dimecres, 17 de juny de 2015

Entrevista David Cirici



Avui sento que no sóc jo la que escric sinó l’apassionada de l’art que duc dins. Fa un parell de dies va caure a les meves mans El lladre del Guernica i no l’he pogut deixar fins que l’he acabat. 

Per expressar la meva opinió en una paraula: “Uau”, si una onomatopeia doncs he sentit tantes coses dins meu i saber que està basat en fets reals alhora del poder narratiu del seu autor em deixen totalment sense paraules...

Intentaré explicar-me, conec part de l’obra d’en David Cirici, especialment la que dedica a un públic més jove com per exemple “Zona Prohibida” i la seva continuació a “La decisió d’en Viggo” però amb aquest volum m’ha deixat amb molt bon gust de boca, amb orgull de la meva terra i amb una gran reflexió sobre la memòria històrica col·lectiva.
 

No us desvetllaré massa cosa doncs realment voldria que experimentéssiu de la mà de Proa tot allò que jo he anat percebent durant el desenvolupament de l’obra. És espectacular. Un clarobscur on el negre sobre blanc cobra milers de dimensions.

I si us sembla bé li cedim el torn de paraula a l’autor que tan amablement ens ha concedit un breu entrevista:

Quan va descobrir que el món de les lletres l’estava esperant? Ha ha! No crec que el món de les lletres esperi ningú! Simplement hi has d’entrar, i en el meu cas escriure era una cosa que m’agradava des dels temps més remots, des que vaig ensenyar a llegir i a escriure a una noia de León que ens ajudava a casa.

Imagini que pogués fer un viatge en l’espai i en el temps i compartir un àpat amb escriptors de renom. Qui serien els convidats? M’agradaria sopar amb escriptors amants del bon menjar! Com Vázquez Montalbán, Rabelais, Dumas, Josep Pla i Joanot Martorell, escriptors que parlen de plats i de cuina als seus llibres. 


A la seva bibliografia hi ha novel·les adreçades a un públic jove i d’altres a un públic adult. Quin creu que és més crític? Potser els adults tenen més pretensions crítiques, però els joves són implacables:  o els agrada o no els agrada, i aquesta és la qüestió! 

Quan escriu cap a un públic determinat té uns objectius diferents o alguna ensenyança que vulgui transmetre a través de la narració? Que val la pena viure la vida, i que cadascú és un món,  i poca cosa més!

Aquesta novel·la que presenta ara està basada en fets reals. Com ha estat el procés d’investigació? És més fàcil escriure sobre la nostra història o inventar-ne una des de zero? No m’ha calgut investigar gaire. Em baso en lectures que he anat fent, no en una documentació concreta.

A la seva nova novel·la descobrim un misteri i a més veiem un sac d’emocions humanes vers aquest fet. Què creu que mou realment els humans? Com a la meva novel·la, no hi ha un únic motor. Al meu llibre hi ha els qui es mouen per tenir, per posseir i per ser més. Però també els qui es mouen per descobrir-se, per millorar o per fer feliços els altres. I Miró, com Picasso, per amor a l’art i al sexe!

Som tan diferents o som els mateixos que fa setanta anys? La naturalesa humana pot canviar? Em sembla que som les mateixes criatures desvalgudes que corrien pels prats africans fa 100.000 anys. Segur que estimem igual i tenim por, i odiem, i sentim dolor de la mateixa manera.

Li agradaria compartir amb nosaltres alguna curiositat que hagi après sobre aquest període de temps, sobre el Guernica o el Segador que hagin quedat fora del llibre? A Joan Miró l’entristia profundament la pèrdua d’aquest mural. Sempre que veia l’arquitecte Sert l’hi recordava. Sert n’hi va regalar una fotografia emmarcada i Miró es va emocionar. Faria bonic al MNAC.

Quina creu que podria ser la banda sonora d’aquesta gran novel·la? Gran? Gràcies! Crec que li va bé una barreja d’Edith Piaf per als episodis francesos i de música d’en Carles Santos per als episodis barcelonins.


Quina part d’en David Cirici ha quedat atrapada a l’obra? M’agradaria poder viure els diàlegs imaginaris entre Miró i Picasso tal com ho fa la pintora de la novel·la... M’agradaria veure’ls pintar. 


Per finalitzar, ens agradaria que ens respongués el que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la pregunta que mai li han fet i creu important? Ens la pot respondre?

No m’havien preguntat mai el que em pregunteu en aquesta pregunta, i després de pensar-hi una bona estona... encara no la puc contestar!



Moltíssimes gràcies pel seu temps i li desitgem de tot cor que aquesta novel·la li reporti una gran satisfacció i un gran èxit.

Salutacions

Àngela Sánchez Vicente

La Petita Llibreria

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada