Per Eva de las Heras i Mestres
Després
de l’èxit de “El guardià invisible”,
on es posa de manifest, que no és una peça única i que queden moltes preguntes
per respondre en la vida de la inspectora Salazar, i sobretot per difondre la
cultura mitològica de la vall del riu
Baztán (Navarra).
Dolores Redondo (Donostia, 1969), continua
treballant i aprofundint en el triangle que formen la protagonista, Amaia
Salazar, la família d’aquesta i la societat de la vall i la seva cultura. L’autora
des del primer moment va parlar de l’obra com una trilogia, però no de tres
peces soltes, sinó una peça partida en tres que a l’hora formen una i que
podrem trobar de la mà de Columna.
Ja
en el primer llibre quedava prou evident que la vida a la vall era força dura,
la climatologia més pròpia de novel·les de ciència ficció com Somien els
androides amb ovelles elèctriques? de Philip K. Dick, més coneguda per
l’adaptació cinematogràfica batejada de nou, amb el nom de Blade Runer; i
sobretot per la imatge distorsionada d’una idea de societat tancada que
s’impermeabilitza a tot allò que no s’identifica amb la vall.
La
història ha conjugat molt bé la vida personal i familiar, en un entorn complicat
i complex on les veritats no són manifestades i només apareixen perquè els
esdeveniments ho reclamen, per això cal tenir molt present la fortalesa de la
família de la protagonista i la figura del James, parella de l’Amaia i sobretot
autèntic puntal de la fortalesa moral de la seva esposa.
L’acció
a El llegat dels ossos arrenca amb
una nova situació personal de la protagonista com és l’assumpció d’una
maternitat molt imminent, a l’hora es produeixen tot un seguit d’actuacions
vandàliques en una església de la vall, que faran que torni a la terra que la
va veure créixer.
En
paral·lel la inspectora Salazar començarà a investigar tot un seguit de
coincidències que la durant a determinar que hi ha un assassí en sèrie, que fa
anys que actua mitjançant la inducció a l’assassinat per terceres persones,
però amb un petja molt indiscutible: TARTTALO.
El
desenvolupament de la novel·la es realitza majoritàriament a la vall però també
es mou la protagonista per Pamplona, i justament en aquest radi d’acció apareix
una figura distorsionadora de la racionalitat i la metodologia de la inspectora
com és el jutge Markina.
Els
seus raonaments basats en la lògica i l’anàlisi es veuran alterats per
situacions personals com és l’intent de compaginar l’atenció al seu fill i
cobrir les necessitats més bàsiques d’aquest, i superar la situació personal en
la que es desenvolupa la relació amb la resta de l’equip investigador, i com
no, el plegat de silencis que envolten la vida de l’Amaia.
Finalment
vull destacar la idea estereotipada de que les segones parts no acostumen a
ser-ne millors, crec que l’autora ha sabut afegir un nou element a la narrativa
d’El guardià invisible, com és la velocitat d’acció, fent que la història no
tingui pausa i arribi a ser tant imprevisible el seu final, que no tinguem
aturador en la lectura, per això considero que ha superat aquesta segona part a
la primera, fent necessari tenir a les mans la tercera part imminentment.
És
una novel·la que m’ha tornat a enganxar des del principi i estic segura que l’última part semblarà a
poc, espero i desitjo que la Dolores segueixi per aquesta via per què
francament, pels lectors amants de la novel·la negra, puc dir que tenim tot un
bon potencial d’escriptora en aquest gènere.
