Entrevista David Cirici

Avui sento que no sóc jo la que escric sinó l’apassionada de l’art que duc dins. Fa un parell de dies va caure a les meves mans El lladre del Guernica i no l’he pogut deixar fins que l’he acabat. 

Per expressar la meva opinió en una paraula: “Uau”, si una onomatopeia doncs he sentit tantes coses dins meu i saber que està basat en fets reals alhora del poder narratiu del seu autor em deixen totalment sense paraules...

Intentaré explicar-me, conec part de l’obra d’en David Cirici, especialment la que dedica a un públic més jove com per exemple “Zona Prohibida” i la seva continuació a “La decisió d’en Viggo” però amb aquest volum m’ha deixat amb molt bon gust de boca, amb orgull de la meva terra i amb una gran reflexió sobre la memòria històrica col·lectiva.

 

No us desvetllaré massa cosa doncs realment voldria que experimentéssiu de la mà de Proa tot allò que jo he anat percebent durant el desenvolupament de l’obra. És espectacular. Un clarobscur on el negre sobre blanc cobra milers de dimensions.

I si us sembla bé li cedim el torn de paraula a l’autor que tan amablement ens ha concedit un breu entrevista:

Quan va descobrir que el món de les lletres l’estava esperant? Ha ha! No crec que el món de les lletres esperi ningú! Simplement hi has d’entrar, i en el meu cas escriure era una cosa que m’agradava des dels temps més remots, des que vaig ensenyar a llegir i a escriure a una noia de León que ens ajudava a casa.

Imagini que pogués fer un viatge en l’espai i en el temps i compartir un àpat amb escriptors de renom. Qui serien els convidats? M’agradaria sopar amb escriptors amants del bon menjar! Com Vázquez Montalbán, Rabelais, Dumas, Josep Pla i Joanot Martorell, escriptors que parlen de plats i de cuina als seus llibres. 

A la seva bibliografia hi ha novel·les adreçades a un públic jove i d’altres a un públic adult. Quin creu que és més crític? Potser els adults tenen més pretensions crítiques, però els joves són implacables:  o els agrada o no els agrada, i aquesta és la qüestió! 

Quan escriu cap a un públic determinat té uns objectius diferents o alguna ensenyança que vulgui transmetre a través de la narració? Que val la pena viure la vida, i que cadascú és un món,  i poca cosa més!

Aquesta novel·la que presenta ara està basada en fets reals. Com ha estat el procés d’investigació? És més fàcil escriure sobre la nostra història o inventar-ne una des de zero? No m’ha calgut investigar gaire. Em baso en lectures que he anat fent, no en una documentació concreta.

A la seva nova novel·la descobrim un misteri i a més veiem un sac d’emocions humanes vers aquest fet. Què creu que mou realment els humans? Com a la meva novel·la, no hi ha un únic motor. Al meu llibre hi ha els qui es mouen per tenir, per posseir i per ser més. Però també els qui es mouen per descobrir-se, per millorar o per fer feliços els altres. I Miró, com Picasso, per amor a l’art i al sexe!

Som tan diferents o som els mateixos que fa setanta anys? La naturalesa humana pot canviar? Em sembla que som les mateixes criatures desvalgudes que corrien pels prats africans fa 100.000 anys. Segur que estimem igual i tenim por, i odiem, i sentim dolor de la mateixa manera.

Li agradaria compartir amb nosaltres alguna curiositat que hagi après sobre aquest període de temps, sobre el Guernica o el Segador que hagin quedat fora del llibre? A Joan Miró l’entristia profundament la pèrdua d’aquest mural. Sempre que veia l’arquitecte Sert l’hi recordava. Sert n’hi va regalar una fotografia emmarcada i Miró es va emocionar. Faria bonic al MNAC.

Quina creu que podria ser la banda sonora d’aquesta gran novel·la? Gran? Gràcies! Crec que li va bé una barreja d’Edith Piaf per als episodis francesos i de música d’en Carles Santos per als episodis barcelonins.

Quina part d’en David Cirici ha quedat atrapada a l’obra? M’agradaria poder viure els diàlegs imaginaris entre Miró i Picasso tal com ho fa la pintora de la novel·la... M’agradaria veure’ls pintar. 

Per finalitzar, ens agradaria que ens respongués el que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai li han fet i creu important? Ens la pot respondre?

No m’havien preguntat mai el que em pregunteu en aquesta pregunta, i després de pensar-hi una bona estona... encara no la puc contestar!

Moltíssimes gràcies pel seu temps i li desitgem de tot cor que aquesta novel·la li reporti una gran satisfacció i un gran èxit.

Salutacions

Àngela Sánchez Vicente

La Petita Llibreria

El lladre del Guernica

Àngela Sánchez Vicente

Avui sento que no sóc jo la que escric sinó l’apassionada de l’art que duc dins. Fa un parell de dies va caure a les meves mans El lladre del Guernica i no l’he pogut deixar fins que l’he acabat. 

Per expressar la meva opinió en una paraula: “Uau”, si una onomatopeia doncs he sentit tantes coses dins meu i saber que està basat en fets reals alhora del poder narratiu del seu autor em deixen totalment sense paraules...

Intentaré explicar-me, conec part de l’obra d’en David Cirici, especialment la que dedica a un públic més jove com per exemple “Zona Prohibida” i la seva continuació a “La decisió d’en Viggo” però amb aquest volum m’ha deixat amb molt bon gust de boca, amb orgull de la meva terra i amb una gran reflexió sobre la memòria històrica col·lectiva.

La novel·la es desenvolupa en dos temps, en el primer ens situen al París de 1937 en que s’exposen El Guernica de Picasso i El Segador de Joan Miró al pavelló de la República Española i el servei secret obeint ordres nazis volen apropiar-se del primer però acaben fent-ho del segon.

Passaran anys i anys i ningú registrarà tan valuosa pèrdua per les terres catalanes fins que ens situem a l’actualitat on una galerista d’art descobreix els fils de tan enigmàtica desaparició. 

Con si fos l’únic propòsit de la seva vida ho deixarà tot enrere per investigar-ho i tractar de recuperar-lo fent allò que faci falta. 

Què passaria si fóssim nosaltres els que tinguéssim tan valuosa informació? Com actuaríem?

Aquí entren en joc les emocions i els valors que es debaten entre els protagonistes: ambició, amor a l’art, necessitat de notorietat, sentiment de pertinença, orgull... Què ens mou realment?

Si, oi que sembla que ja hi ha prou trama? Doncs no, anem una passa més enllà i ens endinsem en un món de passions que bateguen al ritme dels cors i analitzen des de l’actualitat el seu propi comportament i la rivalitat entre els dos pintors.

Som tan diferents o som els mateixos que fa setanta anys? La naturalesa humana pot canviar?

No us desvetllaré massa cosa doncs realment voldria que experimentéssiu de la mà de Proa tot allò que jo he anat percebent durant el desenvolupament de l’obra. És espectacular. Un clarobscur on el negre sobre blanc cobra milers de dimensions.

No el deixeu escapar!

Destí, La Templanza

Avui compartim amb vosaltres la darrera novel·la de l’aclamada María Dueñas. Després del seu exitós “El temps entre costures” i “La missió de l’oblit” ja ha esdevingut un fenomen literari i és aclamada pels seus lectors ja que a cada novel·la ens ofereix una gran historia diferent però amb el seu segell de qualitat.

Sempre ens ofereix molt detallisme a l’hora de construir l’atmosfera i el teló en que es desenvolupa l’acció i uns protagonistes amb una emotivitat molt treballada que connecta d’immediat amb qui ho està llegint. 

En el seu darrer èxit titulat Destí, la templanza coneixerem al Mauro Larrea un adinerat gentleman que veurà com la seva fortuna, que ha construït durant anys i anys a base d’esforç, s’esfondrarà davant seu com un fràgil castell de cartes enmig d’un huracà. Sense sortida i atrapat per la desesperació es jugarà tot allò que li queda... Voleu apostar quin serà el resultat? Millor que no!

Aquí arriba la Soledad Montalvo envolcallada d’una aura misteriosa i seductora que el durà a l’abisme. És un amor possible? Ella està casada amb un marxant de vins londinenc però els seus ulls i els seus cossos es desitgen d’una manera desenfrenada i tot plegat els durà a un cercle viciós que només pot ser tancat amb més amor.

Ambdós saben el que és tenir diners i granejar però ens preguntem si saben què és ser feliç i somriure amb llibertat.

Ens passejarem per la Havana colonial, les Antilles, Jerez, Anglaterra... tot seguint una passió que els sacsejarà i canviarà les seves vides i els seus destins per sempre.

De la mà de Columna ens retrobem amb una autora que creu en l’amor però defuig dels clixés de la novel·la romàntica o rosa i ens presenta un amor més real i tangible en el que potser ens podem veure reflectits en algun moment. En castellà la podeu trobar a Planeta.

Apostem sobre el futur d’aquest parell? 

Hauran de lluitar contra milers d’obstacles doncs ell està a la més tremenda ruïna i ella és una dona casada i ho pot perdre tot... Quantes vegades només guanyem quan perdem? No és cert que guanyem quan perdem la por?

No dubteu en ficar el nas a aquesta obra i assaboriu cada passatge, això sí, amb una bona copeta de vi al costat i l’aroma de la pluja ja és immillorable!

Us desitgem una bona lectura i us deixem amb un petit tast!

El poder de seis

Hubo un tiempo en que huíamos.

Hubo un tiempo en que nos escondíamos de ellos.

Las cosas han cambiado. Hemos descubierto que podemos defendernos.

Pronto deberemos enfrentarnos a nuestros enemigos.

Pronto deberemos estar unidos para luchar.

Porque ahora ellos están furiosos.

Porque ahora nuestras vidas están amenazadas como no lo habían estado nunca.

Deberemos luchar y deberemos ganar.

NO TENEMOS OTRA OPCIÓN.

Con esta sentencia, la Editorial Molino nos presenta la segunda entrega de la saga Soy el número cuatro, bajo el título de El poder de seis.

Continuamos la aventura viajando con John Smith (el número cuatro), Sam, Seis y Bernie Kosar (el perro), y si antes solo debían huir y esconderse de los Mogadarianos ahora han de huir también de la policía y del FBI, dado que tras la destrucción del Instituto y las muertes que allí acontecieron los han incluido en la lista de terroristas.

Tras recuperar el cofre de John, descubren donde se encuentra la número seis, está esta en España, viviendo en un orfanato al cargo de unas monjas y su cêpan Adelina ha perdido toda esperanza renunciando así a sus raíces y abrazando los hábitos.

Para Marina, el convento de Santa Teresa es una cárcel, está esperando lo poco que le falta para celebrar su dieciocho cumpleaños y abandonarlo. Es una joven que se encuentra muy sola y que ha descubierto sus poderes aprendiendo de los errores y viviendo una mentira constante, tiene la capacidad de la telequinesis, visión nocturna, aguantar bajo el agua sin respirar y en esta entrega se despertará un nuevo poder que será muy útil en el futuro de todos ellos si consiguen reunirse.

En esta entrega podríamos hablar de tres historias que se van entrelazando, la búsqueda de Marina, la aparición de un nuevo joven y las breves pinceladas que nos va regalando el autor para completar la historia de Seis.

Nuestros protagonistas se separaran para completar un viaje que debería reunirlos, aunque no todo será fácil, la acción trepidante se mantiene en parte gracias a los Mogadorianos que parecen perros de caza y no desisten en su plan de terminar con todos ellos, uno a uno.

Si no recordáis mucho la primera entrega o sinceramente solo habéis visto la película, no os preocupéis, Pittacus Lore, va recolocando las piezas de este nuevo puzle refrescando la memoria del lector.

Su punto fuerte es la evolución de los personajes y como se contraponen entre ellos, John mantiene la esperanza de regresar con su amor, Seis es una luchadora nata y Marina se unirá a ellos para dar equilibrio.

El final, es un poco precipitado, pero al ser una saga se podría considerar un contra-tempo para entrar con ganas en la siguiente entrega.