec que de molt petita, potser quan vaig començar-me a “enganxar” a la lectura i se’m va obrir un món de possibilitats.

Creus que en aquesta novel·la has evolucionat vers “Els anys robats”? M’agrada pensar que cada nova novel·la que escric és un repte, un pas endavant en aquest llarg i apassionant camí que és l’escriptura. És important no acomodar-se mai i provar sempre coses noves, recursos diferents, jugar amb les veus narratives, amb els temes, amb l’enfoc, cal posar-se a la pell de cada nou personatge i situació i, -cada cop amb més ofici, és clar-, provar de donar-li tot el color i la dimensió possibles. La intenció sempre és superar-se amb el següent, però estimo els meus llibres de la mateixa manera que estimo els meus fills: cadascun amb les seves particularitats.

Si poguessis fer un viatge en el temps amb quins escriptors t’agradaria compartir un bon dinar i un grapat de bones anècdotes? Amb la Rodoreda segur!, és clar que en Ventura Pons ja em va permetre assistir a un berenar amb ella, malgrat que fos només com a espectadora (“Un berenar a Ginebra”). Si hagués pogut entrar dins la pantalla li hauria preguntat un munt de dubtes i inquietuds! També m’hauria agradat conèixer Irène Némirovski, coincidir amb Sándor Márai o xerrar amb Thomas Mann durant llarga estona sobre la seva magnífica família Buddenbrook; passejar per Londres amb Virginia Woolf tot parlant de Clarissa Dalloway o acompanyar Dickens una nit d’insomni quan sortia al carrer a escoltar el parlar de les diferents classes socials londinenques.

Amb quins ulls mires la ciutat? Vas prenent notes? Fas fotos? Sempre practico una doble mirada quan passejo per Barcelona: d’una banda veig el present amb la seva diversitat de rostres i de parles; de l’altra, m’endinso en el temps i en comptes de cotxes veig carruatges tirats per cavalls, senyors amb barret i bastó, aprenents amb bata embotonada que corren amunt i avall i noies que vesteixen a la moda dels vint, dels trenta... No em costa gens escoltar el cloc-cloc dels cavalls, la botzina dels primers cotxes o el crit del jovenet que anuncia l’edició del vespre amb notícies fresques. Faig fotos sense càmera i amb molts filtres que em permeten arribar a altres èpoques. Notes? Tot el dia prenc notes.

Com és el procés de documentació per crear unes novel·les tan meravelloses sobre temes tan concrets i en un context social, econòmic i de pensament tan marcats? En primer lloc cal fer-ne una investigació exhaustiva, regirar arxius, documents de tota mena i, a ser possible, entrevistar molta gent. Penso que psicològicament també t’hi has de submergir, només així pots respirar l’aire d’aquells anys, i això ho trobes buscant en la seva quotidianitat: quines pel·lícules s’estrenaven, escoltar la música que ells escoltaven, esbrinar com era un dia normal en la vida de cadascun dels personatges per arribar a imaginar què sentien i com els afectava cada cosa que passava en el seu temps.

On trobes l’escletxa per crear els personatges i que es fonguin amb el teló de fons? Els personatges neixen abans, són part de la història que vull explicar. El teló de fons m’ajuda a mostrar per què són com són i marca les seves vides, la seva manera de reaccionar i el seu destí.

El teu llibre és extremadament emotiu. Que creus que costa més de guarir? El cos o la ment? No concebo el cos sense la ment ni la ment sense el cos, així que, a la manera dels grans metges visionaris de principis de segle, tinc la ferma convicció que totes dues coses han de guarir plegades.

A l’obra veiem que la seva memòria ve a ser passat que vol seguir essent present. Personalment, vius de passat, de present, de futur o de la conjunció de tots tres temps? La meva parella encara se sorprèn dels viatges que fa el meu cap! I això que fa molts anys que em coneix! Sempre em pregunta si estic al present i em pot parlar amb normalitat o si més val deixar-ho córrer pel moment perquè em trobo enmig d’una revolució, d’una declaració de guerra o vés a saber què. 

Què t’enamora de les teves novel·les? Visc els personatges com si fossin parents meus i no puc renunciar a ells malgrat que acabi d’escriure’n la seva història. En acabar una novel·la tinc un cert sentiment de pèrdua, però amb el retorn dels lectors tot plegat reviu!

Creus que aquest llibre serveix per despertar consciències? Si més no, penso que el coneixement de la història et porta a reflexionar i a fer-te un estat d’opinió sobre tots aquells temes que encara s’arrosseguen i que encara no s’han resolt. Parlo de qüestions polítiques, però també de tabús que no tinc tan clar que s’hagin superat del tot.

Creus que seria possible un món sense patiment o bé l’hem de suportar per adonar-nos de la contraposició entre la vida i la mort, allò positiu i allò negatiu? És bo que no tot ens surti bé perquè sinó no seríem capaços de valorar els bons moments. A més, el patiment ens situa en una escala més humana i ens demostra que no som invencibles, és una lliçó d’humilitat. Si podem superar-lo, ens fa més forts.

A quines personalitats de la contemporaneïtat t’agradaria que arribés un exemplar d’aquesta obra? A totes aquelles persones que hagin oblidat que a principis de segle a Barcelona ja hi havia gent que era capaç de fer arribar el país al lloc més alt del planeta. Hi havia molt talent i n’hi segueix havent. Només cal que tots ens ho creguem.

Ara que no ens veu ningú, tens algun projecte nou en ment? I tant! Ja he començat a documentar-me per un nou llibre.

Per finalitzar, ens agradaria que ens responguessis el que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la respons?

T’agradaria viure única i exclusivament de l’escriptura?

És clar que sí! I poder-li dedicar tot el temps de la meva vida. 





divendres, 16 de gener del 2015

L'hospital dels pobres



Si us agraden les novel·les ambientades a Barcelona on la realitat es ficciona de manera magistral, on la veracitat i la documentació en són l’eix vertebrador us heu de rendir a L’hospital dels pobres.

En aquesta gran obra la seva autora, la Tània Juste, ens explica fil per randa la construcció de l’Hospital de Sant Pau. 

En un temps convuls on la ciutat batega i es desperta del son dels dies més foscos les muralles medievals que envolten l’hospital de la Santa Creu cauen i mostraran una transició en l’espai arquitectònic sense precedent.

El nou segle està ple de joves arquitectes, metges, infermeres, artistes i ciutadans que ho donaran tot per la ciutat i per afavorir als desemparats.

La construcció es relata d’una manera minuciosa i tan descriptiva que és molt fàcil fer el salt, entrar a la novel·la i fer amistat amb els seus principals protagonistes. Sembla ficció tot el que ens narren però realment l’ésser humà és tremendament sorprenent i només cal apropar-s’hi per veure la grandària i el disseny del projecte.

Potser eren uns somiadors però l’hospital que hi havia no podia seguir tal com estava i la societat necessitava un lloc per acudir en els mals moments. 

Tothom que hi anava es sorprenia de l’estructura, els espais, els jardins, la unió d’interior i exterior i sobretot la bona vida que s’intentava donar als residents.

Realment l’home és un ser holístic i no només el guareix la química sinó que un lloc tan esplendorós els ajudava i a més ha esdevingut un símbol de l’arquitectura, la modernitat i el desenvolupament de la ciutat de Barcelona.

De la mà de Columna descobrim els fils que van moure la construcció d’aquest bell gegant que dorm al bell mig de la ciutat. Un emblema que deixa palès l’ànim pel progrés mèdic, arquitectònic i sobretot l’obertura del pensament i la consciència.

És el llibre ideal per als historiadors, per als metges, per als amants de la ciutat i per tots aquells que disfruten d’una gran novel·la on el rigor és la clau.

De moment només em cal dir que aquesta obra és un gran homenatge a una part de la ciutat i a tots els emprenedors que es van animar a tenir el coratge a anar contra corrent en un temps difícil.

Realment és molt bo però si encara no esteu convençuts demà mateix podreu llegir l’entrevista que la seva autora ens ha cedit amb la seva modèstia i generositat.

Animeu-vos i endinseu-vos a la lectura!