Entrevista Vicenç Villatoro

Per Àngela Sánchez Vicente

Pel meu cos corre sang andalusa i catalana i el meu cor batega amb la mateixa intensitat tant si està escoltant una Salve Rociera o el Virolai, m’agrada l’olor a tarongers florits i els patis cordovesos d’on el meu pare va néixer, però alhora em colpeix la serra de Montserrat i la Barcelona natal de la meva mare.

A casa mai hi ha hagut problemes per entendre i viure en aquesta dualitat, tot i que, s’ha d’entendre el fet migratori que va portar el meu pare a Barcelona quan era tan sols un nen, el xoc cultural (encara que va ser mínim) que va provocar el casament del pare amb la mare i com al dia a dia anàvem acollint tradicions d’ambdós territoris i d’ambdues histories creant la nostra pròpia, única  i intransferible.

En una època de banderes i d’identitat sempre he entès que potser s’ha de viure per entendre-ho o bé documentar-se. Amb l’obra d’ Un home que se'n va he vist imatges dels meus avantpassats i de com poc a poc som catalans però amb un llegat molt extens al darrera.

L’autor, en Vicenç Villatoro explica de manera magistral com el seu pare va abandonar les terres andaluses, que el va motivar, el motiu de la tria del destí, l’arribada i un periple que no va ser gens fàcil.

De la mà de Proa i labutxaca podem gaudir d’una obra narrada en primera persona i en que la documentació és tan didàctica que ens fa sentir en la pell dels que ho varen deixar tot per la seva veritable pàtria: la seva família i el benestar d’aquesta.

Li cedim el torn de paraula i que ell mateix es presenti als nostres lectors:

Quan va descobrir que el món de les lletres l’esperaven? No sé si m'esperaven o les vaig sortir a buscar! En qualsevol cas, entorn dels quinze anys jo devia decidir per intuïció que em relacionaria amb la pròpia vida i amb el meu temps a través de l'escriptura. és a dir, que per a mi viure i escriure esdevindrien la mateixa cosa, les dues cares de la moneda. A partir de llavors, he anat escrivint al fil de la meva vida i la de la gent que he tingut a prop, no pas perquè aquestes vides em semblessin necessàriament excepcionals -potser totes ho són-, sinó perquè em sento i em vull escriptor.

Amb la seva obra tenim a l’abast molta documentació sobre el fenomen migratori espanyol més important. Com va ser el procés de documentació? Llarg i apassionant. De fet, és un procés que neix d'una mancança. Decideixo escriure la història del meu avi. I m'adono que no en sé gairebé res, que la memòria familiar d'abans de l'arribada a Terrassa és escassa i selectiva, que aquella generació no vas voler explicar als fills i els néts els episodis més dramàtics i més decisius de la seva vida, especialment els que es vinculen a la guerra, la revolució, la condemna a mort, la presó. I, per tant, com que no hi ha gaire memòria directa, apart d'algunes fotos, he d'anar a buscar documents allà on en trobi. Sabent a més que els papers mai diuen ben bé la veritat. I menys quan són d'un consell de guerra de l'any trenta nou.

La seva obra és la biografia d’una gran família, és més fàcil escriure sobre una altre persona o escriure sobre un mateix? Sempre escrius sobre tu mateix, sobre allò que et preocupa, sobre allò del que tens por o d'allò que desitges, però de vegades hi poses el camuflatge d'una història de ficció, en un altre temps i un altre espai, i de vegades deixes que surti la teva circumstància. Segurament és més complicat escriure sense màscara, o sense voler-te posar gaire màscara.

Creu que la màxima “És narrant que ens narrem” cobra una especial importància en aquest relat? Sí. Exactament tal com ho dius: una especial importància. Importància en té sempre. Però en aquest cas és especial.

Com creu que hauria estat la història si el seu avi no hagués vingut cap a Catalunya? Jo crec que venir a Catalunya (o si es vol, marxar de Castro) és el resultat de la seva història. De tota la seva vida anterior. Però ell va venir amb seixanta anys. Molt gran. Per tant, més que una vida nova a Catalunya, jo crec que venia a buscar el descans, la calma, l'anonimat. I una vida diferent per al seu fill, el meu pare, que en tenia vint. La vida que hauria estat radicalment diferent sense l'arribada a Catalunya és sobretot la del meu pare. i la meva, es clar: jo no hi seria.

Ha estat fàcil despullar els seus records davant els lectors? Fer-ho no és difícil. El més complicat és decidir que ho faràs. és a dir, que t'enfrontaràs al passat, el teu i el de la teva família, surti el que surti. Que l'objectiu del text no és fer més bonic el passat, maquillar-lo per millorar-lo, sinó entendre'l o intentar-ho. Això és el més complicat. La decisió. El to que vols marcar-te. Les incògnites. La demanda de sinceritat, fins allà on puguis.

La seva memòria ve a ser passat que vol seguir essent present. Vostè viu de passat, de present, de futur o de la conjunció de tots tres temps? Va lligat. Inevitablement. I com més gran et fas, més te n'adones. De jove, tendeixes a pensar que el món va començar quan tu vas néixer i que s'acabarà quan et moris. De gran, t'adones que vés de més enllà del teu naixement, potser perquè esperes durar més enllà de la teva mort. potser invertim en mantenir vius els avis perquè esperem mantenir-nos vius en els néts!

A qui admira especialment de la seva família? A tothom. Perquè no hi ha amor sense admiració. I tampoc no hi ha del tot admiració sense amor. Per tant, als avis, que van viure amb intensitat, amb conviccions i amb tragèdia. Als pares, que van viure un temps gris, com a víctimes de coses que no entenien i que no havien fet ells. Als fills, que han esdevingut persones millors que jo. A tots. però si hagués de triar algú, potser diria que al meu pare. Per positiu (més que no pas jo).

Si pogués fer un viatge en el temps i l’espai, amb qui de la seva família li vindria de gust fer un àpat? Que li preguntaria si pogués parlar amb ell avui mateix un cop publicat el llibre? Al fil del llibre, amb el meu avi Vicente Villatoro Porcel, perquè mentre escrivia m'anaven sortint preguntes que ningú no em podrà mai respondre. Potser ell tampoc no en tindria ben bé les respostes, però en tindria una aproximació. Però si no hi hagués el llibre pel mig, em costaria molt triar. Amb tots els morts tenim preguntes pendents.

Si parléssim de futur i d’uns possibles capítols extres al llibre explicant els propers anys, que li agradaria escriure? No ho sé. Poca cosa. Els temps feliços són poc emocionants narrativament. M'agradaria que el meu futur, els dels meus fills i els dels meus néts fos feliç, a risc de no tenir res sobre què escriure! (Allà d'Anna Karenina: les famílies felices no tenen història).

Per finalitzar, ens agradaria formular-li la pregunta de la casa: Quina és aquella pregunta que mai li han fet? Ens la pot contestar?

I si anessis a parar a una illa deserta sense llapis ni paper? Escriuria amb un ganivet a les fulles de les palmeres. O en sortiria nadant. I no en sé gaire, de nadar.

Moltíssimes gràcies pel seu temps i les seves paraules. Per nosaltres és tot un goig poder apropar al públic lector a un escriptor que ens ha sorprès tant!

Un home que se'n va

Per Àngela Sánchez Vicente

La gran història de Vicente Villatoro, comerciant sense futur, exconvicte del penal de Burgos, que va abandonar el poble de tota la vida als 60 anys 
 
Pel meu cos corre sang andalusa i catalana i el meu cor batega amb la mateixa intensitat tant si està escoltant una Salve Rociera o el Virolai, m’agrada l’olor a tarongers florits i els patis cordovesos d’on el meu pare va néixer, però alhora em colpeix la serra de Montserrat i la Barcelona natal de la meva mare.

A casa mai hi ha hagut problemes per entendre i viure en aquesta dualitat, tot i que, s’ha d’entendre el fet migratori que va portar el meu pare a Barcelona quan era tan sols un nen, el xoc cultural (encara que va ser mínim) que va provocar el casament del pare amb la mare i com al dia a dia anàvem acollint tradicions d’ambdós territoris i d’ambdues histories creant la nostra pròpia, única  i intransferible.

En una època de banderes i d’identitat sempre he entès que potser s’ha de viure per entendre-ho o bé documentar-se. Amb l’obra d’Un home que se’n va he vist imatges dels meus avantpassats i de com poc a poc som catalans però amb un llegat molt extens al darrera.

L’autor, en Vicenç Villatoro explica de manera magistral com el seu pare va abandonar les terres andaluses, que el va motivar, el motiu de la tria del destí, l’arribada i un periple que no va ser gens fàcil.

Amb una Espanya franquista i marcada a foc per la guerra tenim un teló de fons incomparable i tan ben documentat que ens fa entrar de cop a la trama interessantíssima de l’obra.

Si que és una biografia d’una nissaga, però alhora és un retrat d’un fenomen social que es va donar en massa entre els anys cinquanta i seixanta.

El seu avi, que va ser presoner i va patir l’agonia de veure’s condemnat a mort, es va motivar en la recerca de l’anonimat i d’una vida millor i plena d’oportunitats per als seus fills.

Un salt que no és gens fàcil, és tallar de cop les arrels de l’arbre que et sosté a terra i anar a plantar esqueixos a un territori que no coneixes.

Mils de preguntes et poden venir al cap: Què passarà amb els meus fills? Ho entendran? S’adaptaran? Com podré fer-me càrrec de la família a un lloc que no conec? I la meva pàtria? Tornaré? I l’enyorança? 

Quan no hi ha més sortida has de fer el pas i l’avi del Vicenç Villatoro va ser un home valent i agosarat com tots els homes i dones que varen buscar una sortida lluminosa a les seves vides.

Sant Jordi 2015

De la mà de labutxaca podem gaudir d’una obra narrada en primera persona i en que la documentació és tan didàctica que ens fa sentir en la pell dels que ho varen deixar tot per la seva veritable pàtria: la seva família i el benestar d’aquesta.

Realment m’ha caigut alguna llàgrima pensant en el que devien viure el meu avi que no vaig arribar a conèixer i el meu pare. És una novel·la amb tant sentiment i amor que et deixa sense paraules, sense alè... et toca la fibra sense voler i esdevé un dels millors llibres que hem tingut entre mans aquest any.

Diuen que només qui ho viu ho pot sentir però llegint aquesta novel·la molts sentireu aquesta coctelera emocional que l’autor us proposa.

Què, us animeu a conèixer a la seva família i les seves arrels? 

No us en penedireu pas! Es un llibre cent per cent recomanable!

La decisión de Becca

La vida y el amor son solo para valientes. No temas y déjate llevar. 

Por fin llegamos al final del camino que recorre el diván de Becca por España, tras “El diván de Becca” y “El desafío de Becca” nos encontraremos con La decisión de Becca.

Esta entrega empieza justo donde nos dejó la anterior, aquí no vale empezar por esta novela, hay que empezar por el principio de la historia, los personajes ya los conocemos y aquellos que se han ido uniendo al diván poco a poco y sobretodo en el corazón de Becca continuaran arrancándonos más de una sonrisa.

Bruno, Ingrid y Becca regresan a las Islas para ayudar a Marina, amiga de Fayna, y Roberto con quien Becca ha viajado hasta allí. 

Axel no les acompaña, su padre ha muerto y él ha desaparecido en combate, muy a su estilo de no quiero hablar, solo estoy mejor, debo sufrir… y no hay cosa más desquiciante para Becca quien a medida que pasan las horas y los días aumenta en la escala del cabreo.

En esta entrega una de las decisiones que deberá tomar Becca será sobre si el Diván cruzar a los Estados Unidos, pero esta gran decisión quedará relativizada con la volatilidad de su relación con Axel, y la verdad que nunca le ha confesado.

Hasta ahora, Lena Valenti, nos había hablado de todas las manías, tics y neurosis de Becca, pero poco sabíamos de Axel, un personaje taciturno y encerrado en sí mismo con un corazón de oro, poco a poco descubriremos quien es Axel de verdad, su pasado que le marco no solo físicamente sino que le destruyo la fe y la confianza en el amor.

¿Podrá Becca ayudarle a cerrar sus cicatrices o huirá aun amándolo?

Esta entrega sigue con las terapias de choque de Becca, con el polvorín entre Ingrid y Bruno, con el acosador de Becca que la quiere muerta, con las revelaciones sobre Axel y con Fede metiendo baza.

Un broche de oro para un final muy bien hilvanado, con personajes nuevos y apariciones estelares de todos sus pacientes con los que hemos reído y llorado, unos personajes que dan una lección de vida, tener un trauma, ser diferentes, sufrir miedo solo los hace más humanos, son diferentes pero eso les hace valientes a la vez, afrontar los miedos es lo más peligroso que tiene la vida, esconderse en un rincón no vale para nada. Ojala existieran terapeutas como Becca.

Todos somos héroes y villanos, somos imperfectos y eso es lo que nos hace más especiales.

Plaza & Janés consigue con esta trilogía hacer sentir de verdad al lector, cada uno de ellos adorará sus personajes e incluso se identificará en algunos aspectos con alguno de ellos y a más de uno le entraran unas ganas terribles de darle un sopapo.

Creo que esta entrega es la definitiva, no es una trilogía romántica más donde chica y chico se autodescubren y descubren al otro, es una novela basada en la confianza, en el amor y en arriesgarse hasta perderse en el otro, de amistad sincera y de valentía, una trilogía que lo tiene todo, incluso un asesino en busca de Vendetta.

Medio Mundo

Fantascy nos sorprende de nuevo con la segunda entrega de la trilogía de Joe Abercrombie “El mar quebrado” un mundo que descubrimos en la primera entrega  “Medio Rey” y que ahora viene con más fuerza, más carácter y más profundidad.

Realmente no sé quién ha madurado más, si el autor con su prosa, sus descripciones más detalladas, unos personajes más profundos y desarrollados o si ha sido la propia novela la que ha empezado a tomar posesión del lector.

La novela da un giro de trescientos sesenta grados respecto a la anterior, los tempos suben y bajan dando intensidad a los momentos cumbres y un breve respiro a la imagen más mundanal de la trama.

A veces una chica es llamada por la Madre Guerra

A veces una mujer se transforma en guerrera

A veces una guerrera se transforma en un arma

Y un arma está hecha para un propósito

Entramos en Medio Mundo de la mano de dos personajes que se dan la mano, ellos nos explicaran sus historias y sus aventuras desde el punto de vista de cada uno, si la entrega anterior seguíamos la voz de Yarvi, ahora escucharemos en dual.

Ella es Espina Bathu, una joven de Gettlandia que no se conforma con ser como las demás, ella quiere luchar y vengar la muerte de su padre, pero en el proceso es tachada de asesina y condenada a muerte.

Él es Brand, un joven guerrero sin alma de tal, mal considerado por todos y que traiciona a su gente al unirse a Espina, juntos se demostraran y demostraran a los demás su verdadero potencial, su llama interior y como conseguirán paso a paso ampliar sus aliados frente al cruel y despiadado Alto Rey.

Sin olvidarnos del antiguo ocupante de la Silla Negra, posterior esclavo y ahora clérigo, el Padre Yarvi será el encargado de mostrar a nuestros jóvenes valientes un camino difícil y arduo que les llevará hacia su destino.

Una novela de coraje, venganza, miedo, decisiones y valentía, una aventura épica donde el lector no podrá dejar de leer y se quedará con las ganas de leer “Media guerra”, el desenlace de esta epopeya que dista mucho de ser exclusivamente para el público juvenil.

Personalmente he de confesar que me ha gustado mucho más que la anterior, quizás sea debido al hecho de que la protagonista es un personaje fuerte, capaz, con ideas claras y que dista mucho de ser una damisela en apuros.

“El momento en el que pares, será el momento en el que mueras.”

Tu mateix!

Per Àngela Sánchez Vicente

Avui us presentem un manual per ser vosaltres mateixos sense cap mena de límit més que els que us vulgueu posar vosaltres. 

Rere el títol Tu mateix! Trobareu múltiples Relats per a persones que volen viure allò que són que realment són encoratjadors i ens sacsegen les emocions mentre ens animen a fer un canvi que necessitem. 

En una societat accelerada com en la que vivim és molt fàcil emmalaltir d’estrès o angoixes i sentir que el món és un territori massa hostil per un, però... és veritat? És tan així o hi podem fer alguna cosa? 

Si llegiu aquest relats us adonareu de la grandesa de l’ésser humà i si feu una mica d’introspecció i penseu que faríeu vosaltres o us poseu a la pell dels protagonistes potser descobriu que sou molt més capaços, vitals i lliures del que creieu. 

El camí cap a la curació depèn de vosaltres i si, parlem de “malaltia” doncs encara que sembli una ximpleria les emocions negatives, l’estrès i una vida agitada ens poden dur a emmalaltir tan del sistema nerviós com somatitzar dolències físiques.

La veu amiga dels seus autors, en Jaume Soler i la M. Mercè Conangla ens acompanyen a través dels relats i cada un sembla una bufetada de realitat que ens mostra que les nostres limitacions ens les posem nosaltres mateixos, que les nostres inseguretats neixen del nostre interior i que les nostres pors són reptes a superar de manera paulatina.

L’Ecologia emocional sembla un terme molt nou però els autors d’aquesta obra en son grans experts i ens ensenyen com realment moltes coses que ens determinen o ens defineixen estan al nostre caràcter o forma de reaccionar instaurat per nosaltres mateixos, les nostres vivències i les nostres circumstancies.

Si, sabem que la vida sovint és dura i ens transforma en éssers més tancats i porucs però també hem de tenir la capacitat de tirar endavant i mirar al futur com una oportunitat i no romandre asseguts en  un passat que no podem canviar.

Sabem que els nous camins espantem però a vegades un bon trencament, sortir del camí establert i cercar aquell que ens fa més feliços és el primer pas per trobar el tresor de la vida.

De la mà d’Amat Editorial podem decidir entre estar morts en vida o viure de manera tranquil·la amb un mateix i amb l’entorn.

Nosaltres decidim viure i creiem que sobreviure és com estar mort, no val la pena. 

Esteu disposat a trencar les cadenes i cercar la serenor, la llibertat i les capacitats que dormen al teu cos? Vinga va, aneu a les llibreries i compreu un d’aquest exemplars! 

És un imprescindible!