Benvolgut Xavier
Bosch, t’agraïm molt que dediquis
part del teu temps a respondre aquesta breu entrevista que ens fa molta
il·lusió publicar al blog de La Petita Llibreria i d’aquesta manera acostar una
mica als nostres lectors tant la persona com l’escriptor que aquesta vegada ens
regala Eufòria.
El que podem dir de Xavier Bosch és que va néixer a Barcelona l’any 1967 i com amant de
les lletres, ja ens ha obsequiat amb dues grans novel·les anteriorment: Se sabrà tot, amb la que va guanyar el
Premi Sant Jordi 2009 i va esdevenir el llibre més venut del 2010 i Homes d’honor, ambdós títols publicats
gràcies a Proa.
En altres àmbits, podem destacar la seva tasca com a
creador de formats audiovisuals com l’APM, El món a Rac1 o El gran Dictat, tots
ells una mostra del catalanisme culte i alhora desenfadat i passat pel sedàs de
la modernitat.
Com a periodista ha estat director del diari Avui i
articulista de l’editorial de l’Ara i ideòleg del programa televisiu Àgora.
Moltes dades importants però una mica fredes i distants
a la persona que s’amaga rere la feina i l’èxit editorial, així doncs, i si et
sembla bé, comencem per descobrir coses d’en Xavier Bosch.
De
petit, el Xavier Bosch, era un vailet de pilota i “tiraxines” o més aviat de
contes i històries a la vora del foc?
De petit, sempre rere una pilota. De
fet, entre els 9 i els 15 anys, vaig fer cinc vegades la prova per entrar al
Barça. I, com que no em van agafar, vaig canviar d’afició. Escriure. Escriure
sempre m’ha agradat més que llegir.
Quan vas sentir que el món de les lletres l’estava
esperant?
El món de
les lletres no espera ningú. Ni a mi, ni a ningú. Però sí que és veritat que,
acabat el COU, em vaig matricular a ESADE. Les vaig suspendre totes, perquè
allò no era el meu fort. Davant el fracàs universitari i el cataclisme familiar
que va comportar, el meu pare em va fer anar a fer uns tests psicològics. Allà,
a la primera pregunta, em van preguntar què volia ser. I, sense pensar-ho, vaig
dir “escriptor”, que era una cosa que mai, fins aquell moment, no m’havia
passat pel cap. A partir d’allà, em vaig matricular per fer periodisme a
Bellaterra, que era una manera d’intentar viure d’escriure.
Com va ser el pas del periodisme, entès com a una
transcripció de la realitat amb la màxima veracitat i neutralitat possible, al
salt a la ficció on la imaginació, les llicències i les trames poden anar per
un vol?
El
periodisme, pel seu compromís amb el lector, obliga a cenyir-se a la realitat.
Si més no, a acostar-s’hi tant com es pugui. Després de molts anys, de molts
guions, de molts programes de televisió i de ràdio, quan vaig plegar de
director del diari AVUI, em vaig trobar que tenia un curs per endavant i moltes
coses a dir. I vaig ficcionar una història que, de molt lluny, es podia
assemblar a la meva experiència. I vaig veure que escriure ficció t’ho permetia
tot, et donava absoluta llibertat i no havies de demanar permís a ningú, per
res. Cada personatge va per on a tu, com autor, et reca. I això m’encanta.
La
tasca d’escriptor ha fet trontollar l’equilibri de la seva feina anterior?
No, en absolut. Jo no he deixat mai de
ser periodista. La necessitat de saber coses i explicar-les va amb la pròpia
bèstia. Però encara tinc prou coneixement per saber discernir quan estic
explicant una informació, al diari o a la ràdio, de quan estic sol, a casa,
escrivint una novel.la com “Eufòria”.
Valorant
els premis i la legió de seguidors que esperen les seves novel·les, quin creu
que és el màxim atractiu de les seves novel·les?
Que parlen d’ara i aquí. Que
descobreixo podrimeners que tenim amagats. Que destapo, a través d’una història
d’un periodista investigador (que sempre cau més simpàtic que un policia)
algunes trames de corrupció que el poder voldria que no se sabessin. A l’última
fira de Frankfurt, en un simposi d’editors, van debatre sobre la literatura en
temps de crisi. I van concloure que hi ha dues menes de literatura que funciona en aquests
moments. D’una banda, la literatura rosa, que ajuda a evadir però que jo, de moment,
no la sé conrear. I, de l’altra, la literatura de denuncia. Em fa l’efecte que
Eufòria té aquesta virtut, que és una novel.la que sacseja i provoca, per les
trames que denuncia.
Per mi, de la trilogia del Santana,
“Eufòria” és la més rodona. Només faltaria que, a cada novel.la, no aixequés el
llistó de la meva autoexigència literària. Ara bé, “Se sabrà tot”, per haver
guanyat el premi Sant Jordi que em va situar a la rampa de llançament, és la
fita professional de la meva vida de la qual estic més orgullós. El dia que el
president d’Ômnium, Jordi Porta, em va trucar per dir que havia guanyat el Sant
Jordi va ser, potser, el moment professional més feliç.
El
seu protagonista, en Dani Santana, ha evolucionat molt al llarg de les seves
novel·les, creu que s’assembla al seu jo periodista?
En algunes coses sí i en d’altres no
tant. Ell mira de ser un periodista rigorós i obsessionat per la feina, i jo
també. Però ell només viu per la feina, té pocs escrúpols i és un solitari que
té més vida als platós que fora d’ells. Jo sóc un paio familiar i tranquil on,
el que més desitjo, és passar hores amb la meva filla i la meva dona.
Creu
que ja ha donat tot el que ens havia de transmetre aquest personatge?
A través de Dani Santana, i dels
personatges que l’envolten, i després de tres novel·les, em fa l’efecte que ja
he dit tot el que pensava sobre el periodisme. A “Se sabrà tot” he esbudellat
el món del diari de paper, a “Homes d’honor” vaig fer la crítica del món de la
televisió i ara, a “Eufòria” parlo de la greu crisi del periodisme (tant de la
indústria periodística com de l’ofici) i debato sobre els riscos i els avantatges
dels mitjans digitals, que són el futur. I, com vosaltres demostreu, són ja el
present. “El futur serà digital o no serà”, diu un dels protagonistes de la
novel.la.
Les tres novel·les tenen una
empremta personal molt marcada que les fa tenir una personalitat pròpia i un
segell únic. Quin creu que és el factor que les uneix?
Explicar
realitats amagades, que tenim als nassos i que no ens adonem que hi són. He
tractat la presència de l’islamisme radical a Barcelona, la manera d’actuar de
la màfia italiana i la manera de controlar bona part del negoci de la cocaïna a
la costa Mediterrània i ara, a “Eufòria” destapo la manera d’actuar dels grans
laboratoris farmacèutics, durant dècades, intentant “convèncer” metges perquè
receptin els medicaments del seu laboratori a tort i a dret.
La novel·la, tot i ser ficció, està
inspirada en “fets reals”, quin grau de dificultat aporta aquesta dada a la
creació dels personatges i de l’ambient?
Dificultat cap ni una. En el meu
cas, he tingut la sort de tenir una font que m’ha explicat, fil per randa, el
que va viure ell com a visitador comercial d’una multinacional farmacèutica
durant dotze anys. He hagut d’escoltar la seva història, fer-li moltes
preguntes i, en acabat, novel·lar-ho. És a dir, crear una història i unes
trames que mantinguessin l’enjòlit d’una investigació periodística.
Creu que la insubmissió o la rebel·lió ens pot salvar d’uns polítics que no
són conscients del mal que fan a la societat?
Res no ens pot salvar del mal que ha
fet i que fa la corrupció política al nostre país i a la nostra societat.
Consola, però, que cada vegada cauen més peixos, i peixos més grossos. Però
sempre n’hi ha algun que se n’escapa.
Va ser molt difícil aconseguir donar tant caliu a un
espai tan asèptic com un hospital?
Una clínica
és un món amb lleis pròpies. Així que algú hi entra, només pensa com sortir-ne.
En això s’assembla a una presó. Metges, infermeres, pacients és un món, com
deia, que es regeix per unes normes que fa que sigui un lloc especialment
atractiu per situar-hi l’acció d’una novel.la.
Potser és una pregunta una mica precipitada, però ja
té alguna idea al calaix per una propera novel·la?
La tinc, sí.
Però no al calaix, sinó a l’ordinador. Ja fa alguns mesos que hi treballo, però
ara estic, de ple, centrat en presentar “Eufòria” per totes les poblacions de
Catalunya on em conviden a fer una xerrada en alguna de les magnífiques
llibreries que tenim.
Per finalitzar, ens agradaria que ens respongués el
que ja ha esdevingut la pregunta de la casa. Quina és la
pregunta que mai t’han fet i creus important? Ens la respons?
P- Com en el
cas de Harry Quebert, hauries matat per escriure quin llibre?
R-
Novecento, d’Alessandro Baricco.
Moltíssimes
gràcies pel seu temps i li desitgem de tot cor que aquesta novel·la li reporti
una gran satisfacció i un gran èxit.
Una
salutació cordial,
La Petita Llibreria
