Parlar de l’Alejandro
Palomas a La Petita Llibreria és parlar amb orgull d’un gran autor que ens
ha tocat l’ànima a tots i ens emociona obra rere obra.
Per fer-vos cinc cèntims abans de començar a parlar amb
ell us recordem un extracte del que vàrem opinar de les seves novel·les que hem
gaudit gràcies a Columna i La Galera.
Un fill, és una novel·la tan
complerta, tan colpidora, tan emocional, tan tendra, tan humana... La podria
qualificar amb mil adjectius i tots ells serien positius! El nen s’amaga i es refugia en els contes de fades i
sobretot en la figura de la Mary Poppins per tal d’obviar la seva realitat que
ha canviat tant en els darrers mesos però realment tot apunta a que el
personatge es nega a veure o assimilar la realitat és el pare.
El primer que puc comentar és la meravella de relació
materna filial que ens narra a Un gos,
són tendres, dolços, es comprenen, es donen espai però sobretot es recolzen i
s’estimen incondicionalment i
A vegades hi ha coses que estimem tant que ens costa
posar-los un nom i és el que passa amb R.
No només ens narra que significa un gos per al seu amo i
la seva família sinó és un viatge familiar que va molt més enllà i es perd per
les planes dels records que en fer guarda a la seva memòria.
Una nova arribada a la família, el patiment per el
benestar i la salut d’una vida estimada, l’acompanyament en els mals moments i
en els bons... Estampes familiars i emotives que tan sols poden sortir del cor
i la ploma de l’Alejandro Palomas.
Tenir entre mans Una mare de l’autor Alejandro Palomas em
fa molta por; tinc la certesa que m’emocionaré, que potser alguna llàgrima
relliscarà per la meva cara i que més d’una rialla se m’escaparà.
En aquesta obra en concret ens presenta en profunditat a
l’Amàlia, la mare. Una dona que als seus seixanta-cinc anys és una dona valenta
que ha afrontat la vida amb coratge i molt d’amor cap als seus fills.
Rendiu-vos a la lectura d’aquest autor i no dubteu en
deixar-vos anar, és un llibre terapèutic que us farà sentir i pensar molt.
Per aquests motius i molts d’altres per als quals no ens
surten les paraules estem molt contents de poder conversar amb ell i que es
pugui presentar de viva veu als nostres lectors.
Som-hi!
Quan vas
descobrir que el món de les lletres l’estava esperant? Suposo que això no és una cosa
que un descobreix, sinó alguna cosa que et descobreix a tu. Jo escric des de
molt petit, des que vaig començar a necessitar tenir una fe cega en
l'existència d'altres mons que fessin més suportable aquest. Va aparèixer
l'escriptura com un túnel de connexió amb una realitat més lleu, més plena de
colors nous.
Esdevenir
escriptor va ser un procés natural, una necessitat d’expressió? Va ser un procés natural, però
molt precoç, potser massa. Hi havia una necessitat d'expressar coses que no
trobava sortida per les vies més habituals i aquesta necessitat va trobar en
l'escriptura la via d'escapament natural. Què et va motivar? Sentir que no
pertanyia. Vivia des de molt nen amb la sensació que no hi havia lloc per a mi
enlloc, que molestava. Quan això passa, el nen busca el seu lloc creant-lo des
de zero, a la seva mida, on no hi hagi el perill de l'agressió. I això vaig
fer.
Les teves
novel·les es caracteritzen per una sensibilitat inigualable. Creus que estàs
omplint un buit que hi havia a les estanteries de les biblioteques i llibreries?
No sabria
respondre't a això. Dir-te que sí seria ser molt pretensiós i dir-te que no,
seria no dir la veritat. Una cosa de veritat hi ha en què he ocupat un espai
que pel que sembla estava poc habitat, però no crec que estigui buit del tot.
El que sí puc dir-te és que encara descol·loca molta gent que de sobte sembli
que hi ha targets de públic lector poc abonats. I és que el lector i la
lectora, com passa amb tot, evoluciona, té mirades noves, curiositats noves, i
de vegades aquestes curiositats troben una font on parar-se a beure. No és més
que això..
Quins són els teus referents literaris? Per educació acadèmica, miro
molt lo anglo. Albee, Wilde, Cather i Stein, però tinc també una mirada que de
forma natural la recerca i tafaneja en el francès més actual -Foenkinos, la
primera Gavalda- i en algunes veus hongareses del XX, com Kristof, Banffy o
Szabo. I sobretot, i per damunt de tot, en la poesia de Dickinson.
Si poguessis fer un viatge en el temps i l’espai per organitzar un dinar literari a qui convidaries? A Oscar Wilde, Gertrude Stein, Sharpe, Durrell, Sappho, Maria Elena Walsh i Montserrat Abelló.
Creus que ser escriptor avui en dia és més fàcil doncs
gràcies a les xarxes socials hi ha més interacció amb els lectors? Aquesta és una doble lectura.
És més fàcil poder actuar sense intermediaris amb el teu públic i maniobrar amb
més immediatesa, però la tasca d'escriure, l'escriptura i el procés, segueixen
sent els mateixos. Segueixes estant sol davant del full en blanc, sigui física
o virtual, segueixen arribant les veus, segueix sonant el silenci i segueix
aquesta ànsia de tocar alguna cosa que hi és, que espera a l'altra banda del
que no veus, però que et crida , que no deixa de cridar.
A l’actualitat hi ha molts escriptors mediàtics o
d’altres que ni tan sols són ells els que escriuen els seus llibres. Creus que
els escriptors de veritat com tu us heu de justificar massa sobre la feina que
desempallegueu? La
necessitat de justificació és sempre un reflex del poder de les inseguretats
personals. Jo intento no justificar-me massa, no davant els altres, sinó davant
mi mateix. Escric perquè escriure, inventar, crear i millorar encara que sigui
en un pla imaginari- la realitat que visc em dóna la vida. L'única cosa que
realment m'ocupa és gaudir del que faig i viure-ho al 100%. No crec que haguem
de parar-nos massa a justificar el creatiu si volem mantenir-lo viu.
Per tu quin premi és el millor: el de la crítica, el de
vendes o tocar la sensibilitat del públic? Jo diria que el suport dels llibreters / es, el dels /
les bibliotecaris / es i, per descomptat, el del públic.
Posats en farina i parlant de les teves novel·les. En
tens alguna de preferida o que t’hagi marcat de manera especial? Crec que la meva novel·la
preferida, la nena dels meus ulls, és "El temps que ens uneix", i ho
és perquè és un projecte vital que va més enllà del text que tenim ara. I ho és
també perquè no hi ha un personatge com Mencia. No hi ha un amor com aquest,
tan gran i tan imparable.
Parles de la família, el dol, les pors... Com ho fas per
ser tan planer i alhora profunditzar tant en la sensibilitat humana? La veritat, crec que no té cap
mèrit. Escric com penso, com sóc. No hi ha molta diferència entre el Alejandro
que viu i el que crea, els processos mentals són idèntics, no hi ha esforç ni
tampoc filtre. És anar directe al plexe, sense por a fer mal.
Creus que en el nostre dia a dia ens estem
dessensibilitzat i emmascarem les nostres emocions per no mostrar febleses? No crec que això sigui alguna
cosa que tingui a veure amb els nostres dies. Crec més aviat que és una cosa
que caracteritza la condició humana en general. Naveguem sobre massa pors i
navegar així no és fàcil, sobretot quan ningú ens ensenya en cap moment com
bregar amb ells. Com a molt, aprenem des de molt petits a avergonyir-nos
d'ells, poc més, i això no ajuda.
Els teus personatges s’assemblen a la teva família o als
que t’envolten? Extrec
molt del que m'envolta. Necessito saber que els meus personatges parteixen de
models molt propers que puc redissenyar en la ficció i convertir-los en una
cosa que poc o gens té a veure amb el model real. El que s'assembla a la meva
família i als que m'envolten és la dinàmica de grup, la manera de mirar-se i
d'entendre, i també els arquetips amb què treball per constel·lar.
Tens alguna novetat de la que ens puguis avançar alguna
coseta? Curiosament,
crec que és la primera vegada a la vida que, després d'escriure una novel·la,
no tinc res entre mans. I m'adono que ho necessitava. Necessitava buidar per
poder tenir alguna cosa a dir. I viure, també necessito viure el que no és
ficció.
Quina creus que és la clau per enganxar al lector? Ser tu mateix en el més
essencial, i ser molt honest: treballar amb els teus fílies i les teves fòbies
a flor de pell i explotar la teva curiositat sense fre, que hi hagi poc fre a
l'inconscient, sí, aquesta és la clau per provocar l'empatia del un altre.
Per finalitzar, ens agradaria que ens responguessis el que ja ha esdevingut
la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai t’han fet i creus
important? Ens la respons?
Hi ha algun motiu pel qual poguessis plantejar deixar
d'escriure? Sí.
Si amb això pogués evitar-me viure la mort d'algun dels meus éssers estimats.
Mil gràcies de nou i et desitgem de
tot cor que aquesta novel·la et reporti totes les alegries que et mereixes!
Una salutació molt afectuosa
La Petita Llibreria
