El mentalista

Per Àngela Sánchez Vicente

Avui celebrem la retornada a la primera plana del món de les lletres de la Camilla Läckberg i aquest cop no ve sola sinó acompanyada de la ploma d’en Henrik Fexeus.

És una autora que ja ens ha envol callat en les ombres dels seus misteris a través d’obres com “El domador de lleons”, “La mirada dels àngels”, “L’ombra de la sirena”, “Tempesta de neu i olor d’ametllers” o la sèrie “Revenge” entre molts altres títols però torna amb forces renovades i molt ben acompanyada.

La seva fama la precedeix i el seu èxit tant de crítica com de públic no és fruit de l’atzar. Les seves obres amaguen enigmes foscos que alhora destripen la naturalesa humana i els límits dels sentiments veient des d’un prisma multiangular totes les facetes de la condició humana.

Ella consagrada com a autora s’acompanya aquest cop d’un mentalista per crear una parella de personatges que ja han anunciat que protagonitzaran més obres i realment esperem que així sigui.

A El mentalista han creat un teló de fons enigmàtic com és un parc d’atraccions on els crits i el propi misteri de la màgia oculta veritats i les disfressa.

En aquest teló de fons apareixerà una noia morta dins una caixa de fusta i travessada per diverses espases que desvetllarà una trama recargolada que durà a més víctimes i a una investigació complicada i exhaustiva a càrrec de uns investigadors dispars que es complementen a la perfecció.

D’una banda, la Mina és metòdica, pausada, analítica, procedimental i no deixarà cap fil sense investigar des de la seva posició al equip especial d’investigació. És la seva feina i l’apassiona però es veu desbordada i recorre a l’ajuda d’en Vincent, un mentalista que amb la seva capacitat deductiva i observadora fins al més mínim detall intentarà ordenar les idees i conclusions d’un cas on tot sembla un miratge de l’il·lusionisme.

Ambdós protagonistes sentiran un gran atractiu vers el misteri, una empatia amb les víctimes i molta set de justícia.

Aconseguiran atrapar a qui ha comés tan macabre assassinat? Té connexió amb els altres esdeveniments i estan davant d’un assassí en sèrie?

I què passarà amb ells, connectaran d’una manera més personal o restringiran la seva relació a merament professional?

Estan a les antípodes l’un de l’altre però com un imant aquest cas els té enganxats i connectats.

Gràcies a Columna podem gaudir d’una obra trepidant, accelerada i molt misteriosa.

Per tots els seguidors fidels de les lletres que composen l’obra de l’autora estan d’enhorabona doncs crec que és de les seves creacions més bones i complertes.

No la deixeu escapar!

Puedes besar a la novia

Por Ángela Sánchez Vicente

Hoy os presentamos con mucha ilusión a una autora novel que llega para quedarse con una colección que nos robará el corazón.

La propia Julia Quinn, autora de la aclamadísima saga literaria Bridgerton, la recomienda a todo su público.

Este debut de Lisa Berne viene ambientado en la Inglaterra de inicios del siglo diecinueve y crea un telón de fondo muy hermoso a la vez que tiñe la historia de amor principal con los colores de la época y sus particularidades.

Es un amor a fuego lento, un amor donde una caricia o una mirada pueden significar un mundo a la vez que revolucionar los corazones de los protagonistas.

Pero no perdamos de vista que en aquellos tiempos los compromisos, las diferencias sociales, el estatus y muchos otros factores eran los encargados de destruir a muchos enamorados o hacer que muchos sentimientos sólo queden libres en el imaginario de los protagonistas con el corazón palpitante de sueños prohibidos e inalcanzables.

El amor era diferente pero lo entenderemos de maravilla con nuestra pareja protagonista y gracias a la evolución psicológica que dibuja en ellos la sutil pluma de la escritora novel.

En Puedes besar a la novia, primer volumen de la saga Penhallow, nos enamoraremos profundamente de Gabriel Penhallow y de Livia Estuardo.

Ellos son dos mundos opuestos tanto en obligaciones como en libertades pero quizás su choque de planetas sea amor puro e indestructible. ¿Lo saben ellos? ¿A quién más lo tendrán que demostrar? ¿Podrán auto engañarse y renunciar a este amor?

Él debe cumplir con su deber dinástico de tener descendencia para posteriormente llevar vidas por separado.

Poco importa el origen de la señorita, él solo debe casarse y tener descendencia y duda mucho que un simple beso con Livia pueda cambiar con una tradición dinástica.

Él puede tener a la mujer que quiera pero Livia, con sus continuos desplantes y carácter fuerte, le han robado el corazón aunque lo niegue.

¿Podrá convencerla de sus intenciones?

¿Cambiará la historia por ella?

Gracias a Vergara podemos soñar con un amor de película con una trama de fondo muy bien hilada y en la que el romanticismo se hace protagonista.

Y para los que nos preguntéis como continua os avisamos que Sí, quiero, milord sale a la venta el 12 de mayo.

¿A qué esperáis?

¡Estos corazones nobles os esperan!

Oye, Morena, ¿Tú que miras?

Seguidme la corriente chicas, ¿recordáis cuando hablábamos de “Sígueme la corriente” y nos enamorábamos de los hermanos Ferrasa al completo y nos divertíamos con sus locas esposas y sus amigas?

Hoy Megan Maxwell ataca de nuevo con Oye, Morena, ¿Tú que miras?, nos reencontramos con Coral y su gordincesa, con Yanira y las chicas, pero sobretodo nos reencontraremos con Andrew, aquel chico que nunca repetía con las mujeres, que prefiere a las pelirrojas y que es parco en palabras aunque con una mirada lo dice todo.

Andrew es la armadura perfecta que esconde un corazón roto.

Casualidades de la vida o no, Andrew acaba viviendo en el piso de al lado de Coral, ellos tuvieron su única vez pero aunque ella se hace la mujer de hierro, en su corazón aquel hombre le robo el sentido.

Su proximidad se hará progresiva, la amistad que entablaran y el cariño de él por su pequeña no ayudaran a Coral a olvidarse de él, pero cuando su gordincesa se marcha un mes con su padre, Andrew decide llevarse a Coral a su casa, un rancho increíble donde el mal rollo y la tensión se corta con un cuchillo.

Allí conoceréis a sus hermanos, unos brutos adorables menos uno, ya descubriréis cual, una madre abnegada que los adora, una sobrina adolescente y una abuela a la que todas querréis estrangular, una descendiente de indios con unas normas muy fuera de época.

Hacía tiempo que no me reía tanto, Coral es un personaje capaz de sacar lo mejor de los demás y lo peor de sí misma en los momentos de crisis y os aseguro que en el rancho Aguas Frías las crisis son continuas.

¿Es que los hombres al ponerse el sombrero de vaquero se vuelven tontos, o qué?

Las mujeres del rancho descubrirán y se contagiaran de la fuerza de Coral, quizás sea un momento de autodescubrimiento, pero el resurgir de estas y como Pocahontas (la gran matriarca) va perdiendo poder poco a poco es sublime.

La ironía, la sorna, el buen gusto, unos personajes increíbles que se hacen querer u odiar, un paisaje descrito con todo lujo de detalle que parece una fotografía en movimiento, el lenguaje cercano nos hace sentir que Coral es nuestra amiga, querréis consolarla y abrazarla, animarla a perseguir sus sueños y aconsejarla que haga caso a su tatuaje “Escucha el viento que inspira. Escucha el silencio que habla y escucha tu corazón, que sabe”.

Coral es la bravura de un rancho y la delicadeza de un suflé.

Coral descubrirá el motivo por el cual Andrew no quiere repetir, aunque con ella sucumbe al encanto, el problema llegará cuando sus sentimientos les confunden a los dos, ¿solo están actuando, verdad?, sin olvidarnos de terceras y cuartas personas que deciden que ella no es lo mejor para él y quieren su puesto.

Llegados a este punto solo puedo decir que perderse esta novela de Booket es un gran desatino y que muchas querrán gritar ¡Viva Wyoming! al terminarla.

 

Quan arriba la penombra

Amb una portada que sembla no acabar d’encaixar amb el títol però que a mesura que anem devorant planes va agafant pes i caire ens trobem amb la darrera aportació a la literatura catalana de Jaume Cabré.

Amb només una part del rostre del quadre “Retrat d’un home” d’Antonello de Messina l’autor ens mostra un home que mira intensament i es fixa amb el lector a traves de la claredat del seu blau aportant un focus de llum que eclipsa el que hi ha rere ell, la foscor i el negre que s’estén per la tela del quadre i que entra a formar part de la prosa que s’amaga dins aquest volum.

Amb “Jo confesso” i “Les veus del Pamano” ens va captivar i mostrar una de les poques plomes que valent-se de la nostra llengua ha arribat a llibreries de gairebé mig món, ara amb Quan arriba la penombra ens presenta tretze relats curts on el punt d’interès es pot centrar en un personatge, un fet o senzillament en una historia que s’havia d’explicar.

El pretext d’aquets contes és la mort, a cada conte trobareu una víctima a mà d’un botxí ja sigui professional o no, i com aquest s’encara a la víctima creant un diàleg entre ells, un examen de consciencia on es solapen diverses visions dels fets i com tant l’un com l’altre comprenen la complexitat del que han fet o faran.

Cada conte es centra en un punt diferent, ja sigui la venjança, les il·lusions trencades, somnis per realitzar però tots ells en certa manera es complementen al girar en torn de la tristesa, la pèrdua i la mort, però sobretot en la mà executora, ja sigui un assassí preparat, un d’involuntari, un suïcida, la guerra o un malentès, curiosament tots masculins.

labutxaca ens presenta uns contes que l’autor a escrit i reescrit fins a tenir un joc de paraules perfecte per a cada un d’ells, amb una prosa inconfusible i amb una gran capacitat d’atrapar al lector amb sòlids fils argumentals, detalls irònics i personatges humans.

Personalment m’agraden el volums de relats o contes, ja que pots llegir una historia d’una tirada, l’ordre encara que ve marcat per l’autor el podem capgirar fent més nostre la seva lectura i és ideal per aquells lectors que es cansen de trames llargues però volen bona literatura.

Avui en Jaume Cabré dona veu a la maldat humana, mostrant-nos la cara més fosca d’unes ànimes turmentades i amb capacitat de turmentar

Aquí us deixo les seves primeres planes que us introduiran a la lectura de “Els homes no ploren”.

Una obra molt viva que parla de la mort, un contrast entre dos pols oposats i on un no pot conviuré amb l’altre però si perseguir-se en el fil de la vida.

 

Silverview

Costa molt presentar la novel·la pòstuma d’un autor al qual respectes i que t’ha regalat moltes hores entretingudes i interesants, és complicat fer justícia a una obra excel·lent però que en el fons et trenca el cor al ser un comiat.

John Le Carré ens va deixar el desembre de 2020 i el seu fill al recollir alguns documents del seu pare va trobar la novel·la Silverview, la paraula clau és novel·la, una historia completa i revisada per l’autor i que va deixar aparcada mentre publicava obres com “Volar en cercles” i “Un home decent”, tal i com indica al epíleg el seu fill Nick Cornwell només li han donat petits retocs per polir-ne petits aspectes però en cap cas es van trobar només anotacions i en van crear l’obra.

La pregunta que em va venir a la ment fou perquè la va deixar aparcada i no la va publicar en vida? I la resposta també ens la donen, és una novel·la que podria ser incòmode per alguns, com ens diu el seu fill: “ens presenta un Servei fragmentat, ple de faccions polítiques, no sempre amable amb aquells a qui hauria d’ajudar, no sempre efectiu o alerta, i definitivament gens segur de poder-se continuar justificant”.

La seva publicació coincideix amb el seixanta aniversari de la publicació de la primera novel·la de l’autor “Trucada per al mort”

La portada que ens presenta Edicions 62 diu molt amb molt poc, dos homes caminen cap a un destí desconegut deixant darrera el que sembla una ciutat que es perd al mar, com qui canvia d’ambient i realment es ven cert. Ara bé, el que el destí els proposa i com aquests homes es coneixen ho descobrireu molt aviat.

“Hi ha persones a qui no hem de trair mai, costi el que costi. Jo no pertanyo a aquesta categoria”

El nostre protagonista és en Julian Lawdsley qui deixa Londres i la seva carrera a les finances per obrir una petita llibreria a la costa anglesa, a East Anglia. Allà un emigrant polonès, Edward Avon, el visita més per conversar que per comprar llibres, un home força peculiar que el convida a obrir una secció al soterrani de la llibreria i mica en mica l’anirà coneixent millor fins a descobrir que fou un agent de l’MI6 i que coneixia al seu pare, fet que el desconcerta i alhora el fascina.

D’altra banda aquesta vida tranquil·la a la costa s’entrellaçarà amb la investigació que porta a terme el cap de seguretat del servei secret Stewart Proctor qui desconfia de tothom i el portar a investigar a Avon i involucrarà en certa manera en Julian.

Una darrera historia on el que fins ara era molt clar al servei del país comença a mostrar-ne les ombres i els fils de més d’un titellaire.

No deixeu escapar el seu comiat i la seva advertència ... no tot és el que sembla.

Manyaga

Mai deixa de sorprendrem la qualitat de la col·lecció “El Far” d’Angle Editorial, sembla mentida com en uns llibrets tant petits s’ha amaguen grans clàssics que moltes vegades ens passen desapercebuts.

La seva estètica és inconfusible, un fons blau clar sobre el que destaca en lletres blanques el títol de l’obra i en negre un detall que ens convida a descobrir la historia que s’amaga entre les seves planes.

Avui la nostra portada ens mostra el fermall d’una dona, un camafeu en una cinta negra que pertany a una jove que coneixerem en breu.

Fiódor Dostoievski, autor de la novel·la d'idees segons molts ja que a les seves obres apareixen evidents trets de modernitat, sobretot en el tractament del detall i de la quotidianitat, en el to vívid i real dels diàlegs i en el sentit irònic que esbossa, a vegades, juntament amb la tragèdia moral dels seus personatges, ens presenta Manyaga, una obra que no perd la seva essència gràcies a la gran tasca de traducció de Miquel Cabal Guarro, al seu epíleg i sobretot al seu encert en la traducció del títol.

Realment el seu títol no em deia res fins que després de llegir l’obra he descobert el seu significat a l’epíleg i a la dificultat de fer-ne la tria ja que en l’original no es deixa clar si es refereix a una cosa, a una persona o a quelcom diferent... però encerta de ple al parla de manyaga, que bàsicament és un reflex de docilitat i podria arribar al punt de submissió moral.

En aquesta obra breu ens trobem a un home assegut a la taula amb el cos inert de la seva jove dona, mentre ella hi sigui de manera present tot anirà bé, però i després que? Així és com aquest home parla amb si mateix, per a tothom i alhora per a ningú, pinzellades de la seva vida en comú, de com la va conèixer sent una adolescent qui anava a empenyorar petites joies ja que vivia amb les seves tietes que eren unes arpies, ell no era molt millor, un escanyapobres dels bons, però se’n compadia i li va demanar matrimoni.

Així és com dos personatges molt diferents conviuen en més o menys harmonia.

Mentre la veu del personatge ens mostra fragments en cert desordre, com si estiguéssim davant de certs apunts inconnexos descobrirem la realitat de la societat del moment, la seva vida i com fa ulls clucs a la possibilitat de tenir quelcom a veure amb el final de la seva dona.

Un relat fantàstic dividit en dues parts, la primera té sis capítols on entrem en situació i en els records i una segona part formada per quatre capítols on la reflexió agafa terreny en la historia.

Realment molt interessant i reflexiu. Una lectura ràpida amb un rerefons profund i psicològic.