Benvolgut Xavi, ens agradaria poder apropar als lectors
de La Petita Llibreria la persona i l’autor que s’amaguen rere “Coll Avall”, títol que ha publicat l’editorial Llibres del delicte.
Volem presentar-te als nostres amics lectors com
l’escriptor que s’apropa a la realitat, mostrant una societat corrupta on els
poderosos tenen el poder d’ofegar als més dèbils i on seguint el fil d’una
situació límit es trobaran amb temes de primera actualitat com els
desnonaments, l’abús dels bancs amb la gent gran, la flama de la vida, sense
oblidar-nos d’un fil negre psicològic on un titellaire mourà els fils per fer
caure tota una família.
Però, la veritat és que sabem molt poc d’en Xavi Díaz,
podem dir que ets periodista, escriptor, que vas ser director de la revista
cultural Oxígeno i que els últims quatre anys els has viscut a Suècia.
Si estàs preparat comencem primer per descobrir una mica
sobre la teva persona.
Quan eres petit,
quina mena de contes t’agradaven? Ja et decantaves pel misteri?
De petit van caure a les meves mans els llibres juvenils
de la sèrie “Sigue tu propia aventura” i també dels llibres de misteri d’ Enid
Blyton.
Quan et vas
adonar que volies ser periodista? I escriptor? Creus que totes dues es
complementen?
Des de molt petit he volgut explicar històries i mai he
perdut la curiositat per saber què està passant al món. He estat des de sempre
un gran lector de revistes i diaris i encara trobo que un dels grans plaers que
hi ha és llegir bons reportatges o les petites històries quotidianes. La
vessant d’escriptor em ve des de fa temps. Sóc llicenciat en filologia i durant
la carrera vam fundar amb uns companys la revista “Mímesis” on publicaven
relats curts i poesia. Des de llavors he tingut sempre l’afició d’escriure.
Que t’aporta com
a escriptor el teu període a Suècia i com aquesta queda reflexada a la novel·la?
El meu període de 4 anys a Suècia ha estat una impressionant
experiència vital. A més a més d’ estudiar i treballar com a professor de
castellà, periodista freelance i corresponsal per la COM Ràdio, he pogut
conèixer persones d’ arreu del món que m’han obert els ulls a noves maneres de
veure la vida. Com a escriptor i periodista, aquest període m’ aporta la
paciència necessària per poder treballar amb un text sense presa i també una
visió de la societat diferent a la que tenia abans de marxar allà. Aquesta
experiència queda molt palesa a la novel·la en el perfil del protagonista i en
la descripció de les seves costums.
Ens podries
explicar com és la vida d’un català fora de casa?
Viure un grapat d’ anys a l’estranger ha estat per mi un
procés de creixement personal i aquesta vivència quedarà per sempre gravat en
la meva personalitat. Com tot en aquesta vida té les dues cares d’una mateixa
moneda. Hi ha moments durs, sobretot al principi, quan un s’ha d’acostumar a un
nou estil de vida, un nou idioma i una societat, en cert punt, molt diferent a
la nostra. Per una altra banda té també molts elements enriquidors que fan que
aquesta aventura hagi valgut la pena.
Alguna anècdota?
Moltes, però acostumo a explicar que al principi, quan
portava poc de temps, vaig anar a una festa i no em vaig adonar que a Suècia és
costum treure’t les sabates quan vas de visita a casa d’ algú. Jo no me les
vaig treure i tothom em mirava els peus. Van trigar una estona, fruit també
d’aquest típica actitud molt nòrdica de no intervenir i deixar-te fer, fins que
em van explicar aquest costum té molt de sentit quan al mesos d’hivern quan els
carrers estan plens de neu i aigua.
Com es porta la
nostàlgia, vas trobar allà algun racó que t’apropés a les teves arrels, encara
que fos de refilada?
La nostàlgia jo la portava malament perquè desprès del
període inicial el sentiment de llunyania va creixent i es troba a faltar cada
cop més la família, els amics, etc.
Molts escriptors
en tenen d’altres com a referents, autors que l’han marcat en algun moment de
la seva vida, un títol que sempre estarà allà per rellegir. Quin seria el teu,
si es que en tens?
A mi em van marcar molt, quan era adolescent, les obres
de Jules Verne, Miquel Strogoff o Viatge al centre de la terra, per
exemple.
Per què editar
la teva novel·la amb un segell jove i novell? Què t’aporta com a autor? I com a
lector?
Crec que l’editorial “Llibres del delicte” és una clara
aposta per la novel·la negra en català i una nova bafarada d’aire fresc dins
del nostre àmbit literari en llengua catalana. Com a lector crec que sempre és
una bona notícia per la salut del sector que hi hagi noves editorials amb noves
idees que també volen apostar per la renovació.
Després del boom
de les novel·les negres nòrdiques, com et sents com a lector i escriptor del mateix
gènere a la catalana?
Crec que aquell boom va donar una bona empenta a casa
nostra en el món de la novel·la negra escrita en català. Com a escriptor crec
que la seva influència és evident i també em sembla que es un bon moment per
reivindicar aquest gènere a la nostra terra.
Com és escriure
una novel·la a quatre mans? Estimula o t’entren ganes d’escanyar a l’altre en
algun moment?
Desenvolupar una història a quatre mans és tot un repte
per tots dos autors perquè la gestió i el procés d’ escriptura s’ha de sincronitzar.
El resultat ha de tenir una certa coherència per tal de que l’argument es pugui
seguir sense problemes. Evidentment, és una feina cooperativa on tots dos hem
buscat sempre la manera d’entendre la postura de l’altre i hem hagut de cohesionar
els dos estils diferents d’escriure pel bé de la novel·la. Crec que la
col·laboració ha funcionat a la perfecció i tots dos estem satisfets.
Per començar, crec que ja sabem unes quantes més coses
sobre tu, així doncs hauríem d’entrar una mica en farina i descobrir algun
secret de la pròpia novel·la.
Creus que els
Europeus ens veuen com a buròcrates hispans “Vuelva usted mañana” i per això
se’ns toregen o és culpa dels nostres representants que sembla ser que ells si
que s’ho creuen?
És difícil opinar de com ens veuen els europeus, però
crec que la imatge que tenen de nosaltres una gran part dels suecs és que
portem una vida més flexible per que fa a les regles i les lleis, en general.
Ells són molt rigorosos amb allò que no es pot fer o que està prohibit. Això
val tant per la corrupció de la classe política –un dels càncers del nostre
país- com pels petits fraus quotidians. També val a dir que des de Suècia veuen
amb admiració els moviments ciutadans i socials com el 15-M perquè allà no
s’acostuma a veure manifestacions contra el govern o ni tan sols moviments
socials com els que hi ha hagut aquí.
Els polítics
consideren el moviment de les samarretes verdes i la persona d’Ada Colau com a
terroristes, d’altra banda reben premis i suport des d’Europa. Tu que has
viscut als dos llocs, quina visió creus que seria la més equànime?
Tot i que no puc tenir una visió equànime, perquè he
seguit de molt a prop el tema dels desnonaments, opino que és totalment lícit i
fins i tot necessari defensar els drets de les famílies desnonades i lluitar
cívicament contra els abusos de les clàusules hipotecàries.
Has aconseguit
plasmar un malestar general, un moment convuls de la nostra societat, creus que la teva novel·la te un sobrepès emocional?
Nosaltres hem intentat descriure el cru rerefons social
que envolta la societat catalana d’avui dia, i deixar que això formés part de
la novel·la com un element característic del context literari. No hem volgut,
però, provocar gratuïtament la llàgrima fàcil aprofitant l’ avinentesa de la
situació social si no fer d’aquest moment de crisi un motiu de crispació per
qualsevol persona que es troba en el mateix context que el protagonista.
Creus que és
possible una banca ètica? Quin creus que hauria de ser el puntal d’un nou
sistema polític a la banca?
Sí, crec en un sistema bancari de bones pràctiques on les
entitats no vulguin lucrar-se amb la finalitat d’enriquir els seus dirigents al
preu que sigui. He conegut algunes cooperatives bancàries i he vist com aquest
sistema pot oferir de forma rendible uns serveis financers amb un tarannà ètic
com a “leit motiv”.
Si hi hagués una
revolució pacifica i social qui es mullaria més els joves o els iaioflautes de
la teva novel·la?
No ho sé! Però m’agradaria que es mullessin tots alhora.
A la meva
ressenya he comparat la família Torrent amb els habitants de Falcon Crest,
poder, diners, avarícia, vicis, enganys i subterfugis. Si les parets de la casa
poguessin parlar, què li dirien al lector?
Aquestes parets li dirien al lector que escampessin la
boira perquè les parets fan pudor a mort i la família Torrent té molts punts
foscos en la seva biografia.
Si poguessis
triar tres persones de la societat catalana que creus que els faria bé llegir
la teva novel·la, qui serien? Per què?
Alicia Sánchez Camacho perquè poder li aniria bé per
entendre la ràbia d’alguns ciutadans envers algunes decisions polítiques
Ada Colau perquè aquest llibre vol descriure la
desesperació que pot provocar el desnonament en una família i la tasca
impagable que fan alguns sectors de la població en aquest sentit.
Neymar perquè pugui veure com es viu el dia a dia als
carrers de Barcelona i a tots els municipis de Catalunya.
Els personatges
de la novel·la tenen profunditat, són creïbles pel lector i són alhora molt
diferents entre ells. Quin ha sigut el que t’ha costat més de construir?
Per tots dos autors, crec que el personatge més complicat
de construir ha estat el del protagonista, l’ Andreu Torrent, perquè és el que pateix
una evolució més radical i l’únic que mostra els seus pensaments obertament.
Quin serià el
teu preferit? Per quin motiu?
El meu personatge preferit és la Sònia Martí per la seva
acidesa i els seus sarcasmes constants envers l’Òscar Santos.
Els mossos d’esquadra
queden una mica tocats a la novel·la, sobretot l’Òscar Santos, creus que la
empatia seria necessària com a matèria de formació?
Sí, l’empatia podria ser una bona eina de treball per
desenvolupar les bones relacions laborals entre dues persones o entre grups de
persones que treballen molts hores colze a colze. Crec que es pot desenvolupar l’empatia
però tampoc no considero que sigui una condició “sine qua non” per formar part d’un cos
policial.
Per finalitzar
voldria que pensessis en aquella pregunta que mai ningú t’ha fet i creus que és
important. Et toca treballar de periodista. Quina és? Ens la respons?
Creus que la
salut de la novel·la negra catalana és bona?
Jo crec que tal i com està el panorama social ara és una
bona època per les històries literàries del gènere amb el component de la crisi
com a element constant de la vida dels personatges.
T’agraeixo molt que dediquis part del teu temps a
respondre aquesta entrevista, t’asseguro que ha sigut tot un plaer llegir la
teva novel·la i que espero poder-ne llegir moltes més.
