Quan vaig llegir el títol del llibre que avui
us presentem em va semblar que havia de ser un llibre interessant i misteriós.
Un cop el vaig començar a llegir i em vaig endinsar en les històries que ens
explica em va convèncer del tot.
Columna
Edicions ens apropa Un secret de l’Empordà d’Imma
Tubella amb qui farem un recorregut per l’Europa d’entreguerres. Comença a
l’agost de 1935 a la carretera d’Albons a Viladamat on un Rols-Royce avança a
tota velocitat i acaba estavellat contra un arbre.
Al seu interior hi viatgen el príncep Mdivani
i la seva amant, la baronessa Thyssen. Tot el que va succeir abans i desprès
d’aquest fet ens ho relata en Joan en una conversa que té amb en Fred a l’any
1992. Junts rememoren l’accident i el secret que s’hi amaga.
La conversa desplega la història dels
ocupants del cotxe i les seves relacions amb personatges del moment, com Sert i
Dalí, i també les dues guerres mundials, la Guerra Civil espanyola, l’auge del
nazisme, les vils accions de la Gestapo, la vida desenfrenada dels aristòcrates
decadents i la misèria dels refugiats catalans als camps francesos. I, enmig
del caos, la dignitat d’un poblet que, desafiant l’enemic, preserva el seu gran
secret.
L’espiral de la novel·la, com la tramuntana
que sovint bufa a Albons, s’emporta el lector a recórrer, en un relat
vertiginós que el deixarà sense alè, els moments cabdals de l’Europa
d’entreguerres.
Si dic que la novel·la m’ha arribat a l’ànima
em quedo curta, així que res millor que conèixer una mica millor a la seva
autora amb les seves pròpies paraules.
Quan
vas descobrir que el món de les lletres t’estava esperant? Quin fou el detonat
que et va impulsar a escriure aquesta novel·la? Quan
tenia deu o onze anys vaig guanyar un premi de novel·la a l'escola i vaig
decidir que seria escriptora. I he escrit molt, però assaig... Molt aviat vaig
descobrir que no em guanyaria la vida amb la ficció i vaig optar per construir
una carrera acadèmica i per tant vaig haver d'anar omplint un currículum de
recerca del que no me'n penedeixo gens. Tot té el seu moment. De tota manera
haig de dir que mai he deixat d'escriure ficció, que he guardat en un calaix.
Com
a Doctora en Ciències Socials i Catedràtica de comunicació.
Quina és la qualitat que més aprecies en un comunicador? I en un escriptor?
Sempre he basat les meves classes de Teoria de la Comunicació, dirigides a
futurs comunicadors, en el conreu del dubte. Un bon comunicador ha de ser un
mediador neutre capaç de traduir al llenguatge quotidià conceptes difícils,
però mai ha d'acceptar un fet com a veritat única. El dubte l'ha de conduir a
la recerca i a anar al fons de les coses. Perquè se m'entengui des del primer
moment, sempre he començat les meves classes amb Rashomon, de Kurosawa on es
produeix un fet i hi ha diverses interpretacions possibles. Kurosawa dóna tots
els elements d'anàlisi i és l'espectador qui decideix quina és la veritat.
En un escriptor la qualitat que més aprecio
és la seva capacitat de descriure les emocions humanes més secretes i
profundes. I molt especialment que sigui capaç d'explicar una història que no
et deixi indiferent.
I
quina és la que menys t’agrada? En el comunicador, que pensi que té la veritat absoluta i que
converteixi aquesta veritat en espectacle. En l'escriptor, que es limiti a
escriure paraules en una pàgina en blanc i que oblidi la música. Quan llegeixes
a Marguerite Duras trobes aquesta música més enllà de les paraules. O Modiano,
que ha explicat la mateixa història en tots els seus llibres i que ha guanyat
el Nobel, no per la història sinó per la música.
Què
és imprescindible a l’hora d’escriure per a tu? Saber
trobar aquesta música i molt especialment sentir-me lliure perquè els meus
personatges també se'n sentin i resultin creïbles.
Què
t’agradaria saber fer millor? Tocar un instrument.
Concretament el piano. És la meva assignatura pendent. Però si he estat capaç
de publicar la primera novel·la a la
meva edat, tot és possible.
Com
t’agrada relaxar-te? Arribant a casa, seient en
el meu sofà i agafant un llibre o escoltant una música que em permeti
somiar.... També em relaxo cuinant si no és per obligació quotidiana.... I fent
el mort al mar.... Vaja, tinc múltiples maneres de relaxar-me....
Ens
podries dir un personatge històric o actual al que admiris? En
podria citar uns quants, però si n'he de dir un, en diré una, la Simone Weil,
perquè és la metàfora de tots els horrors i tota la bellesa del segle XX, des
d'Auschwitz a la lluita per l'alliberament de la dona.
Un
llibre que t’hagi inspirat és... El quartet
d'Alexandria, de Lawrence Durrell....i tots els de la Duras.
Quina
seria la teva frase per penjar a la paret? No
temis la llibertat! I no és un tòpic, acostumem a tenir por de la llibertat, jo
la primera.
Creus
que ser escriptor avui en dia és més fàcil doncs gràcies a les xarxes socials
hi ha més interacció amb els lectors? No
ho se. Només tinc l'experiència d'haver publicat llibres d'assaig i en aquest
cas la interacció mitjançant les xarxes socials no s'ha produït, o en tot cas
ha estat molt anecdòtica. Les xarxes socials són l'immediat i l'escriptura és
reflexió. Un cop has publicat un llibre ja no és teu, els lectors l'interpreten
com volen segons les seves experiències i necessitats i no estic segura que
vulguin compartir la seva interpretació amb l'autor, per por de decebre's.
Ara ens centrarem una mica en la novel·la,
anirem amb peus de plom, ja que no volem desvetllar l’argument i prendre
l’esperit que la novel·la deixarà a cada lector.
Un
secret de l’Empordà és la teva primera novel·la.
Què t’ha portat a escriure-la? Una
casualitat. Fa anys varem tenir una casa a Albons a pocs metres d'on es va
produir l'accident del príncep Mdivani i de la seva amant, la baronessa
Thyssen. Abans no n'havia sentit a parlar mai però com que tothom ens el citava
vaig començar a investigar i a interessar-me pel tema.
La novel·la gira al voltant d’un accident.
Quin motiu et va portar a escriure sobre
aquest tema? Volies escriure des del principi al voltant d’aquest accident?
Vaig començar per l'accident però finalment és l'anècdota que em permet
explicar l'Europa d'entre-guerres i l'ambient d'un Empordà on conviu una
avantguarda internacional -que acaba de sortir d'una guerra sagnant, que ja veu
a venir la següent i que per tant intenta viure al límit-, amb una classe rural
que viu sota mínims i que també es prepara per una guerra civil. D'una banda,
el príncep -que té una gran habilitat per navegar entre aquests dos mons-, és
el pont entre una i l'altra, i d'altra banda la Gestapo -que apareix al final
de la novel-la amb el seu interrogatori il·legal a Albons-, també uneix,
d'alguna manera, el clima de por de la nostra post-guerra amb els horrors de la
Segona Guerra Mundial.
Quina
cançó creu que podria ser la banda sonora d’aquesta novel·la? Sense
cap mena de dubte, How's Chances, escrita per Irving Berlin per la Barbara
Hutton, la segona dona del príncep, i interpretada de manera magistral per
l'Ella Fitzgerald.
Donar veu a terceres persones per explicar el succés ha sigut complicat o creus que és una manera d’apropar allò que vols dir al lector? Va sorgir de manera natural des dels inicis i possiblement va ser la meva manera de dialogar amb el lector.
Quin
creus que és el teu personatge preferit? Perquè? Respondre
a aquesta pregunta em faria sentir com la protagonista de la Decisió de
Sofia de William Styron, que ha d'escollir quin dels seus dos fills ha de
morir en mans dels nazis.... Tots els personatges tenen coses que m'agraden i
coses que em desagraden.... No puc escollir.
I
aquell que t’ha costat més construir o fer encaixar amb els altres? Els
que m'han costat més construir són els reals, els que no he inventat, perquè no
em deixaven gaire espai per la fantasia. Era com si em tinguessin lligada de
mans i no volguessin que m'interposés dins la seva vida.
A
l’epíleg ens has explicat que has estat sempre lligada a l’Empordà. Escriure
aquesta novel·la t’ha despertat antigues emocions i sentiments? M'ha
donat la possibilitat d'escriure sobre la gent d'aquesta comarca i sobre els
seus paisatges que per a mi són part de la meva família, de la meva història i
que han ajudat a construir la meva identitat.
Què aporta l’Empordà a l’Imma, no només com a
escriptora, sinó en tots els aspectes de la teva vida? A
l'Empordà hi ha les meves arrels, els meus avantpassats i la seva història. Hi
ha la botifarra dolça, el bisbalenc, el recuit i la Tramuntana, però també és
una terra de pas, cosmopolita, capaç de seduir i d'integrar altres cultures i
tradicions.
Tens
pensat ja escriure una segona novel·la? Ja
estic escrivint-la des de fa mesos, i ja tinc idees per una tercera, quarta,
cinquena....
Si
fos el cas, tornaries a tractar els mateixos temes que han sortit a la teva
primera novel·la o canviaries de registre Canvio
totalment d'època i de paisatge... tot i que sense voler-ho podria tenir
algunes coses en comú.
Ja sé que ens avancem molt en el temps,
però com t’imagines el treu Primer Sant
Jordi com a escriptora? No voldria semblar presumptuosa, no ho sóc gens...
però ja he viscuts altres Sant Jordi signant llibres d'assaig. En tot cas
signar llibres, si és el cas, sempre és agradable perquè et permet dialogar amb
els lectors.
Per
acabar ens agradaria que ens responguessis a la pregunta de la casa que ja deus
conèixer: Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus essencial
respondre-la? Ens la respons?
On
és Youkali? Youkali és l'illa dels meus somnis, és la
llibertat que tots somniem acaronar. És tan real com somniar...però Youkali no
existeix.
Moltes gràcies de nou i felicitats per la
novel·la!
Maria Valle
